Detall intervenció

RE: L'Amor més gran.

Intervenció de: OlgaglO | 19-05-2007


Des de ben petita em vaig aficionar a llegir d'amagat novel·les d'amor que agafava a l'àvia, volia fer-me gran per poder ser la protagonista d'aquelles històries i també la d'aquelles altres que la meva imaginació hiperestimulada no parava de fabricar. Vaig créixer i la naturalesa va conspirar al meu favor: em vaig convertir en una dona voluptuosa i de faccions dolces que obria clots de foll desig al seu pas. La meva particular col·lecció d'homes incloïa un ample espectre: totes les condicions socials, antagònics físics, personalitats oposades, sexualitats convencionals o complexes,... Tots degudament enumerats i descrits amb detall a les meves llibretes curosament amagades dintre caixes metàl·liques. M'encantava seduir-los, diseccionar-los emocional i sexualment per després abandonar-los, sentir el seu clam de dolor i desesperació que alimentava al meu ego. Però de mica en mica em vaig anar cansant d'aquell joc, alguna vegada m'havia semblat commoure'm una mica, però on estava aquell estat alterat de consciència que portava la passió amorosa? Volia estimar profundament, que s'obrissin clivelles al meu cor, sentir intensament aquella emoció de la qual parlaven aquelles novel·les de la meva infantesa, trobar l'Amor.
Després de conèixer allò que havia sentit anomenar La nit fosca, vaig arribar aquí. Ara sabia que l'Amor que jo buscava no pertanyia a aquest món.
Tot això va ser el què vaig explicar a la mare superiora al demanar ser admesa dins la seva Ordre. El dia que vaig ingressar al convent em va dir que "tots els camins porten a Roma".
Aquí he trobat l'Amor més gran de tots.


Respostes

  • RE: REPTE CCXXXVIII (238): ÀNGELS CAIGUTS (Col·leccions que no calien)
    rnbonet | 17/05/2007 a les 18:58

    * Es deia Àngels. Anava caminant de la mà de son pare, per la vorera esquerra d'aquella via principal de la gran ciutat.
    Tenia tres anys. Cara simpàtica, ulls alegres i sorprenents, sorpresos; tendresa per donar i vendre. Baixava de la vorera de tant en tant. "No ho faces!", li recriminava el pare.
    Una de les vegades va posar, jugant, només un peu a l'asfalt. Un cotxe de l'endugué per davant. El conductor anava borratxo. "Una mort evitable", encapçalaven els titulars de primera pàgina dels diaris matutins. Un clam popular, a la manifestació posterior. I res més.

    * L'operari va repassar a consciència l'arnès, les fixacions, la resistència de la corda. Sols aleshores agafà el pot de pintura i la brotxa i enfilà cap el pis vint-i-setè. Una vegada al lloc, es despenjà per la finestra i isquè a l'exterior, començant a omplir la part dreta de l'esquadra, per allà on s'hi colava l'aigua de la pluja.
    Un sacseig a l'escorça terrestre, intensitat 6,3 de l'escala de Reiter, i s'obrí una clivella ampla, just a vint centímetres per sota l'ampit de la finestra. L'operari, amb un ai al cor, aguantà . Després féu un "Uff!" i respirà obertament.
    Un segons sacseig, rèplica del primer -intensitat 2,1 "quasi res" digueren després els tècnics- va fer que l'operari es precipités al buit. El seu nom era Àngel.
    "Un altre al clot", comentaren els companys.

    * Li dèiem "Angeleta". I no mai hem sabut el nom vertader. Síndrome de Dwan, mirada tèrbola i innocent; caminar boirós. A tothom feia cas, amb un somriure ample, sincer, amable; sense imposicions de cap classe.
    La trobàrem a una sèquia, unflada, després d'una setmana de la desaparició. L'informe de l'autòpsia era curt, asèptic. Entre altres coses deia "símptomes de violació". Gairebé ningú es va commoure.



