Detall intervenció

De sobte, arriba la mort (fora de concurs)

Intervenció de: Duino | 07-01-2009


Barcelona es lleva tranquil·la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d'un edifici damunt d'un cotxe beige, l'alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d'uns trenta-cinc anys, ha mort a l'acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d'aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d'abandonar el portal d'aquell edifici s'allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L'observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l'antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d'ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d'aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç -és el que diu en despenjar l'aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d'alentir la marxa. Mentrestant, davant de l'edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d'un paper rebregat, quasi il·legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI··PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d'una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s'hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l'adreça d'aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L'adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l'apartament, a l'estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s'ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l'exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d'una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s'ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l'apartament apareix un nen d'uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l'estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d'emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l'ordre exacte de l'acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l'estació del metro i n'ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n'extreu una agenda negra amb l'any vigent gravat al llom. El punt l'ajuda a obrir-la per la data d'avui. En aquell full s'hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l'Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l'agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

H. S.


Respostes

  • Per què sóc la vostra esclava
    Dolça Parvati | 04/01/2009 a les 16:48

    Enyorada Sweet Lady

    Un fermall invisible ens lligava, des que havia llegit Sense calces. La història era l'antítesi de l'avorriment matrimonial, l'embadaliment permanent per l'altre. Em vaig prometre categòricament que no la coneixeria mai i molt menys que la convidaria a anar al cinema. Si ho feia, restaria la seua esclava per sempre més.

    Gitana

    El primer vers llegit ja em va menar a l'embadaliment absolut. Em va seduir fins al punt d'admirar la dona coneixent només la poetessa. La seua poesia representava l'antítesi de la fredor, pura passió, un sí categòric a la vida. Entre mot i mot, un fermall invisible de seducció, com una baula rere una altra, tornava els poemes petites obres d'orfebreria... Què podia fer tret de rendir-me?

    Fins al deliri

    Delires. Em va dir. Però jo mai m'havia trobat més viva, més lúcida. Versos d'amor fets des del desamor? Curiosa antítesi. Vaig voler fugir, però el fermall de la literatura m'havia ben atrapat. Nit rere nit em deixava embadalir pels versos, amb una categòrica mancança d'amor propi per part meua, en un esdrúixol, íntim descens cap als inferns.

    The Man from Utopia

    Espere ferventment que hi haja reencarnacions i que ens trobem de nou. Estem units per un fermall d'amor incondicional. Tant em serà ser la teua filla, el teu marit o una veïna... Ets el millor amic que tinc, ho afirme categòricament, amb orgull. Quin dolç esclavatge estimar-te. A mamar amb l'embadaliment i l'antítesi, que no sé on posar-los!

    Enigmàtic

    Ell no sabia per què em resultava tan enigmàtic. Era aquell esguard tan fix, rotund, categòric i cert el que el tornava misteriós, el que em va embadalir. L'antítesi de la timidesa, -o era un tímid que havia sabut treballar-s'ho?-. Jo, habitualment atrapada per un fermall d'inseguretats, li vaig parlar de paraigües i d'excuses. Ell em va parlar de la vida.

    Tendríssima Anna

    Princesa dels oceans. Antítesi del vers dur i roent. Embadaleixes el cor més petri amb la teua categòrica tendresa. No hi ha fermall que puga empresonar el teu vers lliure, el teu mot amerat de bells paisatges interiors.

    Gata color de carbassa

    Algú em va parlar embadalit de tu. Però jo ja t'havia ensumat, felina, des de la primera paraula. Com només les gates ho sabem fer. I et vaig enyorar quan vas passar el fermall del silenci. I et vaig aclamar, categòricament i entusiasta, quan vas tornar després de la teua ronda de gata domèstica que es concedeix una absència pels carrers veïnals. L'antítesi de la grisor és el teu mot. Tots ho sabem.

    • Dolça, tu deus suar sensibilitat en comptes de suor!
      gypsy | 04/01/2009 a les 19:19

      gràcies preciosa pels teus afalacs immerescuts en el meu cas. Tot i que saber que algú li agrada allò que escrius, ja es motiu suficient per seguir escrivint.

      petons admirats per ser com ets!

      :)
    • Buenuuu, i aquest per què s'ha tallat?
      Dolça Parvati | 04/01/2009 a les 19:23

      El meu xiquet és l'amo del corral i del carrer, de son pare i de sa mare i de la flor del taronger...

      I també és capaç de travessar una ciutat sencera per estar-se vint minuts amb mi de xerradeta. No hi ha fermall que empresone l'amor que li tinc. La meua amistat és un sí categòric que em fa estimar to el que ell s'estima. L'última cop que el vaig veure, estava tan gua-pís-sim que em vaig quedar embadalida. Amic de primera divisió, antítesi d'allò mediocre, com el partit del Barça que qualsevol dia veurem plegats al Nou Camp...
      Doncs clar que és en Joanet, collons!
      • Dolçaaaaaaaaaaa
        Jimbielard | 08/01/2009 a les 11:37

        M´he quedat ... aix no se com dir-ho.. moltes gracies guapissima. No podia deixar escapar aquesta oportunitat que em brindares per estar ni que fos cinc minuts gaudint-te. Gràcies per aquestes paraules que no mereixo. Gràcies per la teva companyia constant, permanent. Gràcies per la teva amistat.

        Gràcies Rosabel.
  • RE: Fes-te'n esclau
    Calderer | 05/01/2009 a les 15:11

    FES-TE'N ESCLAU


    Calor, insomni. Juliol, Barcelona: xafogor, llençols rebregats i amarats de suor. Prega, un cop i un altre: el Pare Nostre, l'Ave Maria…Ràpid, amb veu urgent, fins que les paraules perden sentit i es transformen en una lletania hipnòtica i tranquil·litzant. Però de tant en tant s'abalteix, el prec es torna automàtic i els pensaments s'envolen sols. Avui, embadalit, l'ha vista: amb el vestit tènue, transparent a contrallum. Li ha somrigut en passar i una flaire de noia fresca, de crema hidratant, de flors, d'aigua de mar l'ha envoltat.
    Es regira, els llençols i el coixí estan calents, caldosos diria la mare. S'ha dutxat amb aigua freda, ha fet 100 flexions: la son no ve i els pensaments divaguen. Bruts, pecaminosos. Que diria el pare si visqués? L'estarà veient des del cel? Es tapa, amb el llençol, ningú veurà l'erecció però ell la sent, present, bategant, impossible d'obviar.
    S'adorm, un somni lleuger, inquiet: ella camina i el lleuger vestit s'envola amb cada passa, deixant a la vista una mica de carn de la cuixa, morena, suau, ferma; li somriu, insinuant-se amb els ulls.
    Es desperta, trasbalsat. L'erecció persisteix, la sensibilitat al voltant d'aquella cosa impura i calenta és insuportable. L'antítesi de la puresa, de la virtut.
    Consell, necessita consell i guia. Es lleva; com sempre damunt de l'escriptori hi ha la vella Bíblia de son pare. "Fill meu quan jo no hi sigui serà la teva guia. Consulta-la i obeeix-la. Fes-te'n esclau, que et sigui amo i guia".
    Obre el fermall i fulleja el llibre a l'atzar, com li va ensenyar el pare. Tanca els ulls i posa el dit damunt d'un versicle:

    Mateu 5: 27-30 Heu sentit que es va dir: No cometràs adulteri. Doncs, jo us dic que qualsevol que mira una dona per desitjar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.
    Si l'ull dret t'és ocasió de pecat, arrenca-te'l i llença'l lluny de tu; et val més que es perdi un dels teus membres, que no pas que tot el teu cos acabi a l'infern. I, si la mà dreta t'és ocasió de pecat talla-te-la i llença-la lluny de tu; et val més perdre un dels teus membres que no pas tot el teu cos acabi a l'infern.

