Detall intervenció

Ab Urbe condita 786

Intervenció de: Duino | 26-12-2008


Algú respira darrere meu, el sento, em crema el clatell, calla!, para! No sé qui ets, dimoni, però em rosegues les entranyes i em fa mal tot el que toques. Veus veus veus que eixorden els meus pensaments veus que calle si les vull escoltar veus que criden si reposo i tot embolicat dins meu i torna i marxa i retrona i ressona fins que crido ben fort prouuuuuuuuuu! N'estic cansat ja, em miren i fan veure que em comprenen, rialles, els veig riure quan no saben que els observo, sóc jo, sí, ho sabeu però no voleu reconèixer-ho, us penseu que no sé que això no és un mirall, que hi sou a l'altra banda i graveu tot el que faig? Fins i tot quan rosego aquest pa dur que em deixen en safates de plàstic. L'acer serà per als bojos de veritat, segurament. Llegiu-me els llavis, desgraciats, perversos, malnascuts! Tinc fam, aquesta queixa de l'estómac em torna boig i m'enfilo per les parets, vull carn, peix, menjar calent i decent, i així podreu estudiar com menjo i mastego amb normalitat, un bon treball de camp, això és el que sóc, un especimen engabiat que no pot viure com es mereix però aquesta respiració de qui és? Qui ets tu???????? Parla! Em despertes per no parlar-me? Vine, acosta't, explica'm tot allò que t'angoixa. No els ho diré, tranquil, el teu secret morirà amb mi. Digues allò que vulguis, jo també en tinc, de secrets. I creuen que em coneixen, i jo me'n ric d'ells. Sí, sí, així com t'ho dic, però no et veig, ja t'escolto, no no no no!!! No és veritat, no és cert!! T'han enviat ells? Aquesta colla de farsants? Malparits! Deixeu-me sortir, sóc jo i ho sabeu!! I teniu aquests individus sedats i amb el cervell rentat que em parlen, com us ho feu perquè no els vegi? També hi ha miralls a les altres parets? Al sostre potser? Us ensumo, us sento, parleu i xiuxiuegeu però us escolto, tot el que dieu, tot!!! Tot!!! Sóc a tot arreu, no només en aquesta cel·la que m'engabia, sóc al vostre cervell i a casa vostra, us veig manipulant les dades perquè no surti d'aquí, però no impedireu que el missatge s'escampi, que traspassi aquestes portes i travessi fronteres, que pugi les muntanyes més altes i navegui les mars desconegudes. Jo sóc qui espera la gent que conserva la fe, el meu pare té cura de mi, perquè sóc part d'ell, i tinc els seus ulls i ho veig tot fins i tot i aquesta pell no és meva és d'ell i torno sóc brillant brillo m'escampo em veieu? M'escapoleixo dels forrellats sóc lliure sóc lliure ja no m'atrapareu sóc Déu el seu fill sóc jo el Messies veritable però la respiració segueix cadenes reixes gàbia de nou quines mans m'atrapen no!!! No riguis, tu! Calla! Calla! Prouuuuuuuuuuuu, t'ho ordeno! No insisteixis, no estic sol, m'acompanyen els meus fidels!!

Completament sol, en ple deliri, l'home s'empassa la llengua i s'ofega amb el propi vòmit. Al dia següent el troben vestit solament amb un tapall, fet de manera rudimentària amb el llençol. Tot i així, serà crucificat com és habitual a l'Imperi Romà. Ha estat jutjat i ha d'executar-se la sentència de totes totes. Ponç Pilat no vol perdre el control de la província de Judea. Ni tan sols per aquell desgraciat que es creu fill de Déu. Jesús de Natzaret, rei dels jueus? Així sabran qui els mana quan vegin crucificat aquell boig que seguien cegament. Si sentissin les bajanades que ha repetit durant tota la nit...


