Detall intervenció

RE: NOU (9) REPTE POÈTIC VISUAL!!! Aranya negra, aranya fosca

Intervenció de: megane | 29-11-2007


L'aranya negra
llença les potes
per capturar-me.
Jo les esquivo.
Sé que labora
sense descans.
Fa teranyina
per enganxar-me
en un pas fals.
Si ella m'atrapa, si sóc caçat,
ja no m'escapo, és mort segura.
És caçadora amb experiència
i jo sçoc sols un simple mortal.
Ella té el temps i la solvència.
Jo només una vida i molta por.
L'aranya fosca
llença la trampa
per fer-me caure.
La teranyina
és una obra d'art
que surt molt cara
de contemplar.
Ara l'evito.
No sé demà
què passarà.
m


Respostes

  • RE: NOU (9) REPTE POÈTIC VISUAL!!! Vaaajaaaaa...
    Unaquimera | 24/11/2007 a les 11:42

    Vaaajaaaaa..., amic Francesc!

    Nou requetenou i diferent, i tant diferent!
    Bona pensada!!!
    A veure què diu la imaginació dels poetaires...

    Una abraçada de bon dia,
    Uq



  • Taques trencades
    kispar fidu | 24/11/2007 a les 16:59

    Taques.
    Mirades trencades.

    Un salt de desesperació.
    Intranquil·litat ennegrida.

    Branques d'un arbre
    intentant subjectar tanta inestabilitat.

    Ell enmig de tot.
    Sense poder desfer-se'n.

    No pot fugir d'aquestes tanques
    que l'emmanillen a una llibertat anul·lada.

    Temor, enigma i misteri.
    Un salt perdent les ales en ser aturat.

    Desesperant sensació
    de sentir-se atrapat.

    Sense poder allunyar-se de la realitat.
    Ni aconseguir trobar el somni creat.

    Odi de frustració esquitxada
    escampant el desig de fugir-ne amb tota claredat.

    Taques.
    Negror tacant la puresa del blanc.

  • Taques tristes que entristeixen (a l'Amic Francesc)
    deòmises | 24/11/2007 a les 19:38

    Taques tristes que entristeixen
    Les tenebres de la tinta,
    I sols sé que seran la meva ombra
    Que cavalca al meu costat,
    Cavall de cabòries mai contades,
    Mai comptades. Perquè en són moltes...

    Taques tendres que junyeixen la joia
    I el desassossec de no saber ser sols paper,
    Enmig del trepig de la llum,
    Que llisca en la llunyania
    Del desig per trobar-la. Callades
    Paraules quan les oïdes són escasses...

    (Tinc tot el temps per trescar entre
    Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar
    El tràfec de la troca transcendent
    Del tràgic triomf del traç: traduir les taques
    És un tram lleu o greu en el trajecte
    Vital cap a la comprensió de l'ésser...)



  • Caminava d'esquena...
    Nubada | 25/11/2007 a les 10:56

    i vaig caure de cul.

    CAMINAVA D'ESQUENA I VAIG CAURE DE CUL

    Caminava d'esquena, embriagada per la imatge
    d'un indret meravellós, contemplant el bell paisatge.

    I no vaig veure aquell roc
    ni aquell sot.
    El peu es torçà
    i així em vaig quedar:
    cap per avall
    i panxa enlaire,
    talment un espantall
    empès per l'aire.

    D'un trenc obert, malferida,
    s'escolava un raig de sang,
    jo patia per ma vida
    i ja em veia sota el fang.

    I, creieu-me, així estesa,
    tinc la lliçó ben apresa:
    si voleu salvar la pell
    no camineu de clatell.

  • Pentacle
    Bruixot | 25/11/2007 a les 18:25

    Si pogués ser, em dic,
    si pogués ser pentacle
    en el ull del receptacle
    si pogués ser tan ric,
    em dic,
    prò crec que no hi ha lloc
    on seure pla entre tantes
    de tantes taques, santes
    verges del poc a poc,
    de poc
    que hi caic, a dins, i al sac
    hi duc tantes aranyes
    que se m'hi fan estranyes
    del que a mi em sembla un tac
    del sac
    que em fa de cor, i duc
    un organ i una lletra
    i potser em cal retre,
    aquí, que en sóc de ruc,
    (ho duc!)
    et dic, a sac, i crec,
    i a tall de l'homenatge,
    que jo en sóc hostatge,
    amb un fals espetec,
    un crec,
    i abans que em quedi cec
    davant del res, oh jutge,
    de taques negre sutge
    que no em surt res del bec,
    em dic,
    que poc
    hi duc
    al sac,
    jo crec.


    Bru i Xot
  • Salt alliberador
    kispar fidu | 25/11/2007 a les 23:02

    Salto.
    Entre tinta i tinta
    d'idees pintades.

    Salto!
    Atrapa't en les branques
    d'un negre pinzell.

    Salto.
    I m'encallo en taques escampades
    a l'atzar del temps.

    Tintes
    tintant
    danses en blancs i negres.

    Home
    buscant
    sortides i escapatòries.

    Àgil pensament
    a les cames.

    Salto!
    Entre tintes
    d'il·lusions esquitxades.

    Salto.
    Ànima voladora
    que vol ser perseguidora.

    D'un somni,
    de mil i una històries.

    Del conte perdut
    en les tonalitats del color més pur.

    Tintes
    dansant
    en tela blanca.

    Negre i blanc units
    en una mateixa història.

    Salto!
    Més enllà de totes les formes.
    Deixant enrere les normes.

    Tintes.
    De negre i blanc.
    Fugida i persecució.

  • RE: NOU (9) REPTE POÈTIC VISUAL!!!- Art
    Naiade | 26/11/2007 a les 00:07

    ART

    Dins la cova feia fred
    la puja persistent
    neguitejava les criatures.
    Les dones en cercle
    invocaven als deus.

    Els homes eren fora
    deien que a caçar
    nomes tornaven
    quan volien fornicar
    resultat, més criatures.

    Tot mirant el foc
    i el sutge del sostre
    la idea se'm va acudir
    cada nen una teia
    cada mà un dibuix.

    Quant els homes van tornar
    bocabadats van quedar
    sons guturals d'alegria
    emetien sense parar
    regals dels deus sense dubte.

    Els tenien que imitar
    mai serien tan ben fets
    però s'hi havien d'esforçar
    encara avui en dia ningú sap diferenciar
    quins són els originals i quines les copies.









  • Aleluia
    gypsy | 26/11/2007 a les 01:09

    Cap esfondrat, vençut
    et doblegues a les acaballes
    de l'existència amarga,
    sagnes tinta per fer-ne mots,
    saba, saba per escriure.

    I et xuclem amb desfici
    sense aturall ni protocol
    com voltors afamats
    reviscolem amb ànsia
    la teva mort redemptora

    Aleluia, aleluia, aleluia
    aleluia, aleluia, aleluia.


  • Ikebana
    ginebre | 26/11/2007 a les 02:06

    En l'instant extrem
    impulsat com trampolí
    emergeix la forma extesa.
    Moment en l'aire suspès
    que cinètic s'equilibra
    en expulsiu procés.

    Japonesa flor
    de posició impossible.
    • Ikebana - AQUEST ËS EL BO
      ginebre | 26/11/2007 a les 23:42

      En l'instant extrem
      impulsat com trampolí
      emergeix la forma estesa.
      Moment en l'aire suspès
      que cinètic s'equilibra
      en expulsiu procés.

      Japonesa flor
      de posició impossible.
  • E S C L A T.
    Unaquimera | 26/11/2007 a les 14:07

    E S C L A T

    Esclata la tinta:
    prenyat d'un destí
    que finta
    el disseny llibertí,
    el dibuix és encinta.

    Rebenta la forma:
    demostra carisma
    i reforma
    l'esbós intestí,
    saltant-se la norma.

    S'escampa la sang:
    en mans d'un autor
    clandestí
    que traça el botí,
    la vida és al fang.

    Triomfa el contrast:
    horitzó i serpentí,
    fa un tast
    de vol bumerang;
    l'ombra allibera llast.

    Regna la lluna:
    en el cel vespertí,
    engruna
    l'atzar un perill,
    indomable fortuna.

    Unaquimera
  • Claustrofòbia
    Leela | 26/11/2007 a les 14:23

    És dins d'aquesta teranyina d'ombres
    que ens veig deambular, perduts
    entre el conegut i els pensaments ocults.

    És dins d'aquest bosc feréstec
    on les nostres pors són fantasmes
    que frisen per mostrar-se, a crits
    sorgint de l'interior més obscur.

    És dins d'aquest manyoc negre,
    que trena les nostres esperances,
    on vam néixer i on acabarem,
    per molt que allarguem les mans
    intentat abraçar el que els nostres ulls somien,
    lluny, massa lluny, enllà.
  • Del lliri
    Lady_shalott | 26/11/2007 a les 14:44

    N'ha sortit la taca negra
    el gorg
    el punt de fuga marginal
    zenital, descabdellat amb la veu
    dolça, de la ploma a la mà.

    I vomita del lliri
    la llana promesa,
    els budells de la flor,
    nimfea escomesa que
    cau al punt mort

    i xiscla aterrida, i crida i crida!

    patètica

    insolent

    i el gat la mastega
    si escup generós la cua
    -encara inquieta-
    potser per després.

  • RE: NOU poètic... NOU!
    rnbonet | 26/11/2007 a les 15:53

    Xicon, m'has pillat en calçotets ben posats! La tècnica -que jo anomene "gata" -de "gat", "gatada", com la coneixien a Cullera per l'abundància expresa de brandy- va estar un secret allà als seixanta, després d'una exposició -clausurada por 'orden gubernativa'- de l'Equip Crònica. I és que hi havia unes propagandes de detergents. I després de l'HOMO (detergent) hi havia al costat una imatge del 'keneral´´íiisssimo' on 'fotia': EXE (altre detergent del moment) HOMO.
    I després de la CLAUSURA obligatòria de l'expossició, sols ens calia, als assitents -DEU O DOTZE!- donar sortida a la ràbia: FOTRE TINTERS comprats a la primera papereria que vam trobar, BOSSES de PLÀSTIC, GLOBUS PLENS D'ANILINES, a tota paret blanca que ho va suportar...PERQUÈ ELS AMOS NO HI ESTAVEN!

    Bo. Al que anàvem. El meu "puema" és aquest:

    NEGRE I BLANC

    Negre.
    Negre amb taques negres.

    Com un vol de palometes
    d'arna que piquen la roba, són?
    Com aquell test que ens passaven
    a la mili, per veure si estàvem boigs, o no?
    O erem rojos. O fills de rojos.

    Que d'aquelles interpretacions
    estem fins els pebrots, la majoria.

    Com estigmes mai curats
    d'una guerra que com totes
    féu un herois del vencedors
    i uns desgraciats dels vençuts.

    Com un temps, i un altre temps,
    del nostre pensament?
    Després d'un munt d'anys
    que fan història.

    I frissant el negre, el blanc,
    que ocupa un bon lloc. Excel·lent
    diria jo, d'intent de renovació, de nova vida.

    La pressentim només, futura al lluny,
    o l'assegurem, per fi? Una diferent,
    en pau tots, amb harmonia.

  • Almesc
    Carme Cabús | 27/11/2007 a les 13:57

    Sotraguejats de nit
    vam retornar-nos feliços al dia.
    La teva cabellera tumultuosa
    esposada al meu vent,
    el meu cor de petit ocell
    en la teva delicadesa sumptuosa.

    Traspassats de salabror i lluna,
    el delit, desconcertat, xocà amb nosaltres.
    Del bosc secret preníem l'almesc
    per oferir-nos-el a les boques sagrades.
    Carícies brunes a trenc d'alba,
    com roses grana ens naixien els petons.

    Després ens vam adormir,
    olor de matinada i ramellera;
    la levitat del teu cos
    redibuixant el meu,
    i com una flor, pura de neu,
    el nostre goig ens regalava un a l'altre.

  • Astres, Estres, Istres, Ostres i Ustres amb Parenostre
    llamp! | 27/11/2007 a les 15:30

    Poetastre,
    poetastre enrauixat,
    alliberat i enlairat.

    Criticastre,
    criticastre emparaulat,
    embaucat i educat.

    Comicastre,
    comicastre inspirat,
    benhumorat i sensat.

    Rupestre,
    rupestre incendiat,
    desperdigat i escampat.

    Maldestre,
    maldestre encisat,
    eixelebrat i enrevessat.

    Terrestre,
    terrestre encerat,
    encerclat i embabiacat.

    Silvestre,
    silvestre encuriosit,
    embogit i divertit.

    Sinistre,
    sinistre descosit,
    embadalit, ensopit.

    Registre,
    registre modulat,
    variat i ordenat.

    Rostre,
    rostre emmudit,
    ressentit i erudit.

    Parenostre,
    parenostre ensucrat,
    avantpassat i obsecat.

    Il.lustre,
    il.lustre engabiat,
    dibuixat i animat.

    Llustre,
    llustre eternitzat,
    allargat i preconitzat.

    Pare nostre terrestre:
    Siga il.lustre el vostre nom,
    vinga a nosaltres el vostre comicastre,
    Faci's el vostre registre,
    així en el rupestre com es fa en el silvestre.
    El nostre pa de cada llustre,
    doneu-nos, Poetastre, el dia d'avui.
    I perdoneu al criticastre,
    així com nosaltres perdonem els rostres sinistres.
    I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,
    ans allibereu-nos de qualsevol maldestre.
    Amén.

  • Bellesa intocada
    pentinella | 28/11/2007 a les 16:21

    De bellesa intocada,
    esplendorós, ofert,
    seies humil
    al tamboret de la barra.
    La teva flor
    oberta cap a mi.
    Jo tremolava.

    El teu cabell,
    que després es desplegà,
    raïa com un secret.
    T'estimava
    la pell delicada
    i aquella força de vida
    que t'empenyia a tu mateix
    i que sense saber-ho
    tirà a diana.

    Incrèdul que poguessis
    ni tan sols tocar-me,
    jo era per a mi
    un ésser caduc,
    que tu extreies
    d'una cova encantada.

    Els teus llavis
    tenien gust d'amor,
    la teva olor
    era el rastre de l'albada.
    Estava enamoradíssima
    de tu, tant com tu
    de mi t'enamoraves.

    La teva mà
    sostenia la nit,
    el teu cos de delit
    el nostre camí,
    ple de besades.
    La Rambla, sola,
    va aturar l'alè
    en veure les nostres mans
    entrellaçades.

    I aquell regal
    que jo m'enduia en mi
    em feia altre cop
    dona, i humana.
    Et vaig estimar
    amb el ble més fi.
    La teva cabellera,
    deu boscana,
    ara era lliure,
    escampada en mi.
    La teva vida ardent
    em sadollava.

    Ens vam trobar
    en el camí
    incert de nit.
    En el meu llit
    vas portar les estrelles.
    Més esplendor
    de joventut
    mai no ha existit.
    Molt tendrament
    et vaig prendre
    en ofrena.

    En el meu amor
    hi restes,
    terra endins.
    Ets la felicitat
    en l'òrbita més plena.



  • La dansa de la vida
    ANEROL | 28/11/2007 a les 23:21

    Del matoll neix la vida,
    éssers tremolosos en un incert destí

    I a ritme trepidant
    en una dansa tribal
    s'allunyen de l'esclat
    del fogar vital

    Guaiten l'horitzó sinuós,
    I nodrits del consol
    de saber-se mai sols
    inicien el seu camí.

    És la dansa de la vida
    És la fogata vital
    És ...la humanitat


  • Licor de préssec
    Palerm | 28/11/2007 a les 23:52

    Teníem les boques netes de licor de préssec
    una conversa sobre Rússia (Moscou)
    el meu desfer-me per la teva bellesa.
    el teu impuls punyent per penetrar el meu món.

    Hi havia tota la nit per transitar-la,
    la teva pell clara -masculinitat-
    la rosa dels vents que havia fet diana
    i a les mans tendresa per obrir els panys.

    La teva veu era el cant d'un ocell,
    la cabellera a punt de desplegar-se.
    Vas ser tu qui va voler ser meu,
    vaig ser jo qui pregava per donar-me.

    A la suau nit, solitària, ben nostra,
    vàrem sortir ben estrets i besant-nos.
    Teníem aleshores un destí complet:
    la resta de la nit per seguir estimant-nos.

  • Epitafi
    angie | 29/11/2007 a les 11:43

    Sota la vigilància erma dels xiprers
    plorem la teva mort.
    La primera llàgrima ha condensat
    tota la continència d'aquests anys
    i, pesant i silent
    s'ha estavellat damunt
    la grisor de la teva nova llar.
    El vent d'aquest meu fred novembre,
    vanitós i capriciós,
    ha pessigollejat el dol en dansa feréstega
    i el forat negre de la teva marxa
    ha xuclat les paraules més càlides del món :
    no descansa mai l'ànima d'un poeta.

    angie
  • RE: NOU (9) REPTE POÈTIC VISUAL!!! Gràcies Francesc
    megane | 29/11/2007 a les 12:15

    Gràcies Francesc per invitar-me. He entés els dibuixets que teniu en els poemes i la repetició dels temes en els autors.
    Envio un meu.
    Enhorabona a tots els poetes que han enviat i enviaran els seus.
    m
  • RE: NOU (9) REPTE POÈTIC VISUAL!!! Aranya negra, aranya fosca
    megane | 29/11/2007 a les 12:20

    L'aranya negra
    llença les potes
    per capturar-me.
    Jo les esquivo.
    Sé que labora
    sense descans.
    Fa teranyina
    per enganxar-me
    en un pas fals.
    Si ella m'atrapa, si sóc caçat,
    ja no m'escapo, és mort segura.
    És caçadora amb experiència
    i jo sçoc sols un simple mortal.
    Ella té el temps i la solvència.
    Jo només una vida i molta por.
    L'aranya fosca
    llença la trampa
    per fer-me caure.
    La teranyina
    és una obra d'art
    que surt molt cara
    de contemplar.
    Ara l'evito.
    No sé demà
    què passarà.
    m
  • Llegenda de tinta.
    Unaquimera | 29/11/2007 a les 18:07

    L'aranya de mar, cansada de tanta humitat,
    ha sortit a passejar xino-xano per la platja.
    De fora estant, veu l'horitzó tan bell, tan vast,
    mig blau, mig verd, ataronjat i s'enamora.
    L'abraça i amb el contacte
    totes les potes se l'enrampen.
    Li fa un petó tan fort que esclata
    en raigs d'amor i en esquitxades.
    I per un dia, per un instant,
    juga a ser estrella, un sol ponent,
    a ser planeta en un cel taronja
    amb òrbita i llunes enamorades.

    Quan ho expliqui dies més tard
    submergida de nou en l'aigua salada
    a les anemones, a l'hipocamp,
    al peix pallasso, al cranc, al rap
    i a l'envejosa de la rajada,
    naixerà una llegenda transoceànica
    on el sol era un rei encantat,
    el mar semblava un estany daurat,
    on la princesa va ser una aranya,
    escrita amb tinta de calamar.

    Unaquimera

  • Per al Francesc, sobre la Llegenda
    Unaquimera | 29/11/2007 a les 18:10

    Vaja! Primer ho he enviat i després he pensat que potser només es pot participar amb un poema...
    Si és així, el que val és el primer, que queda força més amunt.
    Aquest l'he escrit només per respondre a un repte particular que m'han fet, sobre que un dibuix en blanc i negre no podia inspirar històries en color, i que una aranya comporta idees negatives...

    bé, que si has de triar un, ESCLAT.

    Que et sigui lleu la feina!!
    Uq
  • Big bang
    atram | 29/11/2007 a les 23:08

    Perdoneu aquesta participació tan matussera, ho he escrit en 3 minuts, abans no acabi el termini. Em sabia greu no participar, fa dies que no ho faig. I sóc així de xula, o de caradura. :)

    BIG BANG

    Si em diuen, com em diuen,
    que veig allò que jo no veig.
    Diuen que és una taca,
    i és matèria en expansió.
    Diuen que és tinta sobre paper,
    i jo llegeixo llum difosa
    en la negror còsmica.
    Diuen que és negre,
    però per mi té 100 matisos.
    Que és teranyina,
    és gest enredadís,
    que no cal filar prim.
    Com que és art, diuen,
    jo no en faig poesia.

    Que diguin,
    que facin
    que escriguin.
    Que jo ric a pit obert,
    perquè ja he entès
    que res és el que sembla,
    i el que sembla no és res.
  • Forat negre (Fora de concurs i fora de termini...)
    F. Arnau | 30/11/2007 a les 00:45

    Un sol surt per l'horitzó
    com un negatiu del nostre món
    on un bocí de matèria
    és més pesat que muntanyes de plom.

    Ni la llum pot deslliurar-se
    del camp magnètic d'aquest estrany món,
    una altra cosa són els dansaires
    que, agafant-se les mans, aconsegueixen
    escapar de la immensa gravitació.

    Així de sublim, el poder de la ment
    és com un sac d'arpillera
    ple de llampecs, terratrèmols i trons.

    24/XI/2.007

    Ací teniu el meu. No m'he pogut reprimir...
    Per suposat, fora de concurs... i també fora de termini, encara que el tenia fet des del passat dissabte, però no volia interferir. Ara el penge per que és un honor romandre al costat de tants bons poetes i poetesses.
    Moltes gràcies companys!

    Una forta abraçada!
    ... I molta salut!

    FRANCESC


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.