    Un manament clar, categòric. La verga bategant i fastigosa apunta encara endavant. Ell se'n va a la cuina i comença a remenar el calaix dels ganivets.
  • El casament
    cristinasanchez | 05/01/2009 a les 22:33

    Tinc dinou anys. En fa un que surto amb Ell. Conec del tot a quina mena de vida m'estic lliurant (o això em penso); tot i que sé (perquè Ell m'ho ha dit) que els ritus i les proves que fins aquest moment he acomplert no tenen ni un bri de l'acarnissament moral que hauré de viure d'ara endavant. Sóc a l'altar, davant de tota la gent que m'importa, nerviosa com una flor.
    -Un casament i prou -m'han dit.
    Però l'Èrik sempre m'ha insistit en el fet que es tracta d'un punt decisiu. Si al llarg de la cerimònia no accepto algun dels ritus, tot s'haurà acabat. I per molt que li he preguntat que què tenen d'especial els ritus, sempre m'ha respost que no els puc conèixer fins a trobar-me'ls; que ha de ser així. L'inesperat és l'antítesi de l'autoengany. Per evitar l'autoengany, cal la sorpresa. I jo, boja d'amor per ell, he arribat fins a l'altar del lliurament.
    -...i ara procedirem a la unió -pronuncia solemnement el mestre de cerimònies -. Amo Èrik, acceptes la Mónica com a esclava estimada?
    -Sí. Accepto. -l'Erik em mira, embadalit, i somriu amb els ulls brillants. Gairebé ploro de felicitat en contemplar-lo tan elegant, tan segur.
    -Mònica, acceptes lliurar-te en cos i ànima al teu Amo i Senyor, Erik; estimar-lo, obeir-lo lliurement, sense cap més fermall que la teva llibertat, i passar a ser la seva esclava?
    -Sí. Accepto -la veu em tremola.
    -Aleshores, si és així, ha arribat el moment que lliuris totes les teves possessions a qui des d'ara dirigirà les teves passes.
    Un silenci tens omple la sala. No entenc ben bé què vol dir. Miro l'Èrik i li veig una expressió greu, neguitosa. Miro el mestre de cerimònies i veig que em fa un gest amb el rostre, com demanant-me que ho faci ja; però no sé que vol dir. Darrere meu, entre els assistents, sento una lleu de remor de veus que s'apaga de seguida perquè algú demana silenci.
    -Estàs disposada a deslliurar-te de totes les teves possessions? -em torna a preguntar el mestre de cerimònies en veure'm paralitzada.
    -Què haig de fer? -li dic amb una veu lleu i tremolosa com un fil. Al meu darrere, escolto algunes rialles manyagues.
    -Has de donar-li tot a ell -insisteix categòric, assenyalant-me a l'Èrik -. Tot. Tota la roba. Les joies. Tot. I després t'agenolles.
    Em fa l'efecte que m'estic morint. Miro al meu darrere i veig els rostres dels convidats en tensió. Els meus pares amb expressió de vergonya. Els amics amb cara de sorpresa. Els parents amb l'ironia punyent als ulls. La gent de l'ambient, amb l'ai al cor, pensant si el pobre Èrik es quedarà plantat i sense núvia. Una calor xafogosa m'embolcalla sencera. Miro l'Èrik. El descobreixo tens. M'haig de despullar, però no puc. No puc, però ho faig. Deixo les arracades damunt del banc vellutat de color grana que han posat davant del meu amor. Em llevo el vel, les sabates, el vestit. Em costa molt traure-me'l tota sola; però quan demano ajuda em fan saber que el ritus no permet cap assistència. Lentament, gairebé a batzegades, amb el cor en un puny, i plorant, em vaig traient, davant de tothom, totes les peces, fins les més íntimes. Després m'agenollo. Instintivament em cobreixo, amb les mans, els pits i l'entrecuix, i abaixo el cap. Mai no m'he sentit tan avergonyida. Percebo la frescor d'un corrent d'aire al meu cul nu i exposat. Tothom aplaudeix. Sonen visques.
    -Ho has fet molt bé -em xiuxiueja l'Èrik.
    S'acaba la cerimònia i no em tornen la roba.
    -Ara el dinar, i la festa -m'expliquen. I quan els demano per vestir-me em miren malament i em diuen que ara això ja és cosa d'ell, de l'Èrik. Però l'Èrik fa que no amb el cap i em diu que porta mala sort vestir la núvia tan aviat. I sopo nua. I ballo nua. I a poc a poc entenc on m'he ficat i quina ha de ser, lliurement, la meva vida d'ara endavant, fins que l'Èrik, o jo, diguem prou. Però jo estic boja per Ell, i vull ser seva.
  • La madona
    Vincent | 06/01/2009 a les 05:33

    "La bellesa és una cosa difícil i severa que no és deixa atrapar així com així". Ho va dir Balzac. Maleit sigui, va pensar, quanta raó tenia en expressar aquesta afirmació categòrica.

    La model restava estàtica i en silenci. La llum de la cambra era l'adient per assolir aquell gest embadalit i orfe d'afectacions sobreres, aquell esguard perfecte que tenia davant dels ulls. Només calia un fermall que sortís del seu pinzell i encerclés aquell instant, empresonant-lo per l'eternitat.
    En un moviment convulsiu va passar el polze per la paleta matisada plena de tons i mentre carregava de color el pinzell, va sentir una pruïja que li pujava per l'espinada en veure aquells tons de color, d'una falsedat revoltant. - Un esforç, un esforç i ho tindré - pensava. Sucant el pinzell fervorosament, aplicant una veladura blavosa, tres pinzellades, només tres i seria possible fer circular l'aire pel coll d'aquella pobra dona, que ben segur s'ofegava dins l'atmosfera espessa de la tela. Ara, el setinat lluent que hi havia posat sobre els pits, expressava la gràcil suavitat d'una pell de noia. El secret inexplicable de donar vida a les figures no es podia verbalitzar.

    Es va enretirar del llenç, ara sí, semblava una nova pintura, un esclat de llum travessava el llenç. A la fi hi havia una lleu aparença de veritat en la seva madona. L'ombra és tan sols un accident, només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos, pensava satisfet.
    S'acostà novament i les formes prenien relleu, sentia l'aire que hi circulava per tot el quadre.

    De cop, un nou afligiment l'aclaparà, mirant la pintura. Hi va copsar l'antítesi del que veien els seus ulls, la natura hi fugia, s'escapava novament. Només el Sol és un digne pintor de l'univers. Dubtava de la seva obra. Va reprimir un crit endins, gairebé un plor, mentre acomiadava a la model, dient-li que estava cansat, dissimulant la impotència que sentia deguda a la mediocritat que en sorgia del seu talent. On era l'art?, perdut, desaparegut. La madona però, era dins el seu quadre, restava sepultada per la seva incompetència, però hi era, no feia gaire que l'havia vist. Hi havia vida, tan sols hi mancava una mica més de veritat.

    Es va asseure abaltit a la cadira, es mirà les mans acolorides i esclatà, ara sí, en un plor catàrtic i sostingut, mentre abjurava per sempre del desig de capturar la bellesa de la vida en moviment.







    • La madona (correcció)
      Vincent | 06/01/2009 a les 11:08

      "La bellesa és una cosa difícil i severa que no es deixa atrapar així com així". Ho va dir Balzac. Maleït sigui, va pensar, quanta raó tenia en expressar aquesta afirmació categòrica.

