Puntaire

I never meant 2 cause u any sorrow
I never meant 2 cause u any pain
I only wanted 2 one time see u laughing
I only wanted 2 see u laughing in the purple rain

Purple rain Purple rain
Purple rain Purple rain
Purple rain Purple rain

I only wanted 2 see u bathing in the purple rain

I never wanted 2 be your weekend lover
I only wanted 2 be some kind of friend
Baby I could never steal u from another
It's such a shame our friendship had 2 end

Purple rain Purple rain
Purple rain Purple rain
Purple rain Purple rain

I only wanted 2 see u underneath the purple rain

Honey I know, I know, I know times are changing
It's time we all reach out 4 something new
That means u 2
U say u want a leader
But u can't seem 2 make up your mind
I think u better close it
And let me guide u 2 the purple rain

Purple rain Purple rain
Purple rain Purple rain

If you know what I'm singing about up here
C'mon raise your hand

Purple rain Purple rain

I only want 2 see u, only want 2 see u
In the purple rain

Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color de tot fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traçes.
Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i jo em faré puntaire.

Quan pensis en mi, que ho faràs,
l'aranya fòbica que em pessigolleja encara les il.lusions,
teixirà una mortalla amb fils de blau i magenta,
perquè la sang que borbolleja dins meu
vesteixi el meu cos inert, de venes i artèries,
com si fossin rius de porpra poderosos,
magnífiques pinzellades de color damunt el blanc,
trencant la rigidesa de la solitud eterna
i dels records que m'enduc, embolcall animat.
Viuré en tu, de la mateixa manera que tu viuràs en mi,
en un món paral.lel d'ametista,
perquè m'hauré només transformat :
l'àngel de l'apocal.lipsi et guardarà l'ombra.

Com la 'gitaneta' ho demana, va!


Tu i jo, dona i home
hi som
per descobrir l'estratègia de la rosa
dels vents,
ser aigua pel solc, mullant
el terra;
viure com un començament
de vers, esdevenir ullal continu
sense pausa;
semblar tacte de pètal,
omplir buits de mirall,
rebostos, menjadors...
Acaronar com la brisa
d'un matí solejat a vora mar;
ser canyar que brota amb força
i guanya terra pam a pam,
cisell tallant el marbre,
espiga donant blat,
petxina amb perla...
Bategant els cors i els cossos
tu, jo; jo i tu, home i dona,
onada, llibertat.

Un cafè a la ciutat
on venia amb tu,

nit clara
que s’obria pels carrers
en veure la teva imatge.
Si haguessis sigut tu l’home
que podia acompanyar-me
la densitat d’aquell temps
hagués traspuat fragància.
Com els astres expectants
el desig s’equivocava,
creia en un embruixament
que a punt de nit es truncava.

Voldria ser vent per
acaronar les teves mans
i sol per entebeir la
teva pell, i ombra per
seguir les teves passes
pel el camí que ens du
a les nits nostres d’estiu.

Voldria collir un pessic
d’estels i embolicar-lo als
teus cabells, ser amb tu
l’avui, l’ahir, i el demà,
i fondre’ns sota la lluna
en un petó de vers mentres
veiem lluir espurnes d’or
sobre el blau del mar.

Ens diem amb la mirada
que em fet un llarg camí.
T’estimo i el temps és un regal,
el vent que obre l’alba
un goix al cor em fa sentir.

Avui també floriran tendreses
al teu pas prop de les onades
mandroses, tenim dies per viure
i un instant per morir.

La part i el tot

No són les cuixes, fortes,
o els llavis, molsuts,
no és el cabell, de seda,
no és tota la pell,
sinó que és tota ella:
quan hom ho descobreix
potser ja sigui tard,
just desprès de que mori
el sentiment al cor,...

Però hom viu tot just
per assolir saber-ho:
la part no abasta el tot,...
aquest és l'atzucac.
...

Per esglaons d'errors
donem vida a vida,...
sense ells no hi existència,
la vida es corregir-los
i potser explicar-los
per què cap altre els capti
en vida aliena.

Totes les pluges

Plou amb la insistència de qui no vol
perdre’s en el buit
i en el silenci dels dies eixuts,
rajant des d’un cel irreal i lívid.
Ressona la pluja sobre l’asfalt,
sobre aquella estàtua
que aguanta totes les pluges
i gesticula arrogant
mentre retruny sola, vàcua i inútil.

Recordes aquesta cançó ?
La vam ballar tan tendrament aquella nit !
Va ser la gota del desig llenegant,
–talment pluja deixant-se anar...-
perforant el magma propi de l’amistat.
Les sensacions van ser sublims.
La resta, ja saps : el tacte dels teus cabells,
el pis de l’amic, i la tornada a l’alba agafats de la mà
en el primer tren dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Fins ara i aquí, la suma bé que la saps, un munt de baguls:
dues filles, un pis que deixarem, un viatge pendent...

Torno a la cançó. La gota de deler,
la set que va amarar d’aigua i sang el cor.
Un enamorament lent, plàcid, captivador, brutal...

Desentelo el vidre, albiro les gotes
i el seu brollar intens,
els sentits confluint en una cruïlla de llum,
el fluir de la nostra cançó mentre, ara i aquí,
la pluja d’hivern es deixa anar talment els nostres cossos...
en aquell ball de mitjanit.

Sense tu.

El teu somriure
s'ha esvaït
sota una pluja fina.
Gotes d'enyorança
del que va ser,
del que vaig tenir,
formen Imatges fugisseres
que llisquen per la meva pell
encara impregnada
amb el teu aroma.
Sento fred
la teva absència
ha emboirat el meu cor.
Ara visc sense
l'escalfor del sol
ara intento respirar
sense tu.

( Fora de concurs )

Perquè em llegeixis, tenyeixo cada gota de pluja
Amb la pròpia sang i els versos amb carícies
Que han d'escolar-se en degotís fins a l'ànima.

I guaito en silenci la lluïssor de la teva mirada,
I prenc alenades de l'aire que has respirat,
I sóc dòcil àncora que es ferma en la mar
De la badia que somnio retrobar, i espero.

Perquè els teus peus trobin els rius de purpúria
Passió que tracen sendes des del no-res,
Llanço als quatre vents senyals perpètues
De la devoció pels teus llavis, del desig per tu.

I obro les finestres i les portes, i m'instal·lo
Als ampits i als llindars, i desvetllo el plaer
Per la mossegada enyorant les teves dents.


d.