Bon vent

La Valèria dorm. Deixo d'escriure al portàtil i, sense pensar-m'ho, detecto el senyal desblocat del veí i em connecto a la xarxa, després de mesos de desconnexió total. Penso en el compte de correu electrònic. Si no ha caducat, la safata d'entrada ha de ser plena a vessar. Correu brossa i publicitat i cadenes de reenviament dels escassos contactes que tinc en el meu compte.

Elimino la majoria sense obrir-los perquè els remitents no em són coneguts o el títol del missatge no em diu res. Però un calfred em baixa per l'espinada, que m'esborrona, en trobar un correu de facebook, m'avisa d'una publicació al meu Mur. És tan fàcil pitjar l'enllaç que, contra tot pronòstic de rumiar-ho dues vegades, ja s'obre una nova finestra amb la pàgina inicial del meu perfil. Tot segueix com ho havia deixat mesos enrere, només han augmentat les xifres en vermell que m'indiquen les sol·licituds d'amistat, els missatges per llegir i les notificacions noves. Números elevats que em fa mandra anar obrint...

Em sento inquiet, trasbalsat. Aquesta caràtula em burxa el record i em porta al període en què malgastava hores de son davant de la pantalla, navegant per xats i consultant de forma impulsiva tots els comptes oberts en diverses pàgines de contacte. La soledat és tan mala companyia... Miro la Valèria, comprovo que segueix adormida. Els dits es mouen automàticament damunt del teclat, i componen un nom i un cognom massa familiars. En prémer la tecla de l'ENTER, apareix el seu perfil i la seva fotografia.

No ha canviat gaire d'aspecte. Potser el cabell més llarg però la fesomia de nena tendra i dolça segueix en el seu rostre. La veig davant de la catedral de Burgos. I a la vora del Tíber, a Roma. Fins i tot, resisteixo la convulsió de veure-la amb biquini, de boca-terrosa, amagant lleugerament la mirada darrere dels vidres translúcids de les ulleres. Ressegueixo la seva pell, colrada per un bronzejat intens, com era habitual en ella quan la tenia més a l'abast. La voldria acariciar...

La següent fotografia em transporta a dies grisos i tristos, quan érem amants i un bretó s'interposava entre ella i jo, i es barreja amb l'alegria de veure la criatura acabada de néixer, que dorm i que ella besa; és el seu fill. Així ho indiquen els comentaris i les polseres que mare i fill duen als canells. I la vida, sempre tan sorneguera, m'ofereix veure-la entre els braços d'un altre home. Després d'anys de no voler trencar amb el bretó, i haver esdevingut segon plat d'una relació malaltissa, insostenible i denigrant.

Teclejo, ja sense tenir cura si la Valèria dorm encara o hi ha risc que es desperti de sobte.

T'envio salutacions des de ...

Ja veus, encara viu, malgrat tot. I seguint amb les meves passions d'escriure i llegir.

M'alegro de comprovar que ja ets mare, Verònica, una il·lusió feta realitat. Tinc ganes de veure't... és possible? Una abraçada.

I trameto el missatge abans de penedir-me'n. Apago l'equip, tot seguit, per no aixecar sospites. La Valèria no s'ha immutat, segueix en la mateixa posició. Amb el llum apagat, em concentro en el meu batec, que s'ha accelerat per l'excitació i pel trasbals d'haver retrobat la primera dona que vaig estimar i vaig voler deixar perdre per no saber com lluitar per aconseguir-la. Demà serà un altre dia. Amb el neguit afegit d'obrir el meu compte de correu i rebre l'avís que el missatge que he tramès ha estat respost. I m'adonaré que hi ha pàgines trèmules en el llibre de la meva vida que costen de girar i oblidar...


Ayurveda

Ja feia un parell de setmanes de la seva primera trobada al xat, i la temperatura de les darreres converses havia arribat al límit. Avui, just abans de tancar l’ordinador, la Ventafocs i en JackSparrow van convenir en trobar-se demà, a les nou del vespre, a la porta d’un cèntric cafè.

Havien coincidit per casualitat, en una xarxa social d’Internet. Un comentari d’ella va ser tret de context, i en JackSparrow la va contradir. El mal rotllo del malentès va créixer considerablement, però, contra tot pronòstic, un gir en la conversa va fer encarrilar les paraules i les opinions, fins que van adonar-se de que pensaven el mateix. Per tant, no hi havia discussió possible, i el tema va quedar tancat.

Després del creuament inicial de desavinences i de la comunió de criteris posteriors, la Ventafocs i en JackSparrow estaven inquiets. Alguna cosa dins se’ls havia remogut, i ben aviat van trobar una excusa per poder seguir actius en el xat.