      La model restava estàtica i en silenci. La llum de la cambra era l'adient per assolir aquell gest embadalit i orfe d'afectacions sobreres, aquell esguard perfecte que tenia davant dels ulls. Només calia un fermall que sortís del seu pinzell i encerclés aquell instant, empresonant-lo per l'eternitat.
      En un moviment convulsiu va passar el polze per la paleta matisada plena de tons i mentre carregava de color el pinzell, va sentir una pruïja que li pujava per l'espinada en veure aquells tons de color, d'una falsedat revoltant. - Un esforç, un esforç i ho tindré - pensava. Sucant el pinzell fervorosament, aplicant una veladura blavosa, tres pinzellades més, només tres, i seria possible fer circular l'aire pel coll d'aquella pobra dona, que ben segur s'ofegava dins l'atmosfera espessa de la tela. Ara, el setinat lluent que hi havia posat sobre els pits, expressava la gràcil suavitat d'una pell de noia. El secret inexplicable de donar vida a les figures no es podia verbalitzar.

      Es va enretirar del llenç, ara sí, semblava una nova pintura, un esclat de llum el travessava. A la fi hi havia una lleu aparença de veritat en la seva madona. L'ombra és tan sols un accident, només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos, pensava satisfet.
      S'acostà novament i les formes prenien relleu, sentia l'aire com hi circulava per tot el quadre.

      De cop, un afligiment sobtat l'aclaparà, mirant la pintura. Hi va copsar l'antítesi del que veien els seus ulls, la natura hi fugia, s'escapava novament. Només el Sol és un digne pintor de l'univers. Dubtava de la seva obra. Va reprimir un crit endins, gairebé un plor, mentre acomiadava a la model, dient-li que estava cansat, dissimulant la impotència que sentia deguda a la mediocritat que en sorgia del seu talent. On era l'art?, perdut, desaparegut. La madona però, era dins el seu quadre, restava sepultada per la seva incompetència, però hi era, no feia gaire que l'havia vist. Hi havia vida, tan sols hi mancava una mica més de veritat.

      Es va asseure abaltit a la cadira, es mirà les mans acolorides i esclatà, ara sí, en un plor catàrtic i sostingut, mentre abjurava per sempre del desig de capturar la bellesa de la vida en moviment.




  • Quatre paraules
    deòmises | 07/01/2009 a les 01:15

    El missatge és breu però concís, d'una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l'agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d'avui quedarà anul·lada. L'afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

    Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s'estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida -pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l'habitació de matrimoni.

    Dins de l'armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D'això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l'antítesi d'aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l'artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

    Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s'omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l'ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d'esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d'aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d'avui.

    Quan acaba d'afaitar-se, s'aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l'armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. -Marxo, ara torno, Gertrudis -de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

    Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l'ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l'antítesi d'allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

    És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l'amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

    d.
    • Quatre paraules (corregit)
      deòmises | 07/01/2009 a les 01:24

      El missatge és breu però concís, d'una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l'agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d'avui quedarà anul·lada. L'afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

      Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s'estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida -pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l'habitació de matrimoni.

      Dins de l'armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D'això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l'antítesi d'aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l'artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

      Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s'omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l'ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d'esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d'aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d'avui.

      Quan acaba d'afaitar-se, s'aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l'armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. -Marxo, ara torno, Gertrudis -de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

      Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l'ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l'antítesi d'allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

      És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l'amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

      d.
  • De sobte, arriba la mort (fora de concurs)
    Duino | 07/01/2009 a les 05:56

    Barcelona es lleva tranquil·la després del tràfec nadalenc.

    De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d'un edifici damunt d'un cotxe beige, l'alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d'uns trenta-cinc anys, ha mort a l'acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d'aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

    A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d'abandonar el portal d'aquell edifici s'allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L'observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l'antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d'ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d'aquell edifici en els darrers minuts.

    El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

    -Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç -és el que diu en despenjar l'aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

    Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d'alentir la marxa. Mentrestant, davant de l'edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d'un paper rebregat, quasi il·legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI··PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

    Descobrim que es tracta d'una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s'hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l'adreça d'aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L'adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l'apartament, a l'estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s'ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l'exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d'una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s'ha esdevingut.

    Al balcó del segon pis de l'apartament apareix un nen d'uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l'estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d'emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l'ordre exacte de l'acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

    Mentrestant, la noia ja ha arribat a l'estació del metro i n'ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n'extreu una agenda negra amb l'any vigent gravat al llom. El punt l'ajuda a obrir-la per la data d'avui. En aquell full s'hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l'Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l'agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

    H. S.
  • RE: Trànsfuga (O podríem dir -entre amics- Faula 'incroyable'?)
    rnbonet | 07/01/2009 a les 15:55

    L'avi em contava moltes vegades aquesta història que ara mateix us explique:

    "N'Eleuteri Evadam i Capdevila és l'actual presència viva al globus terraqui d'una molt antiga nissaga. Tan antiga, que qualsevol treballador dels múltiples negocis mundials que posseeix sap dibuixar de memòria i amb tot detall l'escut nobiliari -corona daurada sobre fons d'atzur, amb tres únics mots en plata: ‘Nosaltres i Déu'- i coneix la tradició familiar, la qual afirma categòricament i sense embulls que són els descendents directes d'Adam i Eva - això sí- engendrats i nascuts abans de l'expulsió del Paradís. I aqueixa mateixa tradició manté la teoria que el Totpoderós, prèviament d'avisar Noè del Diluvi aquell, els va prevenir a ells i se'ls emportà en una nau espacial a una Terra-bis -deserta d'humans- que havia creat a estones lliures, plena de felicitat i benaurança, on romangueren uns quants mesos, fins retornar-los a la Terra primigènia quan va restar calma, tranquil·la i productiva. Que el negoci és el negoci i la pela és la pela!
    A hores d'ara, i durant l'escàs temps que els innumerables afers el deixen lliure de viatges, resideix de forma compartida entre una torre a l'Estartit i un xalet a la Marina. Per cert, era d'un besavi aquella frase famosa que després s'ha aprofitat com reclam turístic: ‘Alacant, la millor terreta del món'.
    N'Eleuteri, però, malgrat ser l'amo de mig món notava un buit al cor, un corcó a l'ànima. Somicava dia sí, l'altre també. No se ‘sentia realitzat', com acostumava a dir sovint. Fins que un dia, avorrit de tanta riquesa, encarregà un clon que el substituís i s'ocupés de tots els negocis, marxà a Brasil, es canvià la cara mitjançant la cirurgia estètica i tornà a la Marina passats nou mesos. Comprovà que allò del clon rutllava -ningú se n'havia assabentat del canvi- i decidí transfiguarar-se en el Teriet Culpelato, orfe de pare i fill de mare desconeguda.
    Demanà feina a una granja-hort de la seua propietat -o millor dit del seu clon- i després de ser putejat pel capatàs en el jornal i el treball per espai de tres mesos, començà a sentir-se feliç. Ara era la antítesi del que havia segut abans; era el pària absolut, el quasi esclau per antonomàsia. Podia, però, portar les ungles negres i brutes, sucar bocins de pa dur en l'oli de l'amanida, rebre una bescollada en ocasions, munyir les vaques, grapejar el cul de les criades, fer-se un rucó de cansalada a la brasa, tenir cura del ramat, rebolcar-se pel fem dels porcs, alleugerir de tant en tant el pes del cos amb l'harem de cabres, descansar -en pocs moments- a l'ombra d'un pi... De vegades, quedava totalment embadalit recreant-se en la joiosa vida present."

    I, com fermall de la narració, afegia l'avi: ‘I així durà, xalest i cofoi, sense tràngols de cap mena, assossegat l'esperit i cansada la humanitat, fins el moment de la mort, als 101 anys ben complits. Que el Nostre Senyor el tinga a la glòria!'