Respostes

  • Ab Urbe condita 786
    Duino | 26/12/2008 a les 21:32

    Algú respira darrere meu, el sento, em crema el clatell, calla!, para! No sé qui ets, dimoni, però em rosegues les entranyes i em fa mal tot el que toques. Veus veus veus que eixorden els meus pensaments veus que calle si les vull escoltar veus que criden si reposo i tot embolicat dins meu i torna i marxa i retrona i ressona fins que crido ben fort prouuuuuuuuuu! N'estic cansat ja, em miren i fan veure que em comprenen, rialles, els veig riure quan no saben que els observo, sóc jo, sí, ho sabeu però no voleu reconèixer-ho, us penseu que no sé que això no és un mirall, que hi sou a l'altra banda i graveu tot el que faig? Fins i tot quan rosego aquest pa dur que em deixen en safates de plàstic. L'acer serà per als bojos de veritat, segurament. Llegiu-me els llavis, desgraciats, perversos, malnascuts! Tinc fam, aquesta queixa de l'estómac em torna boig i m'enfilo per les parets, vull carn, peix, menjar calent i decent, i així podreu estudiar com menjo i mastego amb normalitat, un bon treball de camp, això és el que sóc, un especimen engabiat que no pot viure com es mereix però aquesta respiració de qui és? Qui ets tu???????? Parla! Em despertes per no parlar-me? Vine, acosta't, explica'm tot allò que t'angoixa. No els ho diré, tranquil, el teu secret morirà amb mi. Digues allò que vulguis, jo també en tinc, de secrets. I creuen que em coneixen, i jo me'n ric d'ells. Sí, sí, així com t'ho dic, però no et veig, ja t'escolto, no no no no!!! No és veritat, no és cert!! T'han enviat ells? Aquesta colla de farsants? Malparits! Deixeu-me sortir, sóc jo i ho sabeu!! I teniu aquests individus sedats i amb el cervell rentat que em parlen, com us ho feu perquè no els vegi? També hi ha miralls a les altres parets? Al sostre potser? Us ensumo, us sento, parleu i xiuxiuegeu però us escolto, tot el que dieu, tot!!! Tot!!! Sóc a tot arreu, no només en aquesta cel·la que m'engabia, sóc al vostre cervell i a casa vostra, us veig manipulant les dades perquè no surti d'aquí, però no impedireu que el missatge s'escampi, que traspassi aquestes portes i travessi fronteres, que pugi les muntanyes més altes i navegui les mars desconegudes. Jo sóc qui espera la gent que conserva la fe, el meu pare té cura de mi, perquè sóc part d'ell, i tinc els seus ulls i ho veig tot fins i tot i aquesta pell no és meva és d'ell i torno sóc brillant brillo m'escampo em veieu? M'escapoleixo dels forrellats sóc lliure sóc lliure ja no m'atrapareu sóc Déu el seu fill sóc jo el Messies veritable però la respiració segueix cadenes reixes gàbia de nou quines mans m'atrapen no!!! No riguis, tu! Calla! Calla! Prouuuuuuuuuuuu, t'ho ordeno! No insisteixis, no estic sol, m'acompanyen els meus fidels!!

    Completament sol, en ple deliri, l'home s'empassa la llengua i s'ofega amb el propi vòmit. Al dia següent el troben vestit solament amb un tapall, fet de manera rudimentària amb el llençol. Tot i així, serà crucificat com és habitual a l'Imperi Romà. Ha estat jutjat i ha d'executar-se la sentència de totes totes. Ponç Pilat no vol perdre el control de la província de Judea. Ni tan sols per aquell desgraciat que es creu fill de Déu. Jesús de Natzaret, rei dels jueus? Així sabran qui els mana quan vegin crucificat aquell boig que seguien cegament. Si sentissin les bajanades que ha repetit durant tota la nit...

  • Orfe d'història
    Dr. Livingstone | 27/12/2008 a les 22:37

    Mirall pervers de fam arreu on miro.
    Homes i dones descalços amb parracs, malalts sepultats en vida.

    ***

    - Jesús, senyor meu! sóc Maria Magdalena. Us sóc devota, us seguiré fins a la mort.

    - He vingut a acomplir uns deures, a ungir la pobra gent, a il·luminar camins de foscor, perquè tothom s'assabenti que sóc el fill de déu.

    - No, no, aquesta història ja es va escriure senyor.
    Vau ser sacrificat, clavat en una creu fins que la mort us va embolcallar. No va servir de res.
    El món resta perdut. No hi ha salvació, per morts que hi hagin.

    - Qui sou dona? un àngel caigut que em vol apartar del camí designat?

    - No, mestre. Vull evitar-vos un altre martiri infructuós. La vostra vida val més que la història del temps, per llarga que sigui.

    - Què voleu de mi?

    - Us vull a vos. Us estimo des del primer dia que us vaig veure. Vull l'home que miro, de carn i ossos. Sense miratges, visions ni poders.

    - Sóc un místic, no puc desfer-me del meu destí.

    - Sí que podeu, heu de ser valent. No sou cap heroi, no hi ha cap món per ser salvat.
    Només hi som nosaltres i els nostres cossos efímers. Forjarem una família, tindrem fills, que seran el millor llegat que podrà rebre la humanitat. Ser un bocí de temps, un instant, una vida insignificant. Només viure.

    ***

    Mirall pervers de fam arreu on miro.
    Homes i dones descalços amb parracs, malalts sepultats en vida.
    Massa calor per morir clavat en una creu, massa sofriment per afegir al que veig. La veu del pare cada cop se'm fa més distant i llunyana. Gairebé ja no el sento: Fill, per què m'has abandonat?

    ***

    Un home i una dona caminen junts agafats de la mà per la terra erma d'un camí, del que no en sabrem el final, doncs ningú l'haurà escrit per fer-ne història divina.






  • AHIR
    4punts | 28/12/2008 a les 12:29

    Els dos ens miràvem i ens sentiem orfes. Ella era com un mirall pervers que em treia tot allò que no volia saber de mi. Feia massa estona que estàvem junts, un al costat de l'altre, divagant sobre la perdició de la condició humana. Qui ens haviem cregut que érem? A on aniríem a parar?
    I el més trist, ara que la gent perdia el seu treball, que no es podia pagar l'hipoteca o comprar-se un cotxe de marca posaven el crit al cel.Mentrestant, masses persones morien anonimament de fam, per les guerres o les malalties humanitzades en qualsevol punt indeterminat del planeta.
    Sempre ho havia pensat, perquè no arribava algú, un enviat de Déu, qui fós, algú a qui escoltar i seguir devotament sense questionar-li res. Potser totes les persones viurien amb més feliçitat i facilitat.
    Però m'equivocava, ja feia temps que no hi havia líders, ni déus, ni semidéus, ni enviats, tant sols invaits, orfes que duien massa temps sense escoltar, ningú vivia ja en aquell intent de vida. Erem enterrats en vida, però a mi això ja no em molestava, no tenia ganes de continuar veient com tot s'esfondrava funedissament davant meu com un miratge, si havia de petar que ho fés solemnament i sense rencor i si feia falta amb sang i fetge.

  • La serp amb plomes d'àngel
    Galzeran (homefosc) | 29/12/2008 a les 00:23

    Els déus de l'atzar m'han dut fins aquest parany fred, isolat, comparable a l'avern. Desconec els motius de tanta mala fortuna, però mirarem de sortir-nos-en de la millor manera possible, tot i saber que això em comportarà un treball no desitjat.
    No pots queixar-te, altres han tingut una sort més perversa que la teva. El teu destí esdevindrà etern, intemporal, tothom sabrà de tu, encara que mai t'haurà vist.
    Jo vivia dins l'etern, i això no tenia res de pervers, no em calien promeses de temps millors, jo no coneixia el pas dels dies i ara em parlen veus que no sé reconèixer, d'un lloc on el temps sí que existeix. No puc dir-me boig, en el meu estat encara eteri, tot i ser carn i ossos, no puc dir que em cregui que el meu futur serà gloriós, com em planteja aquell que em parla.
    Has de ser més coratjós, la teva sort és més gran que no vols veure. Et dic ara que patiràs, però tot serà a fi de bé. El teu futur i llegat duraran mil·lennis, i el teu nom serà un mirall d'inspiració i el patrimoni de molta gent, després de la teva mort.
    Així doncs, esdevindré mortal! No hi sé veure cap avantatge en aquesta vida efímera que em proposes, àngel celestial, imagino.
    Així és com som reconeguts els meus; que també són els teus. No ho oblidis mai, tu ets fill de Déu, i com aital viuràs, i per això també, moriràs.
    Galdosa vida em proposes, àngel del pare.
    El teu destí serà alliberar al poble oprimit, una noble causa.
    Sigui, doncs, ja que no tinc cap altre remei, que el pas sigui ràpid.
    A la fi, ho viuràs com qui es veu un got d'aigua.


    La Terra és un món hostil, el noranta per cent del planeta està dominat per un sol govern, tirà, dèspota, vingut de les terres que els mars separen i que no creu en futurs fora de la pròpia vida. No està permesa la llibertat d'expressió, i sosté el control total sobre una població aclaparada per la fam.

    En un petit poble, perdut de la selva, en un antic país conegut amb el nom dels homes del blat, en un curiós estret continental, anomenat Mesomèrica, una mare, la Maria, empeny amb força. El seu company, el José, prega als déus maies perquè el seu setè fill arribi al món en perfecte estat de salut.
    Ànims, Quetzalcóatl, que ja arribes...

    Com a mínim, el nom és original; "serp emplomallada". No em diran "el que ha de venir", com aquell que varen enviar abans... Espero sortir-me'n millor!



  • La figureta
    Ultra Violet | 30/12/2008 a les 00:48

    Les tres donen arriben al replà del cinquè pis. Han pujat les escales a peu, carregades amb caixes de cartró. La mare remena la bossa, buscant les claus. Ja no recorden quina era la que obria la porta del pis. En entrar, les colpeja una forta olor a humitat. Un silenci fosc de persianes tancades les rep.
    La Clara entra a l'habitació de l'àvia i el primer que busca, damunt la tauleta de nit i reflectida en el mirall del tocador, és la figureta del Nen Jesús. Estava com la recordava, amb llaços roses al cap, setinats, i un vestit llarg de gasa, de color rosa també. La Clara l'agafa; no té gaire més d'un pam, li endreça els llacets i somriu.

    Clara, ves per feina, eh? No t'entretinguis, que no tenim tot el dia.

    Les mare i la germana gran ja estan buidant l'armari del dormitori. Ho fan ràpid, sense parar esment a les peces de roba. La Clara s'ho mira de cua d'ull amb el Nen Jesús a les mans; des de la mort de l'àvia, ara feia sis mesos, que no hi havia tornat.

    Sempre havia vist la figura a l'habitació de la iaia, era un element més de la decoració. Mai no se li va ocórrer preguntar el motiu de la indumentària tan estranya, tan perversa, gens adient per un nen jesús. Un dia, mentre l'àvia el vestia amb la roba acabada de rentar, li començà a parlar de la seva infantesa; de la guerra. Estaven les dues soles, es notava que li costava treball recordar alguns detalls. Ai, Clara, aquest Nen Jesús vull que sigui per tu, quan jo mori; tindràs un record meu molt bonic. La Clara la mirà estranyada, però va fer que sí amb el cap. Sort que vaig tenir temps de salvar-lo, afegí la dona. Sabíem que quan entraven els grups d'anarquistes a les cases del poble, amb fam de revenja, requisaven i cremaven totes les verges, sants i imatges de Crist que trobaven. Vaig estar a temps de despullar la única nina que tenia i de vestir el meu Nen Jesús. El vaig posar a sobre de la tauleta de nit; ni el van veure. Van trobar totes les imatges que la meva mare havia amagat i les van cremar amb les altres del poble: les verges del rebedor, el crucifix de l'habitació dels pares, però al meu petit el vaig salvar. No creus que podien haver fet el mateix amb el fill de Déu? No van tenir gens de vista, filleta...
    Al final del record, com un llarg camí sense arbres, la Clara retroba el benèvol i esbatanat somriure de l'àvia, l'ombra que la resguarda.

    Introdueix la figureta dins una capsa que duu especialment per a ella i la guarda en la seva bossa. Ajuda, ara, a la seva germana a buidar el moble del menjador.

    Clara, voldràs el joc de cafè de porcellana de l'àvia?
    No, no, em sembla que li falta una tasseta.
  • La figureta (aquesta és la bona!)
    Ultra Violet | 30/12/2008 a les 01:02

    Les tres donen arriben al replà del cinquè pis. Han pujat les escales a peu, carregades amb caixes de cartró. La mare remena la bossa, buscant les claus. Ja no recorden quina era la que obria la porta del pis. En entrar, les colpeja una forta olor a humitat. Un silenci fosc de persianes tancades les rep.
    La Clara entra a l'habitació de l'àvia i el primer que busca, damunt la tauleta de nit i reflectida en el mirall del tocador, és la figureta del Nen Jesús. Estava com la recordava, amb llaços roses al cap, setinats, i un vestit llarg de gasa, de color rosa també. La Clara l'agafa; no fa gaire més d'un pam, li endreça els llacets i somriu.

    Clara, ves per feina, eh? No t'entretinguis, que no tenim tot el dia.

    Les mare i la germana gran ja estan buidant l'armari del dormitori. Ho fan ràpid, sense parar esment a les peces de roba. La Clara s'ho mira de cua d'ull amb el Nen Jesús a les mans; des de la mort de l'àvia, ara feia sis mesos, que no hi havia tornat.

    Sempre havia vist la figura a l'habitació de la iaia, era un element més de la decoració. Mai no se li va ocórrer preguntar el motiu de la indumentària tan estranya, tan perversa, gens adient per un Nen Jesús. Un dia, mentre l'àvia el vestia amb la roba acabada de rentar, li començà a parlar de la seva infantesa; de la guerra. Estaven les dues soles, es notava que li costava treball recordar alguns detalls. Ai, Clara, aquest nen jesús vull que sigui per tu, quan jo mori; tindràs un record meu molt bonic. La Clara la mirà estranyada, però va fer que sí amb el cap. Sort que vaig tenir temps de salvar-lo, afegí la dona. Sabíem que quan entraven els grups d'anarquistes a les cases del poble, amb fam de revenja, requisaven i cremaven totes les verges, sants i imatges de Crist que trobaven. Vaig estar a temps de despullar la única nina que tenia i de vestir el meu Nen Jesús. El vaig posar a sobre de la tauleta de nit; ni el van veure. Van trobar totes les imatges que la meva mare havia amagat i les van cremar amb les altres del poble: les verges del rebedor, el crucifix de l'habitació dels pares, però al meu petit el vaig salvar. No creus que podien haver fet el mateix amb el fill de Déu? No van tenir gens de vista, filleta...
    Al final del record, com un llarg camí sense arbres, la Clara retroba el benèvol i esbatanat somriure de l'àvia, l'ombra que la resguarda.

    Introdueix la figureta dins una capsa que duu especialment per a ella i la guarda en la seva bossa. Ajuda, ara, a la seva germana a buidar el moble del menjador.

    Clara, voldràs el joc de cafè de porcellana de l'àvia?
    No, no, em sembla que li falta una tasseta.
  • Visites ocasionals
    Dolça Parvati | 31/12/2008 a les 11:20

    Avui plou. Aiguaneu. No és bon dia per a anar pel carrer, sobretot per a la velleta de la porta de la botiga de discos. Sort que la hi deixen seure. M'he estat una estona dins d'ella. Té un fred que ja és irremeiable. I a sobre està recordant que anit va tornar a somiar quan tenia quinze anys i un pare pervers la va vendre a l'ama del prostíbul. També amb l'home gros que la fuetejava amb el cinturó cada cop que plorava davant la nuesa d'un nou client. Sap que aquests somnis regressius li anuncien que l'energia s'acaba. La vida, vaja. Quan me n'he sortit jo també tenia fred, malgrat la incorporeïtat.

    He visitat també l'home del Mercedes, tan polit, tan circumspecte. Rolex, Armani.... Fins i tot l'aspecte de les canes sembla un anunci de xampú per a homes madurs i benestants. I triomfadors, sobretot, triomfadors. S'ha aturat al semàfor en roig i de seguida un noi amb careta de fam s'ha precipitat a esquitxar-li el parabrisa amb aigua i sabó per netejar els vidres impol·luts, malgrat que encara plovisqueja. L'home li torna la mirada am una ganyota de disgust que ens transporta a tots dos al nen de cinc anys que va ser fa a penes un instant des de la meua mesura del temps. El nen sanglota davant d'un mirall. "Els nens no ploren. Porta't com un home". "Sí, mama". Fins que se li van acumular totes les llàgrimes al cor i l'any passat va tenir un infart. Pobre home. Està monumentalment emprenyat, però tot el que se sap permetre és aquesta lleu ganyota de disgust. