REPTE 274 : EL REPTE DE LA MALA LLET. Els amics...

Hola, xicona! La història anava pel repte anterior, però per problemes de connexió no l'ha he poguda penjar.
Com té una certa dosi de 'mala lleteta' -descremada, això sí!- amb uns 'canvis escaients' l'enganxe abans que vinga una altra tronada.
Perdona que l'haja 'aprofitada';tinc tres dies de feina fins el cap! (Això em passa per estar jubilat).

"NODRIR D'AMOR

T'ho recorde. Fou una nit qualsevol, ben començada la tardor. Plovia a cànters. O a bots i barrals, com diries tu amb altra frase feta de distinta i pròxima geografia. I hi havia pleniluni, l'astre reflectint-se a l'aigua del llac, talment la imatge de qualsevol postal turística. L'espill nocturn dels enamorats, almenys el teu. La nostra lluna.
Ara, et diria que el meu amor va ser primerament com les neus del desgel que es fonen després dels encetats esguards del sol; i et diria que més avant va esdevenir com les avingudes de les rieres i rius ben teus, secs molt sovint i de vegades tumultuosos, espaordidors. Perquè assumpte de bojos és amor i passió com aquesta, que no em deixa dormir les nits, que m'alimenta el cos i m'alleugera l'esperit. I et deia que em caldrien més amors com el teu, a doll; més rierols de neu feta aigua, més inundacions de passió; més donar-te sense subterfugis, més lleialtat, més coincidència i més freqüència en els encontres, més… Més de tot, amor, un temps i un altre, per fer-me volar la imaginació i el cos cap indrets inexplorats. T'ho jure, m'alliberes de sentir-me menyspreat, com fa molta gent tantes vegades.
T'assegure, i puc llençar-ho als quatre vents, tan cert i potent com els trons i els llamps de l'oratge que ens aclapara i que m'empresona, que és passió i desig de tu el que m'amoïna i m'atabala. Em transfigura el teu deler, i acudeix a tu, de nit, perquè no m'acuses de dormilega, com fas tantes vegades: I m'esperes a tall de llit per alimentar-me un xic de l'amor que et tinc. I hi arribe, balconada oberta, ullals prestos, sense por a mullar-me en aquesta altra nit amarga de tempesta, esperonat per la figura encesa que delite. I així és com aquest esdeveniment amorós el cantaran futurs poetes en tota mena de gloses, càntics, lloances i benaurança. Zero positiu. Universal. M'encanta aquesta sang! Una destra mossegada a la jugular; només una altra. No sentiràs dolor. La darrera. Etern serà, t'ho promet, el nostre amor!"

Salut i rebolica, 'mossa'!

o sigui, llest descremada.

Mai m'ha agradat la llet descremada, la trobo aigualida, poc consistent, fins i tot el blanc de la llet descremada no és un blanc tant intens com el de la llet sencera.
Tant se val si la barreges amb cola-cao o nesquick, o si la utilitzes per la salseta dels spaguettis, la llet decremada mai queda com la llet sencera.

Sí, ja ho sé, cuides la linia, però dir això quan hi estas sucant una magdalena és una mica contradictori. En qualsevol cas, imaginant que no tinguessim magdalenes (corre! vés i apunta "magdalenes" en un paper i engaxa-ho amb un imant a la porta de la nevera), compensa el que t'estalvies en greix amb el que et perds en el paladar? no! i tant que no! almenys no per mi.

Això sí, tan fa si la és sencera o descremada, barrejar-la amb suc de taronja es una marranada! (i de fet, és evident, per això sempre fan servir la llet descremada per barrejar amb el suc). Heu provat mai de agafar suc de taronja i barrejar-la amb llet a casa vostra? no, no ho heu provat mai però bé que us compreu el bric de uc amb llet... A mi no m'enganyen, si barrejes suc de taronja amb llet, allò es talla. Segur!
Si fos llet de soja, encara... Però de vaca?!? només en pensar-hi ja se'm regira l'estomac. Sincerament, aquestes coses tan desagradables em foten una mica de mala llet, a vosaltres no?

Hola!

Aquest és el meu segon repte. Espero que us agradi!

Els amics...

Riiiiinnnnggg...!!!! Quin pal! Hauria de llençar el despertador... Però al Manel li fa molta il·lusió que el porti a les proves. Estava tan nerviós que segurament ni ha dormit. I mira que n'és de dormilega!

Aixecar-se a les cinc de la matinada no crec que li faci bé a ningú, però per un bon amic es fa de tot, no? Així que, amunt!

Merda de gos! S'ha tornat a pixar a les sabatilles! Quin fàstic! Ja veuràs quan l'enganxi.... Les porto a la rentadora i aprofito per agafar una tovallola. Ai! M'he enganxat els dits amb la porta! I a sobre la destra... Ara una dutxa d'aigua calenta a pressió i hem quedo relaxat mentre intento oblidar-me de tot... Però quina merda! Què passa? Surt congelada! Encara amb sabó al cap agafo la tovallola i vaig a mirar que passa. No hi ha butà... Ahir no vaig tenir ganes de parar a la benzinera a comprar-ne... Torno a la dutxa i em trec el que queda de sabó amb l'aigua congelada. Ara segur que n'agafo un constipat de collons.

Mal començament de dia. O arreglaré amb un cafetó. Gràcies a la tensió dels pebrots no es convenient que en prengui però avui ho necessito. Obro el bot del cafè... Quina bona olor! On es la cafetera? Ah, mira-la! El Manel la va deixar on li va donar la gana l'ultima vegada que la varem utilitzar...

Buuaaaagggg!!! Quin fàstic! A qui se li pot ocorre guardar la cafetera plena! S'ha podrit! M'ha regirat l'estómac i ja no em ve de gust prendre res, així que me'n vaig que si no faré tard.

Trenta tres minuts després estic a casa del Manel. Deixo el cotxe sobre la vorera i el truco. No contesta. El torno a trucar. No contesta. Deixo el dit enganxat al timbre. No contesta. Serà mal parit! Porto un dia fastigós i a sobre es queda adormit! Se sobte, contesta:
-Saps què? Estic molt cansat, passo de les proves. Em quedo dormint.
-Com m'ho fas això, desgraciat? Després del merda de dia que porto... Em sento menyspreat!

Ets un fill de puta repugnant, un cabronàs insuportable, una mala persona, un gos, no! un gos no, pobre gos!. Una rata de claveguera, un malalt cruel sense remei, un poca pena i algú que no mereix l'aire que respira.
Ves-te'n a prendre pel sac i que t'aguanti el sereno, desgraciat, imbècil, insensible, monstre, mala persona, ésser horrible inhumà que no tens sang a les venes, tens verí i crueltat a parts iguals.

Ves a la merda a tocar els collons a qui es deixi, pobre gamarús que es topi amb tu pel camí, que amargues la vida a la bona gent, amargat, cabró.

gypsy

Quan anava apropant-se al bancal, que estava escassament a cinc minuts de casa seua, va veure un ciclomotor recolçat a la vora de la tanca. De sobte, li va pujar tota la ràbia al cap, mentre, amb passes lleugeres i silencioses, s'acostava maleint el malfactor, mormolejant rítmicament el seu insult habitual: -"Fill de puta! Malparit! Com t'agarre et mate..."

Quan va arribar a la seua alçada, va agafar amb la destra el mànec de l'aixada, i el va mamprendre, mentre li repetia els insults, ara en veu alta: -"Lladre, més que lladre! Et vaig a matar, així ja no robaràs mai més a ningú..."

Aquell home es va llençar a terra, mentre li suplicava plorant: -"No per favor, no em pegues més. Sols volia agafar-ne un! Ha estat un mal pensament!

Aleshores, va passar un cotxe i, en sentir l'aldarull, el conductor va parar a la voreta per preguntar què passava. Voro li va dir que cridés a la Guàrdia Civil, que aquell malparit li estava furtant els melons. -"Sí, Sí! Crideu-los per favor...", va dir el lladre espaordit.

El cotxe va moure, i el Voro s'anava calmant, mentre que aquell home continuava suplicant agenollat en terra. En això va aparèixer Voro el pare, que tenia fama de dormilega, i en despertar-se i veure que el fill no hi era, havia anat a aguaitar.

En veure'l, el fill el va posar al corrent. Llavors, sense immutar-se, li va dir: -" Molt bé. Ja pots anar fent un clot...". I el fill que li contesta: -" No puc pare, he avisat els civils..."
El pare va canviar de color, i li va dir al fill:-" Seràs morral! No t'ensenyaràs mai!. No t'ho vaig dir? En quan pilles un lladre, un clot i colgat. Així no ho farà més. Ara què? Res, no podem fer ja res! Que se'n vaja!

Aquell home, alhora que es va sentir menyspreat pels dos llauradors, se'n va anar abans de que vingués el "Patrol" de la Guàrdia Civil, però a hores d'ara, i d'això ja fa uns quants anys, mai més no ha tornat a agafar cap meló...


***

17/09/2007

Tot dissimulant

-T'agrairia que t'aixequessis i marxessis
-Perdona .. què dius?
-Que t'aixequis i fotis el camp del meu costat, collons!!

El crit va retrunyir per tot el vagó, interferint la monotonia dels sotracs d'aquell atrotinat rodalies. Tots els viatgers, sense dissimular ni un borrall, van aixecar el cap tot buscant l'origen d'aquell escàndol. Els que estaven més a prop del compartiment del fons van poder entrellucar, just al cantó de la finestra, una dona jove i guapa, amb una espectacular melena fosca. Se'n feien creus que la cridòria provingués d'aquella preciositat.

-No cal que cridis eh? tampoc n'hi ha per tant
-Que no n'hi ha per tant?

Es va incorporar ben tibada en el seu seient. Estava tan esverada que el ruixat
va anar acompanyat amb més d'un capellà. Aquella morenassa tan imponent es sentia menyspreada, amb unes ganes terribles de llençar aquell impresentable per la finestra.
Però el jove company de seient se la mirava sorneguer, intercalant frases que aconseguien enfurismar-la encara més, i el que semblava que acabaria en una bona escridassada unidireccional es va convertir en un diàleg carregat de decibels.

-Perdona però t'has clapat a sobre de la meva espatlla...
-Sóc una mica dormilega, ja ho sé, però tampoc em sembla tan gros.
-...immediatament t'has posat a roncar amb un sorollet esgarrifós que se m'ha ficat dins l'orella...
-La meva mare ja m'ho deia que roncava tot sovint, veig que deu ser veritat.
-...però és que després has allargat el braç, agafant-me per la cintura....
-Suposo que somniava alguna història dolça i tendra, i per això...
-...Dolça?, tendra? Seràs bandarra!, en dius tendresa d'aixecar hàbilment la destra per acaronar-me tot dissimuladament el pit?
-Carai! Potser el somni era una mica pujat de to! Va vinga, no cal tanta mala llet, dona.
-Ni somni ni hòsties Pere!, Ja n'estic farta de tu!, que et penses que em mamo el dit? No cal que dissimulis fent-te l'adormit. Ets un porc! T'he dit mil vegades que no vull cap rotllo amb tu. I fot el camp d'aquí ara mateix, no et vull ni veure!

Sempre passa igual, sempre, sempre! Quan més el necessito, quan més pressa tinc, quan més feina li encomano, menys cas em fa. Se suposa que m'havia d'ajudar en la meva feina i, aquí el tinc, plantant davant meu, com un enze. El pitjor moment del dia és de bon matí: romanseja una bona estona, com el dormilega que et demana cinc minuts més, i encara li he de donar una empenteta perquè entegui que ha començat un nou dia i cal anar per feina. Però abans no s'hi posa... és leeeent... a mi em dóna temps per anar al lavabo, prendre un cafè i fer-la petar amb algú. I ell amb aquella parsimònia... anar fent... no el suporto! Quan per fi li ha donat la gana de posar-se en disposició de fer alguna cosa de profit, no n'hi ha prou en explicar-li què ha de fer, no. Li ho he de demanar bé, donant l'ordre correcta i precisa perquè, si no, fa una altra cosa, o no fa res, o es queda com un sòmines esperant més ordres. Em sento menyspreada, imcompresa, impotent... no sé com fer-li entendre que el que ha de fer és ben senzill. El pitjor del cas és que el necessito, la veritat, no sé què faria sense ell, perquè moltes vegades m'ajuda de debò, ho he de reconèixer. Així que miro de comprendre'l i tranquil·litzar-me, compto fins a deu... Però què coi fa, ara? Jo li he demanat això? On va? I em fa unes preguntes... Jo què sé, tu, és que no l'entenc! Deixo anar un reguitzell d'ordres a destra i a sinistra i per uns moments sembla que el desgraciat intenti donar algun pas. Però no, tanta informació l'ha atabalat. Si ja ho sé això... no pot retenir tantes ordres en el seu cervellet... Àpali... ja hi som! Se m'ha penjat! És que el llençaria pel balcó... merda d'ordinador!

Hola,

Em dic Cristina i tinc 13 anys. La lileta, la meva cosina, m'ha comentat això del repte... així que aqui us deixo el meu primer relat.

FALSOS AMICS:

M'aixeco. Són les onze del matí. Me'n vaig al menjador. I veig que la Iria no s'ha aixecat encara, i amb lo dormilega què és… Així que fent temps em tiro al sofà.

Em desperta la Iria, perquè m'havia quedat adormida al menjador. Esmorzem juntes i decidim anar a fer un tomb pel poble. Comencem passejant pels carrers del casc antic, parlant entre nosaltres i sense un destí fix. De cop i volta, sento que em segueixen. Em giro i veig al pesat de l'Oriol darrere nostre, amb un mòbil fent fotos. Quan s'adona que l'hem enxampat se'n va corrents… Què coi fa aquí darrere nostre? Ens està seguint?

Al cap d'una estona, torno a veure a l'Oriol amb els seus amics rient i m'apropo per saber què fan. Estan mirant fotos i m'adono del que passa: l'Oriol ens ha estat seguint des de fa una setmana, però… Per què?
- Què, m'has estat fent fotos i gravant-me, no? Jo no m'ho esperava de tu. Et faria gràcia si t'ho fessin a tu?
- Què dius, estàs xalada? Jo això no ho faria mai. Deixa'm tranquil.

Al dia següent, a l'institut, em trobo a tothom assenyalant-me amb el dit i rient-se. Porten fotos meves a les mans i ja se que tot això és idea de l'Oriol. Així que me'n vaig corrents a buscar-lo.
- Pensava què no deies mentides… Ets un fals i un mentider.
- Ho he fet tot jo solet. He estat treballant durant molt de temps per aconseguir aquestes fotos teves fent el ridícul. Encara que també he hagut de manipular algunes fotos.
- Ets un imbècil! No et parlaré en tota la meva vida.
Llavors, amb un cop amb la destra, li llenço el mòbil contra la paret.

Des d'aquell dia no he parlat amb ell mai més. Em vaig sentir molt menyspreat. Fins i tot m'he canviat d'institut per no tornar a veure'l cada dia i no haver de suportar a la gent rient-se de mi.