  • En el buit - Diari de seguiment (fora de concurs)
    Dolça Parvati | 08/01/2009 a les 01:07

    -Bé… podríem dir que a ell només li interessava la meua part divertida. Si algun cop venia després d'una relativa absència i em trobava seriosa o retreta, s'excusava per desaparéixer als escassos cinc minuts. Però jo me n'estava, d'ell, tot i que a la primera no li vaig donar un sí categòric. I això que m'havia agradat des del primer moment. Jo també a ell, trobe, però potser em va aconseguir massa fàcil, al capdavall. Jo em sentia sola i... Moltes dones tenim la fantasia de ser accessibles, però si ho som, alguna cosa no acaba de rutllar. O ells ens donen ja per segures i deixen de tenir cura en els petits detalls, o nosaltres ens sentim culpables, o tot plegat, o res d'això... Què em sé jo? Ens eduquen des de petites per mantenir certes parts del cos -i amb elles les emocions- retingudes, tancades amb un fermall de prejudicis i de creences. Llavors, quan ens deixem anar, passa el que passa...

    -Podries fer aquesta afirmació en primera persona?

    -Afirmació? Què, de tot plegat?

    -Des d'ens eduquen..."

    -Bé, oh, sí... M'han educat des de petita per retenir alguns impulsos: el cos, les emocions... Si em deixe anar, acabe pensant que és dolent i...

    (Ací s'atura. Se li ha enfosquit la veu. Amb la mà dreta acarona suaument l'esquerra, el dors. L'esquena se li ha arquejat cap a davant, de manera que el pit se li retrau... Sembla que del blablabla racional comença a connectar amb l'emoció).

    -Has dit que si et deixes anar passa el que passa... I què és el que passa?

    -No sé, t'abandonen... M'abandonen. Oh, Déu, estic tan sola, tan sola... (comença a sanglotar, agafe el coixí i m'hi atanse).

    -Joana... m'estàs dient que si mostres obertament els teus sentiments, llavors cap home t'estima? I què ocorre si cap home t'estima...?

    (Ara. Ara sembla que Joana ha tingut un awareness, un adonar-se d'alguna cosa. Em mira fixament amb els ulls enrojolats. És just l'antítesi de la dona serena i temperada que havia iniciat la sessió).

    -Doncs... no hauria d'ocórrer res de dolent, no?

    -No ho sé, Joana, diguem-ho tu.

    -És que potser no puc estar sense la companyia d'un home i ara acabe d'adonar-me. Uf! Per què em sent tan buida sense parella, Susanna! Tinc sempre mil coses a fer però si no tinc algú en qui pensar, jo... Algú que m'estime, que es prenga el temps per mirar-me embadalit o per regalar-me una flor. És com si em faltara alguna substància química al cos, sense aquesta classe d'amor.

    -I quin nom li posaries, a aquesta sensació física de mancança, Joana?

    -Dependència, Susanna. Dependència.

    (Em sembla que Joana ja n'ha tingut prou, amb la sessió d'avui. Faig la transició cap al tancament i quedem per a la setmana que ve. M'he quedat tocada. M'hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava...).

    No és el primer cop que escric al meu diari personal com m'agrada estar-me a la consulta de la mare i burxar en els seus informes de seguiment dels pacients quan ella no és a casa. D'ençà que va donar d'alta aquell pacient amb alexitímia, aquesta dona és la meua preferida).

  • AMOS I ESCLAUS
    diamant | 08/01/2009 a les 17:31

    El seu cor és fred, la seva ànima, seca; el seu cos, decrèpit, però la seva ment està alerta, com abans. I en tots els moments en què en té l'oportunitat, fa un gest menyspreatiu de fàstic.
    És a l'hospital de fa sis setmanes i no dóna les gràcies a ningú, només observa, altiva, superior, cavil·lant sobre quins són els punts febles dels altres i, a la primera ocasió, atacar-los a fi de robar-los la seguretat i la felicitat. Hi té pràctica -acumulada en els transcurs dels 86 anys que té-, i ho sap fer. Només que tothom se'n defensa.
    Quan hi ha moments en què vol captar l'atenció, es fa la feble i desprotegida, i ploriqueja i es fa la desesperada, però no ens enganya: mai no perd el control.
    No estima a ningú i ningú no se l'estima. I quan a l'habitació no hi ha cap gran, intenta influir en els més joves. Un dels seus besnebots, de cinc anys, la va dibuixar tal com ella li va dir que se sentia: "clavada a la creu". I el nen va dibuixar una creu elaborada i barroca amb una imatge humana clavada als quadrants. A ella això la va satisfer enormement. A un altre dels seus besnebots, aquest de tretze anys, li va mostrar el dibuix que, estirada al llit, va agafar de sobre la tauleta. I el comentari que li va fer, amb la intenció de captar-lo, va ser que el nen l'havia dibuixada "amb els ulls desesperats de dolor". Aquest besnebot, ple de salut, es va aguantar el riure per sota el nas.
    Només pensa en ella, i no ha creat mai lligams amb ningú. Per ella el món és d'amos i esclaus, i ella ha estat sempre entre els amos. Ha menyspreat sempre tothom i ha posat zitzània allà on ha pogut. I el domini dels altres sempre ha estat el seu gran plaer.
    Com que ha estat tan infeliç, el sentit de la seva vida ha estat robar la felicitat dels altres. Però els altres ja n'estaven protegits, i la seva maldat no ha fet forat enlloc. S'ha fet mal ella mateixa, sobretot, i ara no sap cap on orientar la vida que li resta.
    -Aquesta és la fi d'un destructor -li dic al meu fill al cotxe, de tornada cap a casa.
    El meu fill calla, dins el desconeixement de la història de les persones de la família, que li fa d'aïllant.
    Jo li vull explicar que el capteniment d'aquesta dona és el dels franquistes, el dels feixistes, amb tot el seu odi contra la humanitat, la seva supèrbia, aquest univers corrupte d'amos i esclaus, i d'uns que ordenen i d'altres que obeeixen cegament. Però em surt un discurs categòric, ple de rebuig i fàstic, i noto com el meu fill se'n distancia.
    Per què, malgrat tot, els nebots anem a l'hospital? Potser perquè simplement ens fa pena. Perquè és un familiar que no té ningú. Entre els germans ens ho anem tornant, si bé li hem posat una assistenta, que seguirà amb ella quan se n'entorni cap a casa. Quan li vam presentar l'únic que va dir és que era "una noia limitadeta".
    -No diguis res negatiu, perquè això arrasa com un àcid -vaig respondre jo, seca.
    -Deixa-la estar -em va dir entre dents el meu germà mitjà.
    I després, girat de gairell, va afegir:
    -Porta la tirania com un fermall.
    Sempre ha tingut diners i sempre ha cregut que ho podia comprar tot; per això no ha invertit mai en sentiments.
    -Al final de la vida, només resta la tendresa -li dic al meu fill, que veig que ara m'escolta amb atenció, una mica embadalit per la meva afirmació.
    Ella ja torna cap a casa, curada de la fractura de fèmur, amb l'assistenta que li hem buscat però que es pagarà ella. Una noia que es troba tan lluny que sembla de goma.
    Nosaltres ens en desempalleguem, alleujats de poder-ho fer i de veure com, a la fi, és ella qui ha acabat recollint indiferència i insensibilitat pel seu estat, per la seva mort. I que només ella s'ha enfonsat en el menyspreu que ha infringit contra tothom, sobretot la seva família.




  • RE: Repte Clàssic CCCLXVII: AMOS I ESCLAUS
    T. Cargol | 08/01/2009 a les 18:52

    Barcelona Vs. Zamora
    Subjugat per la seva sensualitat, al noi de Zamora li queia la baba per l'Agnès, la clàssica filla de la petita burgesia barcelonesa, avesada a vendre la seva persona, a imposar-se mitjançant delicats protocols verbals, perfeccionats durant centúries a la capital catalana front a ruda sinceritat pagesa, a fi que afermessin el seu poder per acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, … els quals la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa, encarnada en una, en aparença, fràgil, bellesa de somriure segur, atraient i un xic pervers.