    • A flor de pell
      foster | 18/05/2007 a les 10:52

      A flor de pell

      L'anunci havia funcionat, i de seguida havia tingut un munt de noietes que li farien de maniquís.
      En Joan Cox s'havia convertit en pelleter-artista, i els seus especials dissenys commmovien el públic amb clam unànime i entusiasta dels entesos. S'esperava amb deler i expectació la seva nova i peculiar proposta de nom suggerent: "A flor de pell". Les textures tan especials que aconseguia amb els tractaments atípics de la matèria primera i els tenyits de colors agosarats li havien donat un estil propi, duent-lo a la fama internacional com a creador multidisciplinari.
      Però tot i l'aclaparador èxit, en Cox seguia vivint al mateix taller tronat amb clivelles d'humitat a les parets, movent-se amb dificultat entre la troqueladora, la taula de tall i la màquina de cosir de dues agulles. Aquell era tot el seu món, i seguia tossut amb el costum de fer ell mateix cada peça, cada bolso, cada cinturó. Ara, però, li calia treballar extra, de nits, buscant la calma i la inspiració dins aquella mena de santuari ocult on l'esperava la seva pròxima gran creació.

      Gràcies a l'anunci, ara podia fer proves amb les joves que venien desesperades a la cerca de diners fàcils: rosses de pell blanca i suau, pèl-roges amb una escorça pigada i resistent, morenes amb mil tons de marró …I en Joan Cox s'admirava de la seva bellesa i del resultat dels seus complements sobre aquells cossos quasi nus…

      El termini per a l'exposició l'apremiava, però quan en la seva perversa solitud repassava les costures perfectes -quasi imperceptibles- del seu collage de pegats humans sobre figura femenina de silicona, en Cox se sentia exultant per l'efecte aconseguit.
      Si abans d'una setmana apareixia una morena amb clotets de cel.lulitis a les natges podria enllestir a temps la seva Obra Magna: "Dona de dones".

      • RE: El col·leccionista de records
        Josep Bonnín Segura | 18/05/2007 a les 15:01

        Xim era molt exigent amb els seus records. Triava curosament els que li permetien gaudir. Procurava anar-los guarnint amb tots els detalls, i cada cop que ho feia, deixava constància en el seu quadern: "Clam de records i oblits ". Un espai sagrat on ningú, excepte ell hi podia accedir.
        Tenia un record preferit al qual durant molts anys l'havia convertit en la clau de la seva vida. Els altres, més fugissers, no aclaparaven tant la seva dedicació.
        El ritual per posar-se a recordar i a enfilar percepcions necessitava imperiosament del silenci.
        La nit que la va conèixer, ambdós encerclaven aquell agradable foc de campament, aquella cala silenciosa agombolada per la remor de les ones que bressolaven les roques.

        La lluna plena feia un joc d'ombres amb els brancals de les alzines, moguts per aquella brisa que els omplia de flaires de marinada.
        Ella... recordava... suau, amb els rinxols negres que cobrien el front d'aquella cara de faccions salvatjades, colrades pel sol mediterrani, on els seus ulls blau indi sobresortien com dos estels lluminosos.
        Ella agafa la guitarra i entonà el primer acord d'una balada celta que entristia els còdols i les ànimes; i al Xim el va sacsejar per dins.
        El misteriós ritual sagrat sota aquella nit estelada el va commoure. Intuí que aquell instant es convertiria amb l'eix de la seva vida.
        Les mirades d'ells dos s'entrecreuaren signant un pacte de tendresa que clogueren dins la mar mentre tots dormien.
        Nus, prop d'aquella alzina feren un petit clot per amagar-hi els penjants que portaven i el cobriren amb pedres, perquè la pluja no el pogués clivellar.

        Xim fa estona que ja no escriu al quadern, sols el llegeix. La malaltia de l'oblit s'ha apoderat d'ell. I les faccions d'ella se li han esborrat de la memòria.

      • correccions
        foster | 18/05/2007 a les 19:18

        maniquins
        commovien

        gràcies
    • RE: RE: ÀNGELS CAIGUTS (Col·leccions que no calien) Rectificar és de savis...
      rnbonet | 18/05/2007 a les 15:23

      ... Sí, sí, això diu no sé quin aforisme...
      Vaig fer el repte directament, a vuit dits -que són els que utilitze al teclat- sense pensar massa. Rellegint-lo, amb els altres presentats -una ullada mai no ve malament- m'he adonat que dues FALTES GARRAFALS en noms propis.
      L'escala que medeix els terratrèmols no és la de 'Reiter', sinó la de Ritcher; la síndrome d'eixes personetes encantadores no és la de 'Dwan', sinó la de Down... Coses de pensar en altres coses: presentació i sopar .
      Supose que faràs la correcció "momentània".
      I perdona per la col·lecció oferida. (O es diu 'oferta'?) Va ser el primer que vaig pensar, en veure ahir el repte.
      Salut i rebolica, xicona!
      • RE: RE: RE: ÀNGELS CAIGUTS: Correcció feta!
        Unaquimera | 18/05/2007 a les 16:11

        Res a perdonar per la col.lecció oferta!

