RE: L'Amor més gran.

A flor de pell

L'anunci havia funcionat, i de seguida havia tingut un munt de noietes que li farien de maniquís.
En Joan Cox s'havia convertit en pelleter-artista, i els seus especials dissenys commmovien el públic amb clam unànime i entusiasta dels entesos. S'esperava amb deler i expectació la seva nova i peculiar proposta de nom suggerent: "A flor de pell". Les textures tan especials que aconseguia amb els tractaments atípics de la matèria primera i els tenyits de colors agosarats li havien donat un estil propi, duent-lo a la fama internacional com a creador multidisciplinari.
Però tot i l'aclaparador èxit, en Cox seguia vivint al mateix taller tronat amb clivelles d'humitat a les parets, movent-se amb dificultat entre la troqueladora, la taula de tall i la màquina de cosir de dues agulles. Aquell era tot el seu món, i seguia tossut amb el costum de fer ell mateix cada peça, cada bolso, cada cinturó. Ara, però, li calia treballar extra, de nits, buscant la calma i la inspiració dins aquella mena de santuari ocult on l'esperava la seva pròxima gran creació.

Gràcies a l'anunci, ara podia fer proves amb les joves que venien desesperades a la cerca de diners fàcils: rosses de pell blanca i suau, pèl-roges amb una escorça pigada i resistent, morenes amb mil tons de marró …I en Joan Cox s'admirava de la seva bellesa i del resultat dels seus complements sobre aquells cossos quasi nus…

El termini per a l'exposició l'apremiava, però quan en la seva perversa solitud repassava les costures perfectes -quasi imperceptibles- del seu collage de pegats humans sobre figura femenina de silicona, en Cox se sentia exultant per l'efecte aconseguit.
Si abans d'una setmana apareixia una morena amb clotets de cel.lulitis a les natges podria enllestir a temps la seva Obra Magna: "Dona de dones".

... Sí, sí, això diu no sé quin aforisme...
Vaig fer el repte directament, a vuit dits -que són els que utilitze al teclat- sense pensar massa. Rellegint-lo, amb els altres presentats -una ullada mai no ve malament- m'he adonat que dues FALTES GARRAFALS en noms propis.
L'escala que medeix els terratrèmols no és la de 'Reiter', sinó la de Ritcher; la síndrome d'eixes personetes encantadores no és la de 'Dwan', sinó la de Down... Coses de pensar en altres coses: presentació i sopar .
Supose que faràs la correcció "momentània".
I perdona per la col·lecció oferida. (O es diu 'oferta'?) Va ser el primer que vaig pensar, en veure ahir el repte.
Salut i rebolica, xicona!

Adverteixo que si llegiu aquest relat us hi podreu sentir identificats i no em faig responsable del que us pugui despertar.

*****

Prou que m'hagués agradat acabar alguna col·lecció com feien les amigues, però cada col·lecció de cromos que començava mai la podia acabar, sempre hi havia aquell maleït cromo, que per més sobres que obris no hi era. També he de dir que sucumbia a les demandes d'alguna pillastre que per commourem es feia la trista i li donava el que a ella li mancava o li canviava per cinc "repes" dels seus.

Aquell temps és van posar de moda les "Mariquites Pérez", unes nines encarcarades, de cara rosadeta que duien vestidets de totes les professions o festes. Què mones! Però no estaven a l'abast de casa i nosaltres tampoc la teníem gaire gran, com per omplir-la de trastos.

De fet ara que me'n recordo vaig arribar a tenir una considerable col·lecció de cromos de picar, guanyats a pols amb la destresa de les meves mans, hàbils en fer-los girar d'un sol cop. No tenia rival i n'hi vaig guanyar alguns de dissenys espectaculars. Els tenia apilats per categories, els de flors, els d'objectes, els petits, els grans...

Un munt de xiulets fets amb pinyols d'albercocs. A l'escola durant l'hora del pati els esmolàvem amb les parets fins a fer-hi un petita clivella al mig, era tot un art, li trèiem la llavor de dins i quan hi bufàvem semblava un xiulet. Dos o tres bens bons en vaig arribar a fer.

De fet les col·leccions han anat a modes, jo massa ganes de col·leccionar no tenia però seguies o et quedaves sense jugar. A la meva classe hi havia gent que col·leccionava de tot, xapes d'ampolles, trossos del paper plata que embolcallava les ampolles de cava, gomes d'esborrar de tots colors i sabors: nata, maduixa... i jo res, a la que en tenia quatre ja me n'havia cansat. Una vegada vaig provar de tenir uns cucs de seda, pensava que podria fer-m'hi un mocador. Quin disgust! En quatre dies els pobres sen van anar al clot. Això em va fer sentir fatal.

A l'adolescència vaig sortir amb unes amigues que feien col·lecció de sobres de sucre i no em deixaven prendre la meva taronjada ensucrada perquè els volien sencers -quina rucada pensava jo- Una, en va arribar a tenir més de cinc cents.

Negada per col·leccionar! Això sí, quedava bocabadada quan veia les coses que a la "tele" ensenyaven i que es podien guardar fascicle a fascicle i a poquet a poquet, però jo les hagués volgut de cop, no tenia ni tinc paciència.

Ara per treure'm aquell regustet de fracàs m'he fent un clam a mi mateixa i ho he tornat a intentar, crec que ara per fi he trobat la meva col·lecció particular:
col·lecció de mots i sentiments expressats en prosa o poema. Una veritable passió!