    Així la veia el nostre amic samorà, poc avesat a les falses aparences burgeses i més a prop de la franca realitat camperola, per això, a la seva primera indicació i sense pensar-s'ho li va anar a cercar un cafè al bar de la facultat, embadalit, com seguint un estrany automatisme intern, categòric.

    L'estol de somriures, mitges frases, actituds agosarades, argumentari precís i un respectable domini de si mateixa la feien semblar la més determinada, reptadora i subtil de les dones, a qualsevol, i més a un home del terròs samorà, potser en aparença saludable i fort però, internament, impressionat per la capital, apocat, sumís, indecís i irremediablement embogit per la confosa sensualitat de l'Agnès.

    Temps més tard es retrobaren a la mateixa feina; ella ja era responsable d'un departament on va ingressar un cop acabat els estudis; la seva fama de persona intel·ligent però imprevisible, canviant, voluble, de vegades frívola, en suma un pel dictatorial, ja s'havia estès pel departament. L'havia trobat atraient, com sempre,més madura, però de presència encara més imponent, a això contribuïen la roba, el perfum, els colors elegants i foscos que li agradaven. En saludar-la, havia notat que aquell dit polze que ja aleshores en l'època d'estudiant tenia pelat o amb l'unglà arrodonida, ho seguia estan - potser encara més -, era un signe distintiu de la seva persona, que amagava amb ungles postisses. (Se seguia mamant el dit!?: no podia ser!)

    L'informe que duia sota el braç aquell matí no era, ni molt menys un exemple de solidesa, podia ser contradit en diversos extrems, tenia punts febles, descobribles, sens dubte, per l'esmolada intel·ligència de la cap i posat en qüestió amb el seu llenguatge estudiat, melós però punyent sempre.

    La seva rialla de distints registres: simpatia, menysteniment o simple afectació per no dir res i fins i tot adulació, en certes circumstàncies, era una arma poderosa: que no l'havia vist fer allà amb un sol gest o una innòcua paraula! Avui podia tocar-li a ell! En certa manera, havia de reconèixer que per inversemblant que semblés això l'excitava, se sentia lligat de peus i mans sense massa escapatòria.

    Aleshores, es va produir un fer casual però oportú, una trucada; es va aixecar des de darrera de la taula on hi havia el seu portàtil personal engegat i obert; podia intuir-se una certa fragilitat , grapejant el fermall del vestit, incomprensible és cert - en aquell moment -. Va aturar la conversa i es va dirigir a ell: Ves a fer un cafè i torna si us plau d'aquí uns minuts, ah! i porta-me'n una a mi també, gràcies, macu! Va dir amb un somriure una mica forçat.

    Quan va haver deixat el cafè sobre la taula al costat de l'ordinador, la cap no havia tornat; no va poder evitar de llegir un trot del missatge de la pantalla: no podia creure's el que llegia: aquell ximple ben plantat de la facultat encara era a la seva vora - ella ja estava casada - Allà el teníem!, ho veia per la signatura.

    Després cursileries: "Sin ti no soy nada" -una cançó de ploramiques -.
    El terme "Succubitus felix" encapçalava una foto - semblava de la pròpia cap - amb poca roba però tota negra, ajupida. I seguia "Once a woman has let the cat into the bag,..." (J. Joyce),... que n'era de llegida! O pedant!

    Decebut, pel descobriment de la seva supeditació a un guaperas, antitesi del talent, va decidir d'immediat buscar-se una nova deesa, menys frágil que aquella !

    • RE: RE: Rep. Clàs. CCCLXVII: Barcelona vs. Zamora (versió final)
      T. Cargol | 09/01/2009 a les 08:47

      Barcelona Vs. Zamora
      Subjugat per la seva sensualitat, al noi de Zamora li queia la baba per l'Agnès, la clàssica filla de la petita burgesia barcelonesa, avesada a vendre la seva persona, a imposar-se mitjançant delicats protocols verbals i no verbals, perfeccionats durant centúries a la capital catalana front a ruda sinceritat pagesa, a fi d'afermar el poder personal; una acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, … procediments tots ells en els quals era mestra i que la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa, encarnada en una, en aparença, fràgil, bellesa de somriure segur, atraient i un xic pervers.

      Així la veia el nostre indefens amic samorà, poc avesat a les falses aparences burgeses i més a prop de la franca realitat camperola, per això, a la seva primera indicació i sense pensar-s'ho li va anar a cercar un cafè al bar de la facultat, embadalit, com seguint un estrany automatisme intern, categòric.

      L'estol de somriures, mitges frases, actituds agosarades, argumentari precís i un respectable domini de si mateixa la feien semblar la més determinada, reptadora i subtil de les dones, a qualsevol, i més a un home del terròs samorà, potser en aparença saludable i fort però, internament, impressionat per la capital, apocat, sumís, indecís i irremediablement embogit per la confosa sensualitat de l'Agnès.

      Temps més tard es retrobaren a la mateixa feina; ella ja era responsable d'un departament on va ingressar un cop acabat els estudis; la seva fama de persona intel·ligent però imprevisible, canviant, voluble, de vegades frívola, en suma un pel tirànica, ja s'havia estès pel departament. L'havia trobat atraient, com sempre, més madura, però de presència encara més imponent; a això contribuïen la roba, el perfum, els colors elegants i foscos que li agradaven. En saludar-la, havia notat que aquell dit polze que ja aleshores en l'època d'estudiant tenia pelat o amb l'unglà arrodonida, ho seguia estan - potser encara més -, era un signe distintiu de la seva persona, que amagava ara amb ungles postisses. (Se seguia mamant el dit!?: no podia ser!)

      L'informe que duia sota el braç aquell matí no era, ni molt menys un exemple de solidesa, podia ser contradit en diversos extrems, tenia punts febles, descobribles, sens dubte, per l'esmolada intel·ligència de la cap i posat en qüestió amb el seu llenguatge estudiat, melós però punyent sempre.

      La seva rialla de distints registres: simpatia, menysteniment o simple afectació per no dir res i fins i tot adulació, en certes circumstàncies, era una arma poderosa: què no l'havia vist fer allà amb un sol gest o una innòcua paraula! Avui podia tocar-li a ell! En certa manera, havia de reconèixer que per inversemblant que semblés això l'excitava, se sentia lligat de peus i mans sense massa escapatòria.

      Aleshores, es va produir un fer casual però oportú, una trucada; es va aixecar des de darrera de la taula on hi havia el seu portàtil personal engegat i mig obert; podia intuir-se una certa fragilitat , grapejant el fermall del vestit, incomprensible és cert - en aquell moment -. Va aturar la conversa i es va dirigir a ell: Ves a fer un cafè i torna si us plau d'aquí uns minuts, ah! i porta-me'n una a mi també, gràcies, macu! Va dir amb un somriure una mica forçat.

      Quan va haver deixat el cafè sobre la taula al costat de l'ordinador, la cap no havia tornat; no va poder evitar de llegir un trot del missatge de la pantalla: no podia creure's el que llegia: aquell ximple ben plantat de la facultat encara era a la seva vora - ella ja estava casada - Allà el teníem!, ho veia per la signatura.

      Després cursileries: "Sin ti no soy nada" -una cançó de ploramiques -.
      El terme "Succubitus felix" encapçalava una foto - semblava de la pròpia cap - amb poca roba però tota negra, ajupida. I seguia "Once a woman has let the cat into the bag,..." (J. Joyce),... que n'era de llegida! O pedant!

      Decebut, pel descobriment de la seva supeditació a un guaperas, antitesi del talent, va decidir d'immediat buscar-se una nova deesa: menys frágil que aquella !
  • La rebel·lió definitiva
    manel | 08/01/2009 a les 19:35

    La veiem arrossegant aquell llamp de tros amb una facilitat que espanta, subjectant-lo hàbilment amb la seguretat d'un bon fermall, demostrant una força prodigiosa, miraculosa, inhumana. Es l'enèsima sortida del dia d'avui, però encara es mou a una velocitat sorprenent, i amb una agilitat que faria embadalir qualsevol. Ben aviat arriba novament al cau, d'on en torna a sortir poca estona després, alliberada ja de la càrrega, a la recerca d'una nova peça.
    Però no ens enganyéssim pas, darrera aquesta actitud tan dinàmica, d'aparença tan positiva, i que ens evoca l'esperit de la felicitat, per allò de la dedicació i la feina ben feta, s'hi amaga el més profund dels neguits, talment la perfecta antítesi vital. Per dir-ho d'una altra manera, encara que no ho sembli, n'està fins els collons. Aquesta refotuda monotonia de fer cada dia el mateix, una i mil vegades, l'està cremant per dins. Sortir, recollir, entrar i endreçar. I sant tornem-hi.
    És la seva segona temporada i tot sovint es pregunta com punyeta va aguantar l'any passat. L'única explicació que li convenç és que encara era víctima de la novetat, de la inèrcia de les companyes de feina, de la més ingènua de les ignoràncies. Però ara ja es pot considerar una veterana, i la novetat, la inèrcia i la ingenuïtat s'han convertit en la més insuportable de les rutines.
    Mentre tragina amunt i avall guaita les seves companyes, corrent al davant, al darrera, encreuant-se amb ella tot sovint, carregades també fins al capdamunt. De tant en tant intenta parlar-hi, compartir l'angoixa, la ràbia, buscant la complicitat pròpia de qualsevol feina tan avorrida, però ningú en vol saber res, passen olímpicament del que els diu, la ignoren, i sempre rep la mateixa resposta categòrica: no m'atabalis que tinc feina!
    I per acabar-ho d'adobar, avui fa un dia preciós, amb un sol primaverenc que llueix orgullós al bell mig del cel immens, d'un blau generós, infinit, trencat tan sols per la timidesa de quatre núvols esfilagarsats. Un conjunt que li engreixa encara més la mala llet. Quines ganes d'engegar-ho tot a rodar i capbussar-se en la frescor de la gespa salvatge que l'envolta!
    De sobte apareix un monstre. Un altre. Se'n troben tot sovint, és força habitual, i més d'una companya ha caigut sota el seu atac tan definitiu com involuntari. Però el desfici que la nostra amiga sent és tan gran que fins i tot veu en aquella bèstia la solució final, i víctima d'un últim rampell desesperat s'atura: "ja n'estic farta, que treballin les altres", se la sent cridar de lluny mentre la resta de formigues fugen esperitades.
    La immensitat d'aquell peu encara empetiteix més la seva figura. L'ombra de la sabata creix a un ritme vertiginós fins que l'esclafa en un no res, sense contemplacions.

  • Habitació vacant
    Gertrudis | 09/01/2009 a les 02:53

    Arribo a l'hotel. Desert, sense ningú per rebre'm. Una cigarreta fumeja quasi consumida dins del cendrer. I el televisor fa interferències que no ajuden a distingir-ne la programació. Colpeixo la campaneta de damunt del mostrador i espero. Observo al meu voltant i el silenci no és trencat per cap passa, ni tan sols pel vol d'un insecte.

    Sé que és un tuguri, que només em servirà per reposar unes escasses hores del viatge, però la sensació que em provoca aquell antre és la de rebuig i fàstic. Quan em decideixo a girar cua i seguir uns quilòmetres més amb la fortuna de trobar qualsevol altre lloc mitjanament decent, ressona un grinyol a la meva dreta.

    Em penedeixo d'haver gosat entrar allà: en veure la purul·lenta cara de l'ancià, tot allò que he sentit fins a aquell moment augmenta de sobte. Però ara ja és tard per fer-se enrere.

    -Bona nit, senyoreta, què desitja? -em pregunta amb una veu amable, que és l'antítesi d'aquell rostre amorf, i somriu embadalit, mentre deixa al descobert unes dents corcades i groguenques.
    Després d'empassar saliva, demano amb una fermesa categòrica una habitació per passar-hi la nit.no vull que l'home s'adoni que em fa por.

    *


    Amb les claus de l'habitació en una mà i la bossa de viatge en l'altra, pujo els graons que em duran fins a l'habitació. No hi ha ningú pel llarg passadís ni se sent cap remor de presència humana darrere d'aquelles portes. 221. El número de l'habitació escrit al clauer apareix en una de les portes. En obrir-la, la lugubritat del passadís desapareix: la decoració és de tonalitats càlides i reconfortants. Deixo caure la bossa al terra i m'estiro, de bocaterrosa i vestida, damunt del llit. Estic exhausta i m'adormo de seguida.

    *


    Marxa, encara hi ets a temps... Corre, escapa d'ell abans que sigui el teu amo...

    *


    Desperto quasi a les fosques, però no em puc incorporar. Uns fermalls m'atrapen els canells i els turmells amb força. On sóc? L'habitació de l'hotel. Però, i les veus? Ja no se senten. Només el frec monòton d'alguna cosa al terra. Giro el cap,màscares, túniques i espelmes enceses. Poques; per això tanta penombra. Canten o reciten frases en un idioma que desconec. Em fan mals els canells. Manilles, són manilles els objectes que els tenallen. Si els estiro, em seguen la pell. Algú darrere meu, el pressento. Esbufega, em grapeja els malucs, l'entrecuix per sobre de la roba, el ventre, on s'hi entretén, els pits, que em fan mal, el coll, que envolta amb els dits. Són forts i matussers, d'home adult. El pressionen més i m'alcen del llit. Una estrebada i s'estripa la brusa que vestia. Mentrestant, s'hi han afegit noves mans que em despullen dels pantalons i de la roba interior. Quedo nua, indefensa perquè encara em trobo atrapada per les manilles.
    -Saps qui sóc? -pregunta l'individu.
    -No, ho ignoro.
    -Aquell que anomeneu ridículament el Senyor de les Tenebres. Però sóc el Sobirà de tot allò que existeix, i el teu amo a partir d'aquest moment. Saps per què? Perquè has d'engendrar el meu fill, que dominarà tot el món des del seu naixement. Ha de ser avui, que estàs en plena ovulació- En acabar de pronunciar aquestes paraules, sento la penetració del seu penis. Un dolor enorme em trepana les entranyes i em fa perdre la consciència.

    *

    Desperto quasi a les fosques, però no em puc incorporar. Encara no. El malson ha estat massa real i he de comprovar que em trobo sola. Ningú, res, ni rastre de tot allò que he vist durant el somni. Mentre recorro amb la vista el meu voltant, truquen a la porta. Corro cap a ella i l'obro amb decisió. Ningú, res allà davant. La tanco a poc a poc mentre els seus números daurats, tres sisos, m'enlluernen. Me'ls miro amb estranyesa; els canells em segueixen fent mal.
  • Pregària menuda
    bocidecel | 09/01/2009 a les 23:06

    Si sabés escriure, mare, redactaria una carta en paper bonic per explicar-te com enyoro la teva veu cada matí, i la tèbia escalfor dels teus braços,i la teva cara embadalida mentre t'explicava qualsevol peripècia. Et diria com trobo a faltar el contacte dels teus dits aspres d'aigua freda i sabó quan m'esbullaven els cabells, i la teva rialla sempre a punt d'esclatar.

    Si tingués un quadern, mare, dibuixaria els teus ulls, i els camps llaurats, i els meus peus nus corrent pels solcs que ha deixat l'arada, mentre voleio el meu estel màgic fet de roba vella i de bastons. Desaria els fulls sota el coixí per que alimentessin d'il·lusions la freda i solitària nit.

