Per a mi,

doncs a mi la que més m'agrada és la que al llegir-la em produeix algun tipus de remenat al meu estómac, o em don quelcom de sentiment diferent a l'assaborir-la.

només aixó.

una abraçada

més la segona. M'obliga a un esforç que em provoca plaer, l'esforç de comprendre.
Estic convençuda que la poesia no té perquè haver d'entendrés, es pot entendre, però no és necessari, ni de bon tros. Per això tenim eines com la prosa. Això no vol dir que la prosa no pugui ser críptica o hermètica o que obligui a un esforç de comprensió, però en general, és més entenedora.
Penso que un poema sempre l'acaba el lector amb la interpretació que li dona la gana. I m'encanta que dues persones puguin davant un mateix poema, extreure sabes i emocions fins i tot oposades.
Això no treu que la poesia d'en Margarit m'agradi, com d'altres que s'entenen i "no s'amaguen", però a mi personalment em tira més la segona opció, em bufeteja molt més emocionalment. I és el que cerco en la poesia, un cop de puny que em deixi KO, per uns instants.

Salut!

gypsy

No sóc un lector assidu de poesia; més bé ocasional i a estones.
I d'entendre o no entendre, m'és igual; el que m'importa és que m'impacte, em provoque, m'arribe.
Posats a triar entre els teus dos exemples, em quede amb el segon, amb crèixens.
Que vaja bé, amic!

Els dos exemples que poses em semblen perfectament comprensibles, "fàcils". Cap dels dos em sembla obscur. Són descriptius i amb mètafores "visibles".
Per mi la poesia que no s'entén és la que es fa barroca en excés o usa unes paraules tan cultes que no "veig" res sense el diccionari. Llavors em pot fer mandra.
Cosa que no vol dir "mala poesia" sinó només "mala lectora".
L'art té això com a arrel i font bàsica: la subjectivitat. I jo, com tu, responc a allò que em dóna gust, que em fa pessigolles, que encaixa amb la meva pròpia subjectivitat.
Crec que "millor" o "pitjor" són categories que es fan de mal aplicar en l'art.
Si en Joan Margarit fa aquestes diferències se les hauria de guardar per ell perquè responen a la seva subjectivitat. No cal que ens "alliçoni", com si fòssim incapaços de saber que ens agrada.
Apa! salut!

la poesia de margarit és com agafar un bon text de prosa, un que ens agradi, i fer punt i apart cada 6, 8 o 14 versos (o d'altres, segons la mètrica que cadascú desitgi), i abracadabra, ja tenim poema!

Per a mi la poesia, o almenys la poesia que a mi m'agrada, és quelcom més abstracte, una cosa així com el segon poema; l'important no és un missatge concís i clar, sinó que l'important és tot el que s'evoca. Ja que, si l'única cosa que volem és fer arribar un missatge que de fet pot ser expressat d'una manera senzilla i directa, aleshores per a què necessitem fer un poema?


grumet

Crec que la diferència entre prosa i poesia no és que els poemes tinguin un "Enter" absn d'arribar al final de la línia, ni la mètrica, ni la rima.

Crec que la diferència és que la prosa s'entén amb el cap i la poesia amb el cor.

Amb el cor però... S'ha d'entendre!

la poesia es pot entendre o no. El fet que s'entengui o no, no ha de decidir ´si és de qualitat o no ho és, han de ser altres paràmetres els qui ho decideixin; i probablement en molts casos no es podrar formular de manera objectiva si és o no de qualitat. En d'altres sí.
A mi m'agrada posar l'exemple de Van Gogh i el seu quadre els girasols, que molts, la primera vegada que van veure van criticar destructivament, fent palesa la seva buidor artística calfredejant; no sé, tindrien les seves raons per dir el que deien i segur que ho deien de cor; "Els girasols" és una pintura especial, un cant a la llum que es troba a l'endins dels éssers; no és una representació realista de la realitat, si més no al cent per cent, és una visió. Calen uns ulls humans per a explicar una visió íntima, una càmera de fotos descriu la realitat objectiva però no ens diu res de la visió d'un ésser humà. Anys més tard els girasols ha esdevingut una de les obres artístiques capdals de l'art de tots els temps, malgrat que al principi no fou entesa, i que Van Gogh morís boig i desconegut.
A mi m'agrada la poesia ben feta, sigui comprensible o no ho sigui. No em considero amb autoritat per a menysprear cap gènere. Bo i que personalemnt en escriure tendeixo més a la comprensió.
Els mots de'n Margarit: "S'ha d'acabar amb la impunitat del mal poeta.", em semblen propis d'una dictadura. El poeta ha de ser lliure, i hem d'evitar qualsevol policia que intenti destruir impunitats.

si "entendre" vol dir assimilar de manera racional el que hi ha darrera el poema, no estic d'acord amb que tot poema s'ha d'entendre.

Personalment crec que en poesia la forma està per sobre del significat, i no vull dir que sigui més important, sinó que és vital perquè arribi al lector.
Alguns han dit que el que esperen d'una poema és que els provoqui. Hi estic d'acord. El poema t'ha d'entrar per la forma i no pel contingut.

I així es pot donar al cas d'un poema que et suposa un sotrac interior, et remou, però no l'acabes d'entendre i el tornes a llegir, i una altra vegada, i finalment et diu alguna cosa.
Però el tornes a llegir al cap d'uns dies, el sotrac hi torna a ser però hi veus un nou significat.
Jo crec que d'alguna manera has "entes" el poema perquè t'ha arribat, perquè el poeta t'ha provocat una reacció interior.

Algunes vegades el lector "descobreix" significats que ni el mateix poeta sospitava.
I és que l'obra ja forma part del lector quan passa a ser pública (potser en tot art és així però en poesia especialment).

també caldria parlar de l'"educació" del lector en el moment de llegir poesia. Parlo de l'assiduitat en què ho fa, la connexió particular amb aquest tipus de llenguatge, ....

i ja callo..
salut