        Una abraçada reboliconada,
        Uq
  • Simfonia inacabada
    brideshead | 18/05/2007 a les 18:58

    Us he de confessar que sempre he sentit debilitat per les col·leccions. Recordo que, de petita, m'agradaven molt les nines; en vaig arribar a tenir quaranta-cinc. Això sí, totes ben amuntegades per qualsevol lloc. Mai vaig ser capaç de llençar-ne cap, tot i els clams de la meva mare, que era l'ordre en persona. Encara ara, les guardo en algun racó de casa. Les buscaré, qualsevol dia d'aquests.

    De més grandeta, qualsevol cosa que queia en el clot de la meva mà, la considerava digna de ser col·leccionada: didals, fulles d'arbres que recollia pel carrer, papers de caramel, i d'altres que ara no em vénen al cap. El que sí sé és que en tinc una pila immensa de tots ells, esperant a ser endreçats, qualsevol dia d'aquests.

    En arribar a l'adolescència, feia col·lecció de fotografies del meu cantant preferit de l'època. Ara remiro aquelles cursileries, arrugades i esgrogueïdes dins d'una capsa vella de fusta plena de clivelles, a l'espera d'ordenar-les en un àlbum, qualsevol dia d'aquests.

    Fa poc temps em va donar per les cases de nines... allà la tinc, amb els petits moblets entaforats a dins, mentre espero trobar el moment de construir una vivenda de miniatura, qualsevol dia d'aquests.

    Només fa una setmana, però, vaig adonar-me que el meu gran defecte m'impedirà fer cap col·lecció, perquè la meva indecisió permanent m'ha permès descobrir que els anys han anat passant i que tots els meus amulets només han anat guanyant pols i envelliment.

    Sí, reconec que sóc una mala col·leccionista però no fracassada. Me'n sento orgullosa perquè no tinc cap gran col·lecció, sinó que sóc la propietària de petits projectes de col·lecció. I això em fa sentir com un compositor quan comença a escriure la que per sempre serà la seva simfonia inacabada. I aquest privilegi em commou.


  • Abans de ser fum
    gypsy | 18/05/2007 a les 23:30

    Jo col·lecciono dolors des de ben petita.
    Clivelles de pensament clavades a la meva ànima malferida, clots foscos de misteris d'infantesa no resolts.
    Guardo dolors aguts, incipients, llargs en el temps, efímers, amagats, sostinguts dins la memòria per fils invisibles que mai no s'acaben de trencar.
    Dolors que m'esclavitzen i em construeixen feble i poruga. I que m'han fet la dona que sóc.
    He arribat a pensar que era vida i tortura, tot alhora, com el ritme circadià de la nit i el dia, però en una altra esfera més sinistra.
    I ploro sovint quan els dolors acumulats em vessen de dins com si fossin orins o fluids inestroncables. I en faig clam i revolta estèril, intento desempallegar-me d'aquest ofec contingut, tant i tant i tant seguit, sense treva que m'empari.
    No sé fins quan seguiré acollint més dolors diversos i nous i si encara em podré commoure i vessar una darrera llàgrima, calenta com les brases d'un últim incendi, abans de ser fum i dolor invisible.


    gypsy


    Nota per la jutgessa: no arribo al mínim de paraules, però no tinc temps i ara no puc afegir res per afegir, per tenir més mots. M'ha quedat curt.
    Tot i ser fora de concurs per no complir tot el que es demana, he volgut presentar-lo. Gràcies.
  • REPTE 238. Títol: Col·lecció de col·leccions
    Frida/Núria | 19/05/2007 a les 14:08

    Adverteixo que si llegiu aquest relat us hi podreu sentir identificats i no em faig responsable del que us pugui despertar.

    ****

    Prou que m'hagués agradat acabar alguna col·lecció com feien les amigues, però cada col·lecció de cromos que començava mai la podia acabar, sempre hi havia aquell maleït cromo, que per més sobres que obris no hi era. També he de dir que sucumbia a les demandes d'alguna pillastre que per commourem es feia la trista i li donava el que a ella li mancava o li canviava per cinc "repes" dels seus.

    Aquell temps és van posar de moda les "Mariquites Pérez", unes nines encarcarades, de cara rosadeta que duien vestidets de totes les professions o festes. Què mones! però no estaven a l'abast de casa i nosaltres tampoc la teníem gaire gran com per omplir-la de trastos.

    De fet ara que me'n recordo vaig arribar a tenir una considerable col·lecció de cromos de picar, guanyats a pols amb la destresa de les meves mans, hàbils en fer-los girar d'un sol cop. No tenia rival i n'hi vaig guanyar alguns de dissenys espectaculars. Els tenia apilats per categories, els de flors, els d'objectes, els petits, els grans...

    Un munt de xiulets fets amb pinyols d'albercocs. A l'escola durant l'hora del pati els esmolàvem amb les parets fins a fer-hi un petita clivella al mig, era tot un art, li trèiem la llavor de dins i quan hi bufàvem semblava un xiulet. Dos o tres bens bons en vaig arribar a fer.

    De fet les col·leccions han anat a modes, jo massa ganes de col·leccionar no tenia però seguies o et quedaves sense jugar. A la meva classe hi havia gent que col·leccionava de tot, xapes d'ampolles, trossos del paper plata que embolcallava les ampolles de cava, gomes d'esborrar de tots colors i sabors: nata, maduixa... i jo res a la que en tenia quatre ja me n'havia cansat. Una vegada vaig provar de tenir uns cucs de seda, pensava que podria fer-m'hi un mocador. Quin disgust! En quatre dies els pobres sen van anar al clot. Això em va fer sentir fatal.

    A l'adolescència vaig sortir amb unes amigues que feien col·lecció de sobres de sucre i no em deixaven prendre la meva taronjada ensucrada perquè el volien sencers -quina rucada pensava jo- Una en va arribar a tenir més de cinc sents.

    Negada per col·leccionar! Això sí, quedava bocabadada quan veia les coses que a la "tele" ensenyaven i que es podien guardar fascicle a fascicle i a poquet a poquet, però les hagués volgut de cop, no tinc paciència.

    Ara per treure'm aquell regustet de fracàs m'he fent un clam a mi mateixa i ho he tornat a intentar, crec que ara per fi he trobat la meva col·lecció particular:
    col·lecció de mots i sentiments expressats en prosa o poema. Una veritable passió!


    • REPTE 238. Títol: Col·lecció de col·leccions (aquest és el bo, està corregit)
      Frida/Núria | 19/05/2007 a les 14:21

      Adverteixo que si llegiu aquest relat us hi podreu sentir identificats i no em faig responsable del que us pugui despertar.

      *****

      Prou que m'hagués agradat acabar alguna col·lecció com feien les amigues, però cada col·lecció de cromos que començava mai la podia acabar, sempre hi havia aquell maleït cromo, que per més sobres que obris no hi era. També he de dir que sucumbia a les demandes d'alguna pillastre que per commourem es feia la trista i li donava el que a ella li mancava o li canviava per cinc "repes" dels seus.

      Aquell temps és van posar de moda les "Mariquites Pérez", unes nines encarcarades, de cara rosadeta que duien vestidets de totes les professions o festes. Què mones! Però no estaven a l'abast de casa i nosaltres tampoc la teníem gaire gran, com per omplir-la de trastos.

      De fet ara que me'n recordo vaig arribar a tenir una considerable col·lecció de cromos de picar, guanyats a pols amb la destresa de les meves mans, hàbils en fer-los girar d'un sol cop. No tenia rival i n'hi vaig guanyar alguns de dissenys espectaculars. Els tenia apilats per categories, els de flors, els d'objectes, els petits, els grans...

      Un munt de xiulets fets amb pinyols d'albercocs. A l'escola durant l'hora del pati els esmolàvem amb les parets fins a fer-hi un petita clivella al mig, era tot un art, li trèiem la llavor de dins i quan hi bufàvem semblava un xiulet. Dos o tres bens bons en vaig arribar a fer.

      De fet les col·leccions han anat a modes, jo massa ganes de col·leccionar no tenia però seguies o et quedaves sense jugar. A la meva classe hi havia gent que col·leccionava de tot, xapes d'ampolles, trossos del paper plata que embolcallava les ampolles de cava, gomes d'esborrar de tots colors i sabors: nata, maduixa... i jo res, a la que en tenia quatre ja me n'havia cansat. Una vegada vaig provar de tenir uns cucs de seda, pensava que podria fer-m'hi un mocador. Quin disgust! En quatre dies els pobres sen van anar al clot. Això em va fer sentir fatal.

      A l'adolescència vaig sortir amb unes amigues que feien col·lecció de sobres de sucre i no em deixaven prendre la meva taronjada ensucrada perquè els volien sencers -quina rucada pensava jo- Una, en va arribar a tenir més de cinc cents.

      Negada per col·leccionar! Això sí, quedava bocabadada quan veia les coses que a la "tele" ensenyaven i que es podien guardar fascicle a fascicle i a poquet a poquet, però jo les hagués volgut de cop, no tenia ni tinc paciència.

      Ara per treure'm aquell regustet de fracàs m'he fent un clam a mi mateixa i ho he tornat a intentar, crec que ara per fi he trobat la meva col·lecció particular:
      col·lecció de mots i sentiments expressats en prosa o poema. Una veritable passió!

      • RE: REPTE 238. Títol: Col·lecció de col·leccions (aquest és el bo, està corregit)
        Frida/Núria | 19/05/2007 a les 16:18

  • REPTE 238. Títol: Col·lecció de col·leccions (última hora 299paraules)
    Frida/Núria | 19/05/2007 a les 16:20

    Prou que m'hagués agradat acabar alguna col·lecció com feien les amigues, però cada col·lecció de cromos que començava mai la podia acabar, sempre hi havia aquell maleït cromo, que per més sobres que obris no hi era. També he de dir que sucumbia a les demandes d'alguna pillastre que per commourem es feia la trista i li donava el que a ella li mancava.

    Recordo que vaig arribar a tenir una considerable col·lecció de cromos de picar, guanyats a pols amb la destresa de les meves mans, hàbils en fer-los girar d'un sol cop. Classificats per categories: flors, objectes, petits, grans.

    Un munt de xiulets fets amb pinyols d'albercocs. A l'escola durant l'hora del pati els esmolàvem amb les parets fins a fer-hi un petita clivella al mig, era tot un art, li trèiem la llavor de dins i quan hi bufàvem semblava un xiulet.

    Massa ganes de col·leccionar no tenia però, seguies o et quedaves sense jugar. A classe hi havia gent que col·leccionava de tot, xapes d'ampolles, trossos del paper plata que embolcallava les ampolles de cava, gomes d'esborrar de tots colors i sabors: nata, maduixa, i jo res, a la que en tenia quatre ja me n'havia cansat. Una vegada vaig provar de tenir uns cucs de seda, pensava que podria fer-m'hi un mocador. Quin disgust! En quatre dies els pobres sen van anar al clot.

    A l'adolescència les amigues feien col·lecció de sobres de sucre i no em deixaven prendre la meva taronjada ensucrada perquè els volien sencers -quina rucada- pensava jo.

    Ara per treure'm aquell regustet de fracàs m'he fent un clam a mi mateixa i ho he tornat a intentar, crec que ara per fi he trobat la meva col·lecció particular de mots i sentiments, expressats en prosa o poema. Una veritable passió!





  • En blanc i negre
    mjesus | 19/05/2007 a les 18:37

    Vaig començar de casualitat, fent fotografies d'ulls en un període de la meva vida d'estudiant. Al principi maldava per trobar l'enquadre apropiat o bé per captar les emocions amb la resta de faccions. Ara he reduït l'espai, emmarcant-los en un únic paisatge possible: la pell i les clivelles que conformen l'expressió; i uns arbres que donen ombra: les celles. En tinc un àlbum ple, ja puc dir que en faig col·lecció. El que més m'ha sobtat al llarg d'aquests anys, ha estat la docilitat de les persones en deixar-se retratar aquest petit fragment del seu rostre. «Els ulls? -preguntaven tot fent un somriure burleta». «Sí, -els deia jo-, no pensis en la càmera!» en un intent de vèncer la seva resistència…, ningú fins ara s'hi ha oposat. M'he convertit en una col·leccionista compulsiva de mirades.

    Mentre giro fulls d'aquest àlbum, recordo els moments i els noms (sempre el demano, potser en un intent de donar-hi una dimensió real, un to humà)..., en Joan..., sí… aquests, Joan es deia, va ser el primer. Em va commoure intensament: me'l mirava des de la barra d'un bar sense que ell s'adonés. Intentava desxifrar els motius del dolor que regalimaven les seves ninetes… Els ulls li brillaven d'una manera esfereïdora, un clam silenciós se'n desprenia. Tenia tota la pinta de beure més que un clot d'arena. De sobte els nostres ulls es van creuar, vaig sentir un fibló potent que travessava les meves entranyes i en aquell moment ho vaig decidir. Mentre ell xerrava amb el cambrer, vaig treure la càmera buscant l'angle perfecte. Volia captar aquella mirada fosca i tèrbola… sense color.

    Sóc com l'Indiana Jones a la recerca del Sant Grial, o com un "voyeur" en una platja nudista, cerco l'essència d'uns ulls perduts, recreant-los en un instant d'eternitat.
  • RE: L'Amor més gran.
    OlgaglO | 19/05/2007 a les 19:14

    Des de ben petita em vaig aficionar a llegir d'amagat novel·les d'amor que agafava a l'àvia, volia fer-me gran per poder ser la protagonista d'aquelles històries i també la d'aquelles altres que la meva imaginació hiperestimulada no parava de fabricar. Vaig créixer i la naturalesa va conspirar al meu favor: em vaig convertir en una dona voluptuosa i de faccions dolces que obria clots de foll desig al seu pas. La meva particular col·lecció d'homes incloïa un ample espectre: totes les condicions socials, antagònics físics, personalitats oposades, sexualitats convencionals o complexes,... Tots degudament enumerats i descrits amb detall a les meves llibretes curosament amagades dintre caixes metàl·liques. M'encantava seduir-los, diseccionar-los emocional i sexualment per després abandonar-los, sentir el seu clam de dolor i desesperació que alimentava al meu ego. Però de mica en mica em vaig anar cansant d'aquell joc, alguna vegada m'havia semblat commoure'm una mica, però on estava aquell estat alterat de consciència que portava la passió amorosa? Volia estimar profundament, que s'obrissin clivelles al meu cor, sentir intensament aquella emoció de la qual parlaven aquelles novel·les de la meva infantesa, trobar l'Amor.
    Després de conèixer allò que havia sentit anomenar La nit fosca, vaig arribar aquí. Ara sabia que l'Amor que jo buscava no pertanyia a aquest món.
    Tot això va ser el què vaig explicar a la mare superiora al demanar ser admesa dins la seva Ordre. El dia que vaig ingressar al convent em va dir que "tots els camins porten a Roma".
    Aquí he trobat l'Amor més gran de tots.

  • Correcció
    OlgaglO | 19/05/2007 a les 19:24

    L'amor més gran


    Des de ben petita em vaig aficionar a llegir d'amagat novel·les d'amor que agafava a l'àvia, volia fer-me gran per poder ser la protagonista d'aquelles històries i també la d'aquelles altres que la meva imaginació hiperestimulada no parava de fabricar. Vaig créixer i la naturalesa va conspirar al meu favor: em vaig convertir en una dona voluptuosa i de faccions dolces que obria clots de foll desig al seu pas. La meva particular col·lecció d'homes incloïa un ample espectre: totes les condicions socials, antagònics físics, personalitats oposades, sexualitats convencionals o complexes,... Tots degudament enumerats i descrits amb detall a les meves llibretes curosament amagades dintre caixes metàl·liques. M'encantava seduir-los, diseccionar-los emocional i sexualment per després abandonar-los, sentir el seu clam de dolor i desesperació que alimentava al meu ego. Però de mica en mica em vaig anar cansant d'aquell joc, alguna vegada m'havia semblat commoure'm una mica, però on estava aquell estat alterat de consciència que portava la passió amorosa? Volia estimar profundament, que s'obrissin clivelles al meu cor, sentir intensament aquella emoció de la qual parlaven aquelles novel·les de la meva infantesa.
    Després de conèixer allò que havia sentit anomenar La nit fosca, vaig arribar aquí. Llavors ja sabia que l'Amor que jo buscava no pertanyia a aquest món.
    Tot això va ser el què vaig explicar a la mare superiora al demanar ser admesa dins la seva Ordre. El dia que vaig ingressar al convent em va dir que "tots els camins porten a Roma".
    Aquí he trobat l'Amor més gran de tots.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.