Quin avi més encantador!
Quina traça per saber enlluernar les mirades dels petits!
Com els agrada als nostres menuts que els expliquem coses d'abans que ja no poden viure a hores d'ara.
Tendresa, estima i una gran dosi de mestratge.
Fantàstic
Una abraçada

El teu conte m'ha fet reflexionar sobre una qüestió: que n'és de difícil casar el món dels infants i el món dels adults! Sembla talment que viatgem entre dues línies paral·leles i poques vegades ens trobem! Potser els adults hauríem d'anar a escola i aprendre'n més del món dels petits.

Gràcies Montse pel teu comentari al meu conte de : la Menuda

És ben cert que t'entren ganes de conèixer l'Amèlia, caminar al seu costat, agafar-la del bracet i regalar-li una rosa que li endolceixi la mirada. És fantàstic el que aconsegueixes amb aquest relat. No és la facilitat de paraula el que m'admira, sinó la capacitat d'intuir les sensibilitats que corren per aquest món dins de les persones.

Moltes gràcies brins pel teu comentari al meu conte: La Menuda

M'agrada la manera d'expressar-te, la senzillesa de les paraules i a la vegada l'embolcall que els hi poses per anar més enllà i establir una màgia que encandila. Trobo que és del tot encertat la manera que tens d'abordar el gènere del conte, entenc que no és fácil.
Jo sóc mestra i m'ha sigut molt fácil identificar-me amb la Margarida!
Una abraçada

Encantador pel seu llenguatge i pels sentiments que traspua. L'absència i la presencia d'allò que ja no hi és i que per altra banda no morirà mai.
Quina meravella saber-ho expressar!
Una abraçada

M'ha agradat força el conte, encara que al final m'he quedat compungida, no sé ben bé perquè, potser és que no l'he entès o potser és que esperava una altra cosa.
Els contes tenen això de bonic i sorprenent. Tots ens hi identifequem de maneres diferents.
Una abraçada

Un conte que ens ensenya moltes coses.
Molt bé Mireia, no deixis d'escriure. Segur que els altres podrem aprendre'n de tu.
Una abraçada

M'encanta la tendresa del relat. Als menuts els agrada que parlem de coses del passat i quí millor que els avis per a fer-ho! Trobo molt interessant el fet que s'aprecii el pas del temps i els canvis que ens porta el progrés.
Relat ple de candor i somriures.

Estic totalment d'acord amb tu Regí. Penso que aquest país no té altra sortida que la independència. Ja en tenim prou, senzillament volem ser allò que som i que no ens deixen ni ens respecten.
Gràcies pel teu anàlisi
Una abraçada

Molt bé Regi!
De tot el que va passar a les passades eleccions del que més me'n alegro és dels resultats de València i les illes. Que això suposi un resurgir de tota la bona gent d'aquestes comunitats i dit sigui de pas un gran viscaaaaaaa per a la llengua. Tant de bo trobem el camí per a recuperar els nostres PAiSOS CATALANS!
Una forta abraçada, vosaltres també sou la nostra gent!!!

Molt bé Josep Mª!
D'exagerar res... tots els que hem nascut en aquesta terra i tenim ja uns quants anyets en podem explicar moltes d'aquestes anècdotes, de l'estil del que tu en fas un poema real (per desgràcia) . No hi ha manera de que els hi entri a la testa. A veure si aviat foten el camp tota aquesta colla d'ineptes.
Gràcies Josep Mª i una abraçada

Quina angoixa!
Quin malestar!
Quina malestrugança!
Déu n'hi do com al llarg del relat et vas posant tu sol nerviós i gairebé desitges que s'acabi.
Ben explicat, és fácil entrar-hi!

Trista i dura realitat la d'aquests avis que acaben els seus dies en la monotonia d'un lloc estrany que no els omple. sols els hi queden els records de tot allò que han perdut i no torna. M'ha agradat el relat i la manera de desenvolupar-lo.
Una abraçada

Tota una vida d'amor, tendresa i dedicació. En unes poques ratlles tot això dibuixat i reblat d'una manera tendrá i emotiva.
Bon relat
Felicitats

M'ha agradat el relat. Diferent ... original... ben escrit!
Enhorabona