Detall intervenció

Hipnotisme

Intervenció de: Bianca | 24-04-2009


Nina de porcellana,
plena de delicadesa
m'hipnotitzes amb la tristor
de la teva eterna mirada
del color de la mar.


El teu refugi és la soledat
i tan sols trenques el teu silenci
amb un suau xiuxiueig
que sona com un regal
per qualsevol oïda.


No se el que faré
quan siguis de nou lluny de mi.
Potser seguir-te allà on vagis,
potser quedar-me on sóc
i esperar el teu retorn.


Passi el que passi
una cosa tinc clara
el que mai aconseguiré
és arribar a oblidar-te


Respostes

  • Hipnotisme
    Bianca | 24/04/2009 a les 19:43

    Nina de porcellana,
    plena de delicadesa
    m'hipnotitzes amb la tristor
    de la teva eterna mirada
    del color de la mar.


    El teu refugi és la soledat
    i tan sols trenques el teu silenci
    amb un suau xiuxiueig
    que sona com un regal
    per qualsevol oïda.


    No se el que faré
    quan siguis de nou lluny de mi.
    Potser seguir-te allà on vagis,
    potser quedar-me on sóc
    i esperar el teu retorn.


    Passi el que passi
    una cosa tinc clara
    el que mai aconseguiré
    és arribar a oblidar-te
  • RE: El meu, eixit de l'ànima BATALLA D'ALMANSA (bis)
    rnbonet | 25/04/2009 a les 16:27

    PER AQUELL DE L'OU TU. Renglons curts irregulars, amb melodia i ritme, escrits un 25 d'abril al P.V.

    (Dedicat a ‘F. Arnau', treballador de la Ford, per allò de les idees; i per la ‘gypsy' per allò d'eixit dels budells, que tant li agrada).


    Sonen
    acords de somnis de guitarra,
    notes de festa al full de calendari,
    tornada de passió, cançó de pells
    de pescadors d'arpegis, de lluitadors d'idees,
    de salmòdies eternes d'utopia.

    Jo, si obric
    la porta de l'enteniment amb clau de clam,
    -i malgrat totes les declaracions d'innocència
    de tratges, i rellotges, i polseres,
    i subterfugis i devolucions possibles-,
    sospite que aquell pany està rovellat
    i la fusta que el manté, corcada.
    I no és meua aquesta porta!

    Bullen,
    sota la tímida llum del matí humit
    -aquest vint-i-cinc d'abril-,
    notes de desig fidel harmònic
    que no ens distreuen.
    I són bones músiques, no obstant!
    Ni tampoc em distreuen aquells ‘ representants'
    d'aquesta terra que ‘ofrena flors'
    sota la sentor de mar i un cel blavíssim.

    I escolte com la música
    profunda, llarga; creix l'onada de notes
    presents a la vida, com pedra vella.
    I ateny i atenc.

    I espere somrient
    un desenllaç nu. O almenys un instant durador
    que guarde la memòria
    fins eleccions futures.
    Amb certitud de vida
    albire un fons marí principi de naufragi.

    I demane perdó a qualsevol déu
    -si existeix i ens té en compte,
    (cobrint-me les espatlles)-
    per pensar el que escric a hores d'ara.
    I em pregunte: la majoria, romandrà idiota?


    • RE: RE: 2on vers 4 estrofa cal que quede així:
      rnbonet | 25/04/2009 a les 21:22

      'profunda i llarga, sona; creix l'onada de notes'

      (Gràcies, xicon, per la correcció que faràs)
  • Acrobàcia
    Xantalam | 26/04/2009 a les 00:35

    Pas rere pas, enrere, vaig cap al no record,
    indret en blanc. La intuïció, confosa i sola,
    per una drecera s'endinsa i em duu enlloc.

    Arrelades sota terra, enllà del curs dels sons,
    robaré el cor de les paraules, per no perdre'm
    i les deixaré empeltades en la pell dels oms.

    Inaudible és la cadència entre les síl·labes
    com el pas silenciós d'un gat, el salt airós
    en el buit dels mots i en el viaró de l'aire;
    agosarada acrobàcia en aquest món...

    Ara van al trot àgil, endavant la gambada,
    deambulen embrancades en traces de llapis.
    Que no les esborri la ventisca huracanada,
    ni la brisa de la ignorància... que s'abracin.


  • Esmicolat (els passos decisius)
    llamp! | 26/04/2009 a les 21:41

    Pas a pas enceto el camí
    que em durà a la veritat oculta,
    que a la fi se'm mostrarà pura
    i neta d'imprecisions.
    El cel enteranyinat
    em guia vers aquells boscos
    de frondositat amorosa,
    circumdats de cims impassibles
    i de cingles de sobtada quietud
    per les dreceres de la vall,
    on les fronteres manquen de sentit.

    A pas ferm decideixo no aturar-me
    sota cap concepte dubitatiu.
    Sé on em dirigeixo
    i res no em farà distreure.
    Tot està decidit,
    persistiré obstinadament si cal.
    No temo quedar-me sense forces,
    superaré els obstacles
    que em fan front
    perquè sé que no hi ha retorn.
    El camí finalitza
    on finalitzen els meus propòsits.

    A passos cada vegada més esllanguits,
    durs i carregosos pels genolls,
    veig la tempesta més a prop,
    que amanirà un terrabastall ben aviat.
    Mentre rondo per camins erms,
    vora la riba del riu i els seus meandres.
    A mida que camino
    el bosc es fa present.
    La tempesta arriba lluminosa,
    els esglais són tronats
    i cau un sarcasme torrencial
    enmig d'aquells boscos
    de frondositat amorosa,
    ... en el camí cap al no res,
    on tot comença quan res acaba
    i el que acaba no torna a començar.

    A pas de tortuga,
    poc a poquet, però persistent,
    enfilo camí cap al Nord
    quan el temps empitjora,
    el vent és més insistent
    i hi ha esllavissades impertinents
    que intenten frenar-me el pas
    on, amb prou feines,
    veig el final que m'espera.

    A pas enardit, inconstant i delerós,
    però protegit per alzines i pins rojos,
    em sento una mica més asserenat.
    A baix, el riu creix a marxes forçades
    i la pollancreda balla amb el vent sinuós.
    Comença a haver-hi bardisses
    que em frenen el pas,
    els boixos, freixes, arços i garrigues
    se'm creuen en el camí,
    on també abunden farigola i romaní.
    M'arrecero en una d'aquelles baumes
    perquè el fred, la pluja i el vent em castiguen
    amb un esfereïment que no entén de culpa.
    És una aturada estratègica,
    per agafar les forces
    que no m'han de mancar
    en la croada vers la veritat oculta.

    A pas de gegant continuo,
    sense menystenir aquesta fuetejada
    a l'esquena que és la tempesta.
    El camí es va fressant,
    alhora que es veuen uns prats al fons
    i la frondositat del bosc minva.
    S'intueix el meu ínclit destí,
    on les causes finalitzen.
    Allà, a l'altre costat
    hi ha la resposta
    per la qual m'he delit sempre
    i amb la que trobo explicació
    al dolor i a la nàusea.

    De retop aturo el pas
    i encara plou,
    els núvols negres com a carbó,
    i els prats abnegats,
    vessen aigua a dojo pels canals
    que desemboquen a la riera principal.
    Sóc a camp obert,
    camp de miratges i il·lusions.
    I cel de calamarsades de llumins incendiats.
    Noto que estic essent observat.
    Respiro lentament,
    em trec els meus atuells,
    em despullo sense més.
    No sento fred,
    No sento la fredor del terra.
    perquè la meva aurèola em protegeix
    de les agressions exteriors.

    Arrenco a córrer,
    camp a través,
    a campar amb llibertat!
    Sense aturar-me, sense patir.
    Amb decisió i valentia,
    amb serenitat i autoritat.
    Segueix plovent,
    plou a bots i barrals,
    la humitat és densa,
    el terra és tou,
    l'herba és esponjosa,
    les roques suen i regalimen.
    No sento dolor, ni nàusees ...
    Els cruiximents semblen pessigolles,
    el fang em fa lliscar i anar més ràpid,
    el vent bufa del meu cantó
    la pluja m'empaita.
    No temo, ni dubto ...
    El destí és a tocar,
    alço els braços,
    mantinc l'equilibri,
    m'entrego, obstinat,
    a l'hora de la veritat,
    em sento lleuger,
    em sento alegre ...
    Veig la llum, ve la llum!


    (En un obrir i tancar d'ulls el fulminà un llamp de llamps. Tota la vida havia somiat en aquell instant precís, en un nanosegon tot s'hauria acabat per a ell, seria el final que més li escauria al funest i sinistre individu).


  • Bombolles de sabó
    F. Arnau | 26/04/2009 a les 22:27

    "...yo amo los mundos sutiles,
    ingrávidos y gentiles,
    como pompas de jabón."

    ANTONIO MACHADO

    Etèries com els núvols,
    ingràvides com Titov,
    sense pes com la palla,
    subtils com els rumors.

    Surant com fan els suros,
    lleugeres com el vent,
    volàtils com els gasos
    i fines com la pluja,
    tan lleus com un murmuri
    i tènues com la boira...

    Així són les bombolles,
    bufogues de sabó
    que barbotegen sempre
    en llengües d'altres móns.


    ***


    FRANCESC

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.