En JackSparrow, com a bon cavaller, es va presentar de forma oficial, i ella va respondre amablement. Va ser un moment cibernètic estrany, perquè feia poc que s’havien dit el nom del porc, però ara oficialitzaven la seva relació de bones maneres, com si comencessin de bell nou .

El cas és que, un cop fetes les presentacions formals, van entrar en una relació xat-epistolar plena d’informació mútua, en la que hi cabien tots els temes: política, futbol, música, cinema... i sexe. Coincidien en la major part de les seves opinions, semblaven tenir les mateixes afinitats, vivien, curiosament, a la mateixa ciutat. Quan van entrar en el terreny sexual, atrets per la mútua sincronia, l’experiència va ser tan brutal que van embogir de desig. Decidits a trobar-se per consumar la seva passió, van decidir fer el pas previ: descriure’s físicament.

La Ventafocs va ser la primera en auto-retratar-se virtualment, sense complexos. Tenia els cabells negres i els ulls grans; era alta i esvelta, tenia la cara pigada, amb un nas recte i uns llavis gruixuts i petoners. Va enviar una foto per correu electrònic al seu company cibernètic, i ell va quedar admirat d’aquella dona escultural. A la foto, la Ventafocs lluïa un vestit vaporós i blanc, molt curt, que deixava veure unes cames llarguíssimes. En JackSparrow creia haver trobat la dona més perfecta del món, però va pensar en la possibilitat de que aquella foto no fos més que un engany.

Ell també li va donar ets i uts sobre el seu físic. Si ella semblava una deessa, ell era el seu equivalent a l’Olimp: alt, ros, amb ulls blaus, braços forts i musculats i un tors que semblava esculpit amb cisell. També va enviar una foto, i la Ventafocs va quedar embadalida, però pensant, en el fons, que aquell no podia ser el seu JackSparrow. Seria massa bona sort.

L’endemà, a l’hora convinguda, en JackSparrow era a la porta del Zurich. Quan la Ventafocs va arribar, es va produir un moment elèctric, gairebé màgic: es van mirar de dalt a baix mútuament, bocabadats, per descobrir que eren... EXACTAMENT TAL I COM S’HAVIEN DESCRIT. Cap mentida, cap exageració. Les fotos eren reals. Dos éssers perfectes que s’havien trobat a la xarxa. Les mateixes aficions, els mateixos anhels, i un cossos fets pel plaer.

Van trigar mitja hora en trobar una habitació d’hotel.

I dos mesos en muntar el seu niu d’amor.

FI

AVÍS ESBORRONADOR: AQUEST RELAT ÉS FICTICI. QUALSEVOL SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PURA COINCIDÈNCIA.

Hola Caminant!
He vist que t’havies fixat en el meu perfil. Pel que fa a mi, m’ha encantat la teva foto i la teva presentació.
Seria molt bonic començar amb tu una amistat.
T’envio una abraçada,


Ai, Ànimadenit!
M’alegro molt que m’hagis escrit perquè jo ja havia mirat molts cops tant la teva foto com el teu perfil. Amb això de l’amistat que proposes ja hi pots ben comptar. Serà tot un plaer. Pregunta’m tot el que vulguis que en el proper correu t’ho respondré.
Petonets dolços.


Hola Caminant!
Moltes gràcies per la teva resposta. Penso que ens podrem entendre molt bé perquè a mi també m’agrada la muntanya i veig que tots dos tenim moltes afinitats, com són les novel•les policíaques, si bé les de terror i ciència-ficció no són el meu fort.
Jo sóc una persona molt inquieta. M’agrada la platja, el cinema, un bon sopar amb una bona companyia, ballar, passejar sota les estrelles... és a dir, el millor de la vida.
Bé, jo fa temps que visc sola amb el meu fill, que ara té 18 anys. Treballo en una empresa de lloguer de cotxes a jornada completa, i els dimecres vaig a un curset de cuina, ja que cuinar m’encanta.
Bé, ja t’he explicat força sobre mi. Ara espero que tu m’expliquis el que et vingui de gust.
Mentrestant, una abraçada.


Hola Ànimeta,
Com ja deus haver vist al meu perfil, sóc empleat de banca. A mi dóna’m números i resoldre comptes. Però pel que fa a les emocions, noia, noto que de vegades em fallen. Per això ara vaig a un curs de creixement personal que m’ajuda força.
Per cert, què et semblaria si sortíssim d’aquest àmbit virtual i féssim un cafè presencial? Què me’n dius?
I per a petons o abraçades urgents, aquí em tens, a la teva disposició.
Petonets dolços.


Bé, Caminant,

Això de fer un cafè em sembla bé. Però abans, hi ha una pregunta que sí que et voldria fer: ets del tot lliure? T’ho dic perquè jo només vull tenir relacions amb homes lliures. També m’estranya una mica això que em comentes sobre les emocions. Espero que m’ho expliquis.
I per que fa a petons i abraçades d’urgència, per sort no tinc cap ferida que supuri ni cap nafra oberta.
Fins aviat.


Hola Ànimadenit,

Jo sóc lliure com un ocell i visc del tot sol. Però pel que fa aquesta insistència teva en la llibertat, m’ha semblat de pronòstic reservat. Interpreto, potser, una mala experiència amb algú que t’ha enganyat? O has rebut molts cops, potser? Si és així, em sap molt greu.
D’altra banda, he notat potser una certa decepció pel que fa als petons i abraçades que et vaig oferir. Només volia ser galant a l’hora de presentar-me, res més.
Et va bé quedar demà al vespre? Ja em diràs què. Cap a quina hora?


Caram, Caminant...

...trobo que pel meu correu anterior t’has afanyat a treure unes conclusions precipitades sobre la meva experiència vital. He de dir-te que no m’ha agradat gens el teu paternalisme en suposar que, pobreta de mi, m’han enganyat, o la teva falta de tacte en no comprendre que no era el moment d’esmentar petons i abraçades. No té res de galant, sinó que és, per dir-ho clar, esborronador.
Penso que tots dos tenim expectatives diferents en una relació i per això crec que no val la pena quedar. Per part meva, he perdut l’encís.
Fins mai.


(sense asumpte)

Ara sí que veig que no som en absolut l’un per l’altre. El millor és no arribar-nos a conèixer mai.
Au, bon vent.

—I em portaràs a dur una volta en el teu escarabat vermell?
Per un moment se li arrufaren les celles abans no recordà la mentida absurda. Per què coi va dir-li que tenia un escarabat vermell, descapotable i lluent. Havia estat una bajanada nascuda d’un desig irrealitzable com tants d’altres i dita a una desconeguda darrere una pantalla sense pensar en les conseqüències. Ell ho havia oblidat, però ella, contra tot pronòstic, seguia aferrada a aquella imatge convertint-la en una incòmoda pedra a la sabata. Ara, que per fi es veurien cara a cara, caldria treure’s la sabata, espolsar-la i alliberar-se d’aquella futilesa desagradable. Seria un petit desencís, però no hi havia motiu perquè fos més greu, feia prou temps que xerraven i, a més, la Glòria semblava molt bona persona; «a banda d’una noia encisadora» va pensar.

L’estómac li va fer un salt. Un d’aquells petits salts seus tan familiars que feien que tot el seu ésser és concentrés en un punt del seu ventre abans d’explotar i escampar la tensió per tots el racons del seu cos. Llavors, la pressió al diafragma li feia exhalar un sospir neguitós que vibrava eixamplant el seu tòrax i reverberava pels seus pits fins a electrificar-ne els mugrons. «Li vaig dir que eren grans» va pensar, i tota sola a l’habitació va notar com se li enrogien les galtes de vergonya. «Per què havia hagut de confessar el Joan que li agradaven els pits grans? La primera nit que xerraven!». Quan ella encara no podia ser conscient que fingir una pitrera gran s’esdevindria en un penediment torbador. Quan es trobessin, ell li miraria els pits i pensaria que era una farsant, i dubtaria de totes les veritats que havien compartit al xat; «Oh! Deu meu! Com puc ser tan idiota de preocupar-me? La primera nit! Ell ho entendria».

Com a mínim era l’escarabat. No deixava de ser un cotxe, pitjor aquella vegada que havia dit que tenia una Harley. Ell!, que només de pensar en anar en moto s’esborrona. «Què més dóna un escarabat o un smart vermell?». També té el seu encant, i amb el temps potser acabin convertint-se també en un model de culte. Li diria tal qual: que de sempre ha desitjat tenir-ne un i de vegades somia despert que el té.

«A veure grans. Grans respecte què?». Els seus pits són bonics. Sovint se’ls miren i no li molesta pas si és amb ulls obscens. I si el Joan se’ls mirés amb un esguard impúdic? «No m’importaria. Bé… potser si ho fes abans de dir ni hola…, però després…, una mirada furtiva, inquieta, escrutadora… avaluant-ne la mida… I si no veig lascívia en els seus ulls? Si són massa petits?».

Anant cap al cotxe va saber-se nerviós. Com si tingués quinze anys. «És irracional!, ens coneixem prou per saber que ens agradem». Amb tot es sentia tens, els genolls li fluixejaven i tenia ganes de fugir, d’amagar-se dins seu altre cop. «Amagar-se és tan còmode!».

Conduint cap a casa recorda tots els preparatius malbaratats. L’hora perduda amagant-se darrere potingues que no hauria de necessitar per sentir-se atractiva. «Per què no s’ha presentat?». Una llàgrima immerescuda li rellisca per la galta. La pluja li ha malmès el pentinat i ha deixat xop l’asfalt. Al davant, els cotxes s’aturen un instant a tafanejar les restes d’un xoc mortal; un smart destrossat que s’albira per entre els bombers mentre els mossos urgeixen a seguir circulant. El color vermell li fa pensar en l’escarabat del Joan. Semblava diferent dels altres. Confia que no intenti aparèixer a partir de demà. Està farta d’excuses.

SI L'ENCERTO, L'ENDEVINO!
Magrão | 11/04/2011 a les 14:23

La meva feina exigeix moltes hores davant de l’ordinador, connectat a Internet. Jo n’hi dedico encara més. Em fa mandra arribar d’hora a casa i trobar-me sol. Un cop enllestida la feina, em quedo al despatx i em dedico a navegar per les xarxes socials, fòrums, faig compres en línia, xats amb desconeguts i amb alguns amics i amigues.
En el fòrum que més freqüento, el dels endevinadors i futuròlegs, he travat amistat cibernètica amb diversos usuaris i usuàries. Sobretot usuàries. Va sorgir la idea de fer una trobada presencial i, en la línia de la temàtica del fòrum, la trobada seria anònima, és a dir, es presentarien pel seu nom, verdader o no, però no revelarien el nick: calia endevinar-lo.

Em va semblar una bona ocasió de conèixer gent nova i tenir amb qui sortir a sopar i no quedar-me sol a casa. Qui sap si encara tindria una aventura. A més, l’endemà no havia de matinar, doncs la primera reunió la tenia a les 10.

La sensació que produeix veure i tocar les persones que s’amaguen darrere els noms d’usuari és ben extranya: sentir-ne la veu, el to de veu, l’entonació, els gests, la cantarella, les mirades!!, els moviments del cos, el caminar, les olors i tot allò que no apareix en una línia escrita en arial 10. En algun cas, la sensació era decebedora. En d’altres, la majoria, sorprenentment positiva.

Estava inquiet, fent pronòstics sobre les correspondències de cada e a cada nick. Havia anat al sopar amb ganes de conèixer personalment a “susagna85”, una rosseta més jove que jo, i a “sitacostas”, que em semblava atractiva ja des dels comentaris al fòrum.

Susagna85 va resultar ser una nena malcriada, amb veu marcadament nasal, especialment per dir osea. Vaig pensar que els missatges al fòrum eren, de fet, la literatura del personatge, que no tenia res a veure amb la persona. El fet de que ja érem amics al FB em va permetre, curiosament, perdonar-li-ho tot, i veure-li només el costat bo, com es fa amb els amics.

Sitacostas va seure al meu costat (n’estava ben segur que era ella); varem estar xerrant animadament tot el sopar. Era tal com esperava, però amb una personalitat forta i decidida, inescrutable, una mica inaccessible. Va venir acompanyada d’una noia atractiva, educada i ocurrent, que seia davant meu, en diagonal cap a la dreta, dos seients més enllà. Em va dir que era la seva germana.

No varem intercanviar més de dues frases soltes. En vaig tenir prou amb una mirada seva (dèria meva?) per saber que ens desitjàvem. Si més no, jo la vaig desitjar immediatament. No sabia què havia de dir o fer per quedar amb ella, ni si fer-ho o no quan ho sabés, ni si era oportú o correcte, la meva inseguretat en el “directe” es feia palesa.

Quan ja ens acomiadàvem, en un intent de no perdre el contacte, li vaig demanar el correu electrònic, i que es fes del grup dels endevinadors. “No tinc Internet ni correu electrònic. Ho sento”. Va puntar un número de telèfon en un tovalló de paper. “Ens veurem demà” Vaig quedar esborronat.

9.50: Estic esperant davant el despatx del Director General, dubto si trucar-la, o no. Un altre cop no sé què fer. La truco i, just en aquest moment, em fan entrar.

Dreta al costat del director hi ha una dona, d’esquena que parla pel mòbil. Penja. Es gira. El director me la presenta: Montserrat Costas, la nova cap de RR.HH.

La mateixa mirada.

En quan surti em dono de baixa del fòrum dels endevinadors.