La superstició

Aquell flamenc natural de Flandes, sempre havia estat molt prudent, massa prudent. Tenia excessiva por per les coses desconegudes i misterioses.
Aquella nit, mentre el fúcsia del cel anava desapareixent amb la baixada del Sol, es dirigia a la casa on cada nit es reunien. Ell no ho sabia, però aquell vespre havien preparat un joc. En arribar i veure aquelles ampolles col·locades en cercle rodejant una espàtula, la por va envair-li el cos. Va començar a fer suposicions sobre què podia significar allò.
La por s'havia apoderat d'ell: I si els seus amics havien pensat fer-li una mala passada? Ells sabien que tenia pànic a lo desconegut. Una tremolor va recorre-li tot el cos. Com podia desfer-se de totes aquelles pors pel què pogués passar? En un intent de moure's, va adonar-se que tots l'observaven preocupats. Va fer el cor fort, i va asseure's al voltant de les ampolles on li havien guardat un lloc. La Neus estava al seu costat i va agafar-li la ma per calmar-lo. En aquell moment totes les preocupacions van desaparèixer. Va mirar-li els ulls i se'n va enamorar. Ja no podia pensar en res més. Les seves supersticions s'havien fos en aquella mirada.

Heus aquí en Bertran, un home que no sortia de casa sense assegurar-se que havia tancat el gas dues vegades, revisar cada una de les butxaques tres cops per assegurar-se que ho portava tot, un home, al cap i a la fi, que considerava que el més petit detall de la seva existència passava pels factors de l'atzar. En Bertran s'allunyava dels que vestien de groc, dels gats negres i de moltes altres coses, doncs la seva supersiticó era, bàsicament, un joc negatiu, no hi havia res que portés bona estrugança, ans el contrari. Ell no pensava que centenars d'anys de creences fossin en va. La seva afecció pel flamenc era l'excepció, doncs com que les guitarres eren de fusta, estava convençut que els gitanos, tocant la guitarra de fusta, portaven bona sort. Per aquella raó cada dijous entrava al bar de cartell fúcsia, situal al costat de la paradeta de menjar ràpid, on un home remenava salsitxes amb una espàtula i gaudia dels pocs minuts sense supersicions negatives de la seva vida. Creia que acomplia amb escreix els cànons per ser sortut, per això ningú va entendre com un camió l'atropellà, en evitar una escala que ocupava tota l'acera.

Havia deixat el cotxe aparcat a l’entrada de les Salines de la Trinitat, i m’havia ajegut un dia més entre aquells matolls, prismàtics en mà per observar el joc dels ocells amb bec en forma d’espàtula. Els habitants del delta li deien bec d’alena, als meus articles era simplement Recurvirostra avosetta.
La meva mirada de seguida es va dirigir cap a un flamenc que encara no s’havia decidit a marxar d’aquelles terres malgrat el fred que s’aproximava. El senyor Pep, enfilat dalt l’escala arreglant la teulada, ja ho havia vaticinat:

"Xiqueta, endus-te una chaqueteta que passaras fred. I fes el fotut favor de no passar per sota l’escala que duu mala sort!"

Sentia molt apreci per ell. Coneixia l’àvia des de petits, quan anaven a treballar als camps d’arròs. Era vell i tenia el cap ple de supersticions i malestrugances. Havia agafat un jersei que en aquells moments em feia molt de servei, però... respecte la mala sort...

El vol fúcsia de la darrera au que marxava cap a l’Àfrica i els crits dels ocells del voltant em van fer despertar dels meus records i van esborrar-me el somriure just a temps per esquivar l'atrotinat Opel que havia deixat sense el fre de mà.

Aquell home belga parlava el flamenc. Modalitat lingüística emprada a Bèlgica.
Havia viatjat per tot arreu i tenia moltes i diverses manies. Una de tantes era que sempre amb el que vestia portava un detall de color fúcsia.
De professió fotògraf. Treballava amb el sistema "Fre lance" en una revista de molta anomenada.
Aquell any li havien encarregat un reportatge sobre supersticions desbaratades.
Triar Sudàfrica per fer-lo. Amb un tot terreny va anar viatjant per diversos poblats , tot cercant el bruixot i intentar mantenir un contacte amb ell. Ja era prou conegut i no va tenir gaire dificultat.
Trobar-lo fou com una espècie de joc gaire complicat.
Un vespre, reunits junts al foc tribal, va poder contemplar el ritual. El gran bruixot després d'haver-se encomanat a tots els deus, faria un sacrifici humà. Els homes de la tribu estaven asseguts amb cercle. Havien begut un líquid al.lucinògen.
El so dels tambors tronava en el silenci del vespre.
El bruixot, posseït, agafar un instrument en forma d'espàtula i pegar un cop fort al cap d'un dels homes asseguts. Sang.
Xop de suor, aquell relataire es despertà. El cor encara li bategava, però al manco ja tenia el XXII Repte resolt.

Afegeix amb l'espàtula 14 mil·ligrams (fa alternativament assaigs amb 12 o 14 mg) de benzoat potàssic sobre la mescla de reacció fúcsia. Agita amb la vareta de vidre i succeeix, per dotzè cop, el mateix.

(sospir de frustració)

Eric Northomb és un científic flamenc extremadament metòdic i supersticiós. Tanca la clau del gas i la flama blavosa del bunzen es va esmorteint, degradant-se cromàticament en un joc visual irònicament similar. Apunta a la seva llibreta: "Merda. Un altre cop groc. S'abandona el projecte". En Fritz, el seu company de laboratori amaga una rialla en una mirada burleta però curiosa.

* * *

Truquen d'una famosa revista científica per anunciar-li que estan molt interessats en publicar seu últim treball (li insinuen que en portada!). Penja el telèfon amb desgana. Hauria de ser el seu moment de glòria, però la seva ment està en un altre lloc.

A Estocolm, en Fritz també rep una distinció pel seu treball. De la destil·lació d'una innovadora mescla groga, n'havia extret un principi actiu amb unes propietats sorprenents: era el primer medicament que guariria eficaçment totes les supersticions absurdes.

Una ullada ràpida al calendari delata que en Fritz va abandonar aquell laboratori fa exactament tretze anys.

El FLAMENC alçà el vol en veure l'ESPÀTULA del pintor, desconeixia aquell estri, i li tenia una por desmesurada, irracional. El pintor, però, que l'escena li semblà només un JOC, fou capaç de plasmar-la amb una ascendent pinzellada FÚCSIA.