    Si tingués veu, mare, cridaria ben fort fins fer emmudir el martelleig eixordador d'aquestes màquines infernals, que no paren mai de cosir piles i piles de roba amb somnis de criatures.

    Si tingués esperança, mare, bastiria una cuirassa amb el record del meu cos estès al sol, de la carícia de vent a les galtes, del xipolleig de l'aigua i del fang infinit de l'època de pluges, allà on va quedar colgada l'alegria.

    Si tingués forces, mare, arrencaria a córrer per cercar l'ànima que em manca des que el pare la va malvendre per quatre rals, enganyat per venedors de castells de fum que em van posar el fermall.

    Si pogués entendre què em passa, mare, fugiria d'aquest cau sorollós d'infantesa captiva, abandonaria el terror que s'apodera de mí, encara que hi emprés la vida.

    Però no sé escriure, ni tinc quadern. No em resta ni un fil de veu, ni un bri d'esperança, i ja he esgotat totes les forces.

    Aquí he après l'únic que m'és categòricament indispensable, saber fer repunts ben rectes i idèntics en una peça rere l'altra, amuntegant-les fins fer una muntanya que algú anirà buidant mentre les poleix també una rere l'altra, bastint una altra muntanya consecutiva. I així passen les hores i els dies.

    No entenc perquè estic aquí, ni com és que puc expressar l'horror que omple cada dia, en aquests pensaments que m'han vingut al cap.
    Ignoro on sóc, i quí sóc, tot just una nena de nou anys. Una entre la multitud de canalla que viu i treballa aquí. Som simples mecanismes d'una degradant maquinària.

    Si tingués futur, mare, podria somriure, però el futur es va quedar al poble, antítesi de la garjola que ara m'acull. La única diferència entre avui i demà serà la mida, el color i el gruix de la peça de roba que esperarà per ser repuntada. Faré anar el mateix pedal, faré avançar la tela i la trauré quan estigui llesta. Res més. Ni paraules, ni jocs, ni mirades, ni consol. Ulls cansats, capes de pell que s'assequen, durícies als meus dits menuts i al meu cor, ferides incurables dels fils com ganivets, a les mans i al que em resta de dignitat.

    Si tingués fe, mare, confiaria que algú ho sabria, que un ésser bondadós ens deslliuraria d'aquesta presó. Però el món és cec i qui ho veu, desvia la mirada cap a un altre lloc. Ceguesa i mudesa interessada que ens ha robat la infantesa i ens esguerrarà tota la vida. I és que les nostres vides no són res, només minúcies.

    • Pregària menuda. Versió definitiva, la que val.
      bocidecel | 11/01/2009 a les 17:00

      Si sabés escriure, mare, redactaria una carta en paper bonic per explicar-te com enyoro la teva veu cada matí, i la tèbia escalfor dels teus braços,i la teva cara embadalida mentre t'explicava qualsevol peripècia. Et diria com trobo a faltar el contacte dels teus dits aspres d'aigua freda i sabó quan m'esbullaven els cabells, i la teva rialla sempre a punt d'esclatar.

      Si tingués un quadern, mare, dibuixaria els teus ulls, i els camps llaurats, i els meus peus nus corrent pels solcs que ha deixat l'arada, mentre voleio el meu estel màgic fet de roba vella i de bastons. Desaria els fulls sota el coixí per que alimentessin d'il·lusions la freda i solitària nit.

      Si tingués veu, mare, cridaria ben fort fins fer emmudir el martelleig eixordador d'aquestes màquines infernals, que no paren mai de cosir piles i piles de roba amb somnis de criatures.

      Si tingués esperança, mare, bastiria una cuirassa amb el record del meu cos estès al sol, de la carícia de vent a les galtes, del xipolleig de l'aigua i del fang infinit de l'època de pluges, allà on va quedar colgada l'alegria.

      Si tingués forces, mare, arrencaria a córrer per cercar l'ànima que em manca des que el pare la va malvendre per quatre rals, enganyat per venedors de castells de fum que em van posar el fermall.

      Si pogués entendre què em passa, mare, fugiria d'aquest cau sorollós d'infantesa captiva, abandonaria el terror que s'apodera de mí, encara que hi emprés la vida.

      Però no sé escriure, ni tinc quadern. No em resta ni un fil de veu, ni un bri d'esperança, i ja he esgotat totes les forces.

      Aquí he après l'únic que m'és categòricament indispensable, saber fer repunts ben rectes i idèntics en una peça rere l'altra, amuntegant-les fins fer una muntanya que algú anirà buidant mentre les poleix també una rere l'altra, bastint una altra muntanya consecutiva. I així passen les hores i els dies.

      Ignoro on sóc, i quí sóc, tot just una nena de nou anys. Una entre la multitud de canalla que viu i treballa aquí. Som simples mecanismes d'una degradant maquinària.

      Si tingués futur, mare, lluitaria i, potser més endavant gosaria expressar els sentiments i ordenar uns pensaments que ni tan sols poden ser reals, però el futur es va quedar al poble, antítesi de la garjola que ara m'acull. La única diferència entre avui i demà serà la mida, el color i el gruix de la peça de roba que esperarà per ser repuntada. Faré anar el mateix pedal, faré avançar la tela i la trauré quan estigui llesta. Res més. Ni paraules, ni jocs, ni mirades, ni consol. Ulls cansats, capes de pell que s'assequen, durícies als meus dits menuts i al meu cor, ferides incurables dels fils com ganivets, a les mans i al que em resta de dignitat.

      Si tingués fe, mare, confiaria que algú ho sabria, que un ésser bondadós ens deslliuraria d'aquesta presó, i després podria aprendre a escriure aquests mots i escampar-los. Però el món és cec i qui ho veu, desvia la mirada cap a un altre lloc. Ceguesa i mudesa interessada que ens ha robat la infantesa i ens esguerrarà tota la vida. I és que les nostres vides no són res, ànimes esclaves, minúcies.

  • La daga blanca
    Galzeran (homefosc) | 11/01/2009 a les 02:21

    Aquell era el jorn mai desitjat, ho sabia, ara que la freda fulla havia travessat el cor enfollit per la lluita interior.
    Jeroni de Buontempi ja de petit era fidel servent de Rogeru, un dels fills del Senyor de Taormina. Com aquell no era el fill gran i tampoc era un busca raons, antítesi dels seus parents, l'amo i el servent i un petit estol de soldats i consellers privats havien sortit de l'illa per conèixer món. Nàpols, Roma, Gènova, Marsella, Tolosa, Girona, Barcelona i fins València; un recorregut per tot l'arc mediterrani oriental.
    Moltes varen ser les aventures viscudes per amo i servent. Un jorn d'estiu, cansats de tan llarg viatge, el Senyor Rogeru havia decidit el retorn, i ho volia fer en vaixell.
    En Jeroni, camí del port de Pals, sentia esgarrifances de plaer pel retorn, feia gairebé cinc anys de la sortida de Sicília, de la vila adormida en un espadat i que preservava amb enyor en la memòria; estimava aquells carrers de llambordes, aprofitades de l'enderroc del vell teatre grec en runes, de les seves platges arrecerades. Volia sortir a pescar i travessar l'estret fins la península. Amb el senyor havien galantejat belles dames calabreses. Poc abans d'arribar a Pals s'aturaren a la vila de Besalú, on el compte de la vil·la els rebé i aixoplugà com mereixien tan dignes hostes. En agraïment a la recepció, durant els pocs dies que si varen estar hostatjats, els homes de Taormina havien ajudat als de Besalú en petites disputes interines, resoltes a favor del senyor de la comtal vil·la. En el sopar de comiat en Jeroni va conèixer Miranda, la filla petita del senyor compte, destinada a fer vida en un convent, si ningú en demanava la mà aviat, i no es veien pretendents fent cua a la porta del palau. Ell va embadalir davant d'aital bellesa als seus ulls, li va causar una profunda impressió que algun fermall d'altivesa guerrera va trencar dins del seu endurit cor sicilià. Però massa lluny dels seus possibles tenia tan dolça fruita.
    La vida, però, té retombs impensats. S'estaven ja a Pals, esperant el vaixell, quan el Senyor va caure presa d'unes febres mol fortes. Varen retornar al palau de Besalú, on esperaven ser acollits per guarir Rogeru. Bruscament i per sorpresa, el Comte no els va badar el pont, adduint seguretat pels seus vilatans, i els va adreçar al petit convent, fora vila, on dies més tard moria el noble. En Jeroni va dir que per manca de cures adients, que li podrien haver subministrat dins la ciutat.
    Moribund Rogeru, categòric va investir cavaller al seu home de confiança, en Jeroni, amb la noble tasca de fer pagar la seva mort; hauria de rebre el mateix pagament algun membre de la família, si no el mateix Comte
    Jeroni havia fet amistat amb uns jueus de Pals, alhora amics del comte de Besalú. Amb enganys i tripijocs havien aconseguit fer convidar al Palau el jove, que es va fer passar per Calabrès. La vestimenta i les maneres que imitava, havien fet que l'engany no es descobrís. Els ulls de la Miranda, però, no havien caigut en cap parany, havia reconegut el jove cavaller com aquell que abans era l'escorta del Senyor de Taormina. Imaginant quina era la seva intenció, se l'hi va oferir com esclava, deixant-se segrestar per ell i salpant amb el vaixell que l'esperava al port.
    Va ser a la platja de Pals que el pare va atrapar els joves. Allí va escoltar la veritat de la filla, que no volia morir-se a poc a poc com una monja fadrina. Preferia marxar amb el jove sicilià i fer-li tants fills com ell demanés.
    El pare, en plena confusió i dolor per la pèrdua, va clavar-se una daga blanca en el pit ara roig, per no haver de patir el deshonor i la vergonya de deixar fugir la filla promesa amb Déu, i per no quedar com un babau covard davant dels seus súbdits.

    A Taormina varen celebrar la sort del jove Jeroni i la seva estimada catalana Miranda, al mateix temps que ploraven la mort del fill petit del Senyor.


  • Estocolm
    Ultra Violet | 11/01/2009 a les 14:03

    Havien sincronitzat les mirades. Ella, només podia alçar els ulls de la feina quan girava la peça de roba i arreplegava una cremallera per cosir-la als pantalons. Els seus gestos, automàtics, les mans destres i ràpides seguien la cadència rítmica, monòtona, del brunzit de la màquina de cosir. Ell, assegut en un tamboret, llegia una revista i només enlairava la mirada quan sentia que ella el buscava. Això sols succeïa en el torn de la tarda. Al matí hi havia un altre vigilant, no tan jove; era l'antítesi del primer. Les havien portades a aquell reducte enganyades, restaven hermèticament closes amb el fermall de la por i la manca de documentació, requisada just al creuar la frontera. Iniciaven el dia amb les constants escridassades i amenaces; un altre jorn amb l'argolla al coll. Les tardes, amb el vigilant jovenet, eren més plàcides.

    Portava mesos reclosa en aquell soterrani, sense finestres. Havia estat la segona en arribar, després van venir les altres, totes de la regió xinesa de Qingtian. Els carcellers havien anat encabint lliteres i màquines de cosir, en aquell espai minso. Les feien treballar quinze hores diàries. Estaven tan juntes que a la nit, quan es quedaven soles i alguna plorava, esbocinant el silenci, les llàgrimes es contagiaven a totes. De tant en tant, les rialles i els records feliços de la infantesa volaven d'una a l'altra. Viatjaven uns instants, desllastades, entre somnis foscos.

    Havien sincronitzat les mirades. Mai no es van parlar. Aquella tarda, la feina d'ella li permetia mirar-lo més sovint, i ell també li corresponia l'esguard. Va deixar de llegir, de fet només la contemplava, tan intensament que la feia sentir incòmoda davant de les seves companyes. De nit ja començaven a burlar-se d'ella, fent-li comentaris que la ferien. Aquests pensaments es van esquinçar amb un fort i categòric cop a la porta, crits, i un estol de policies armats que es van llançar sobre el noi embadalit.

    ***

    Feia hores que esperava al carrer, asseguda en un banc. Just començava a ploure quan el va veure sortir. Duia una bossa de plàstic a la mà i, davant la porta, vacil·là cap a on dirigir el pas, mirant a dreta i esquerra. Es va apropar a ell, el va aixoplugar amb el paraigua, i en silenci tots dos van enfilar el camí recte, allunyant-se de la presó.




  • Amansint la fera
    Vladimir | 11/01/2009 a les 17:20

    "CATERINA: Les dones rebels són un perill per a la pau de la llar (...) i no m'avergonyeixo de proclamar ben alt, la gran satisfacció que sento per haver estat amansida. Sí, Petrútxio, per tu he tornat a la raó i al seny; vull viure per tu i ser la teva esclava".
    "L'amansiment de la fera". William Shakespeare


    Quan entro a casa, després d'un fatigós dia de feina, un parell de confortables plantofes m'esperen al llindar, amatents (les tinc ben acostumades); m'assec a la butaca predilecta i el diari s'obre, obedient, per la primera plana, el got de whisky -amb el nombre exacte de glaçons (tres)- apareix damunt la tauleta de la sala d'estar, l'aparell de música omple l'estança amb la veu ensucrada d'un cantant melòdic, i els llums s'encenen per permetre'm gaudir d'una estona de lectura sense destorbs. Però tots aquests objectes que vetllen pel meu benestar no són autòmats: els mou, en un silenci respectuós i diligent, la M., amb la discreta subtilesa d'un titellaire.

    Quan vam començar a conviure, la M. era l'antítesi de la dona submisa i a casa regnava el desori i la disbauxa. Vaig haver d'establir un reglament estricte, categòric, delimitant drets i deures, instaurant un nou règim de costums i obligacions, i imposant -quan calia- una fèrria disciplina punitiva: els càstigs físics són un recurs pedagògic que mai valorarem prou, i per bé que condemno la violència quan és gratuïta, l'accepto de bon grat si va encaminada a inculcar un comportament honorable. Jo comminava la M. a perseverar en el compliment de les seves tasques i, didàctic, l'instruïa en la millor manera de dur-les a terme. Però sovint ella m'esguardava, embadalida, en una quietud desafiant, i es negava a acceptar l'autoritat, oposant una resistència tenaç. Aleshores jo la recriminava severament, i quan la dialèctica es mostrava ineficaç havia de recórrer a mètodes d'aprenentatge més expeditius: infligia els càstigs a contracor però amb contundència, amb el convenciment de que obrava en benefici de la nostra vida en comú.

    L'aplicació sistemàtica de la disciplina ha anat amansint la M. i ara pot dir-se que som un matrimoni avingut, modèlic. La M. m'obeeix, acata les ordres amb precisió, es preocupa pel meu confort i ja no he de fer ús de la força. I a la nit, em lliga a la capçalera del llit amb cadenes i fermalls, i sobre el meu cos nu descarrega fuetades i puntades de peu, em pessiga els mugrons fins a fer-los sagnar, vessa la cera ardent de les espelmes damunt la pell i em pinça els testicles amb agulles. És ella qui dicta les ordres, i entre esgarips, dòcil i amansit, em sento cridar: "Vull viure per tu i ser el teu esclau".

  • només per si no sabeu què llegir, jajajaja
    angie | 11/01/2009 a les 22:22

    he recordat aquest repte, que parla del tema proposat, el volia tunejar, però no he tingut temps per participar...

    aquí us deixo l'enllaç per si alguna no l'ha llegit, li tinc carinyo...

    perversió encadenada

    petons!!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: