Detall intervenció

RE: Repte 279: Salvar el món.

Intervenció de: ··· Lileta ··· | 06-10-2007


Hola,

Som la Titina i la Lileta, i no sabem si ens aceptareu el repte que presentem, ja que està fet per les dues. De totes maneres aquí el deixem, i esperem que us sembli digne de nosaltres.

Salut i força!!!


ARTICLE PEL DIARI

Em trobo asseguda davant del meu ordinador, mastegant un xiclet insípid, encara que l'embolcall m'indica que és de maduixa. Haig d'escriure un article pel diari, però a hores d'ara, ja no tinc pressa. Ens trobem submergits en un món destinat a una mort imminent, on qualsevol intent de salvar-lo cau en una presa de la que no pot sortir. Potser tenim la solució davant dels nassos. Potser no la sabem veure. Però el meu esperit s'ha cansat de buscar i ja només vec el problema passar. Necessitem l'ajut d'una força externa. Una força que ens permeti crear un nou món sense ningú que ens faci entrebancar. Un nou món on començar des de zero amb la certesa de que amb els coneixements adquirits per la desgràcia serà millor que el que tenim. I, encara que pesi, i per més que miro el cel estrellat, demano a Déu l'ajuda necessària per fer forts a aquells éssers que habiten a altres mons semblants al nostre per oferir-nos les mans que ara ens fan falta. Però em quedo asseguda sense rebre cap resposta amb la sensació de que mai arribarà. I, sense cap mirament, la Kodda, la meva gateta persa de color marró, em desvia dels meus pensaments per oferir-me la seva pota com si m'entengués. I de sobte, em veig rodejada de felins disposats a donar-me un cop de mà i portar-me a un nou món més desitjable, com si d'un somni feliç es tractés, i com si gràcies al seu ajut poguéssim alçar el vol cap a una dimensió desconeguda, on no trobéssim les barreres i problemes actuals. Però torno a la realitat i miro la pantalla de l'ordinador per escriure l'article sobre la solució definitiva per salvar el món i me n'adono que els gats no tenen res a veure, que el problema el tenim aquí i es nostre. Que abans de marxar d'aquí, de la nostra terra, hauríem d'agafar el problema pel mànec, i que encara no es massa tard. Si tots col·laborem estem a temps per salvar-lo. La solució la tenim a les mans.


Titina / Lileta


Respostes

  • RE: Repte 279: Salvar el món.
    ··· Lileta ··· | 06/10/2007 a les 19:49

    Hola,

    Som la Titina i la Lileta, i no sabem si ens aceptareu el repte que presentem, ja que està fet per les dues. De totes maneres aquí el deixem, i esperem que us sembli digne de nosaltres.

    Salut i força!!!


    ARTICLE PEL DIARI

    Em trobo asseguda davant del meu ordinador, mastegant un xiclet insípid, encara que l'embolcall m'indica que és de maduixa. Haig d'escriure un article pel diari, però a hores d'ara, ja no tinc pressa. Ens trobem submergits en un món destinat a una mort imminent, on qualsevol intent de salvar-lo cau en una presa de la que no pot sortir. Potser tenim la solució davant dels nassos. Potser no la sabem veure. Però el meu esperit s'ha cansat de buscar i ja només vec el problema passar. Necessitem l'ajut d'una força externa. Una força que ens permeti crear un nou món sense ningú que ens faci entrebancar. Un nou món on començar des de zero amb la certesa de que amb els coneixements adquirits per la desgràcia serà millor que el que tenim. I, encara que pesi, i per més que miro el cel estrellat, demano a Déu l'ajuda necessària per fer forts a aquells éssers que habiten a altres mons semblants al nostre per oferir-nos les mans que ara ens fan falta. Però em quedo asseguda sense rebre cap resposta amb la sensació de que mai arribarà. I, sense cap mirament, la Kodda, la meva gateta persa de color marró, em desvia dels meus pensaments per oferir-me la seva pota com si m'entengués. I de sobte, em veig rodejada de felins disposats a donar-me un cop de mà i portar-me a un nou món més desitjable, com si d'un somni feliç es tractés, i com si gràcies al seu ajut poguéssim alçar el vol cap a una dimensió desconeguda, on no trobéssim les barreres i problemes actuals. Però torno a la realitat i miro la pantalla de l'ordinador per escriure l'article sobre la solució definitiva per salvar el món i me n'adono que els gats no tenen res a veure, que el problema el tenim aquí i es nostre. Que abans de marxar d'aquí, de la nostra terra, hauríem d'agafar el problema pel mànec, i que encara no es massa tard. Si tots col·laborem estem a temps per salvar-lo. La solució la tenim a les mans.


    Titina / Lileta

  • Feu el que vulgueu
    gypsy | 09/10/2007 a les 14:32

    Voldria salvar el món, però just no puc, doncs sóc morta de fa temps, ja no tinc pressa per arribar enlloc.
    Ja m'agradaria ja, trobar una solució satisfactòria al problema, salvar el món, tampoc no deu ser pas tan difícil, potser com mastegar xiclet mentre fas mots encreuats. Es tracta de trobar la idea genial per redimir els nostres pecats amb el planeta.

    Probablement, el més fàcil seria atacar el tema demogràfic, disminuir la població dràsticament seria un avenç eficaç, sens dubte. Aquí no hi han interpretacions possibles, ni preses de pèl. És pura estadística: menys població, menys contaminació, optimització dels recursos, restauració del equilibri ecològic...són faves comptades!.
    Ara, segon tema, com disminuïm la població?, una opció podria ser fer una llei que només permetés tenir un fill per parella i res d'ajuntats, parelles de fet, gent no regulada, d'això, res. Control, senzillament.
    Una altra opció, podria ser de laboratori, crear un virus específic que ataqui a unes genètiques concretes. Tampoc està mal, abans hi havien pandèmies naturals, pestes on morien milions de persones. Ara, amb tanta tecnologia i avenços farmacèutics, ja no hi ha qui es mori abans dels vuitanta cinc, ja em direu, que no és plan!.

    Penso que l'òptim seria escollir el mètode per votació, així a ningú li pesarà cap culpa ni mal rotllo a la consciència. El món som tots, no?.
    Bé us deixo la meva idea i feu el que vulgueu, diria que encara hi sou a temps.



  • El final del joc
    manel | 10/10/2007 a les 15:32

    Tota la zona estava en runes, però va aconseguir arrossegar-se fins un petit tros de mur encara dret. Va arrapar-hi l'esquena, no es podia aixecar per no oferir un blanc massa fàcil. Tot eren crits i el soroll perforador de les metralladores, un veritable infern.
    Ja estava avisat, apostar per la missió més arriscada era un disbarat, però la possibilitat de salvar el món dels maleïts nazis bé s'ho valia.

    Va treure lleugerament el nas. Aquella mena de búnquer d'on sortien els canons que escopien bales encara era massa lluny, havia de guanyar metres. Va entrellucar un altre tros de paret a mà esquerra, des d'on es podia intentar la presa de la fortalesa. No s'ho va pensar dues vegades i va sortir disparat. Es va trobar amb un camp atapeït de companys abatuts per les ràfegues enemigues. Sense deixar de disparar i esquivant els cossos com bonament podia, va arribar al nou refugi gairebé sense alè, s'havia empassat el xiclet.

    Des de la nova posició les bales xiulaven una mica més lluny. Estava una mica escorat però també més a prop del búnquer, una distància que li permetia llançar una granada. Va fer senyals als companys que encara resistien a l'espera de l'assalt definitiu: Tothom quiet! Ara sabran aquests podrits el que és menjar pols! La veu va ressonar en mig d'aquell enrenou.

    La bomba pesava poc, va arrencar l'anella amb les dents i va comptar fins a cinc, sense pressa, amb sang freda, havia d'esclatar tot just tocar el terra. La va llençar amb força. Un cop de sort va fer que rebotés en una pedra i s'escolés per la ranura del búnquer, amb el temps just per l'explosió. La destrossa va ser impactant, però tres alemanys van poder fugir pel darrera. Tan punt els va veure, va sortir esperitat amb el fusell per davant, disparant indiscriminadament. Va caure el primer, després el segon, però quan ja encarava el tercer, se li va acabar la munició. En la intensitat d'aquell moment és va fer el silenci, mentrestant el soldat enemic es girava apuntant-lo amb la pistola. Es va sentir un sol tret.

    Es va aixecar d'una revolada del sofà, més emprenyat que una mona. Va llençar el comandament cagant-se amb déu i sa mare. La televisió s'havia quedat a les fosques amb dues paraules al mig de la pantalla: game over.


    (ja sé que el tema s'agafa pels pèls, però...)

  • La velleta del primer
    Nubada | 10/10/2007 a les 17:03

    La velleta del primer baixava feixugament els esglaons de l'escala del seu pis sense ascensor. Li pesaven els anys i s'agafava a la barana, poc a poc, ara un peu, ara l'altre.

    Va sortir al carrer. Duia un cistell a la mà, amb la bossa del pa i un bric de llet per reciclar. Esbandit i plegat. Continuà carrer avall, sense pressa. Un grup de nois esverats pujaven carrer amunt, un d'ells llençà a terra l'envoltori d'una xocolatina, i abans de posar-se la presa a la boca, llençà a terra el xiclet que mastegava. Ocupaven tota la vorera, i la velleta trontollà. Recuperat l'equilibri, trepitjà una caca de gos. Va haver de deixar el cistell a terra, s'arrepenjà a un arbre i es netejà l'espardenya amb la sorra. Travessà el carrer després d'esperar pacientment que dos cotxes i una moto escandalosa que la va fer estremir passessin pel pas de cebra sense miraments. Respongué amb un somriure al xofer de la furgoneta que li va donar pas. Pujà a la vorera rodejant un cotxe que estava mal aparcat sobre el pas de minusvàlids, enfilà l'esglaonet de la vorera i continuà carrer avall.

    S'aturà davant la filera de contenidors. Deixà el cistell a terra i n'afagà el bric de llet. Una pila de capses de cartró li impedien d'apropar-se a l'obertura del contenidor groc i esperà, amb el bric a la mà, el primer vianant que passés per demanar-li sisplau jove, si fos tan amable de posar-me el bric al contenidor. Li ho agraí amb un somriure d'ulls petits. De tornada, va passar per la fleca a comprar el pa i allargà a la dependenta la bossa del pa, brodada i cosida amb les seves mans quan els dits encara no estaven encongits pel dolor. Passà per la botigueta a comprar quatre viandes, no cal que em donis cap bossa, reina, posa-m'ho tot al cistell.

    I tornà cap a casa, pujant els esglaons d'un en un, poc a poc, ara un peu, ara l'altre. Engegà el televisor i, sense mirar l'aparell es posà a feinejar per la casa mentre sentia nosequè de cinc científics d'arreu del món que havien trobat cinc maneres d'aturar el canvi climàtic. És ben cert que aquest ha estat un estiu ben estrany, pensà, i sortí al balcó a regar els geranis.

  • Estratègies de victòria.
    Unaquimera | 10/10/2007 a les 18:02

    Sap que la consciència és el seu motor, però la por és un fre poderós.
    La por cada dia es fa més fonda, transformant-se en una presència quotidiana, gairebé còmplice, però no amiga: més aviat és una companya que mina l'esperança.
    I que sempre torna.
    Apareix, apoderant-se del seu cap i del cor, quan pensa que el món en què viu no té salvació. Repassa desastres ecològics, violències i guerres, injustícies i terrorisme, malalties mentals i físiques, delictes entre persones, l'individualisme exacerbat i la manca d'empatia, ... i les entranyes se li encongeixen, se li fa un nus a la gola i tem que tot està perdut, que és presa dins un mecanisme monstruós, que l'única possibilitat és anar tirant fins que tot esclati o fins que arribi la seva hora.

    Ha pres decisions concretes: apadrina una nena africana, classifica la brossa pels materials, utilitza llums de baix consum, paper reciclat, productes ecològics respectuosos amb l'entorn, piles recarregables, ha col·locat ampolles plenes de sorra a les cisternes, mai llença un xiclet a terra, ni mata un insecte, ni aboca oli a l'aigüera, ...
    Però tot això li semblen gotes d'aigua dolça llençades a l'oceà indiferent.

    Mentre, va dedicant-se als petits plaers que justifiquen l'existència enmig d'aquell caos: en despertar-se, llegir un poema; contemplar sense pressa un bocinet de mar que encara veu des de la finestra, sense parar atenció a les grues; cobrir-se amb roba que li permet una certa harmonia amb el dia, sense sotmetre's a la tirania de la moda; caminar pel carrer intentant captar la melodia lleu de les fulles o el refilet atrevit d'algun ocell, ignorant el brogit del trànsit; intercanviar un somriure amb algun rostre desconegut, pel plaer físic de fer-ho, o una salutació amable amb algun conegut, pel gust de comprovar que encara és possible, ...
    Pas a pas, va omplint el dia d'engrunes de plaer i de coherència, de moments salvats de la foscor, la degradació, la monotonia i el desencís, il·luminant-los amb llums especials.
    A pesar de la por!

    Per fi, arriscant-se, ha decidit aportar un element nou a la batalla, donant-se una raó definitiva per no defallir i continuar combatent, pel salvar el seu univers.
    Quan no hi ha possibilitat de tornar enrere, només queda una sortida: fer camí endavant, amb passes fermes.
    S'acarona el ventre dilatat, somriu a la criatura que arribarà aviat... i dissenya estratègies de victòria!

    Unaquimera

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.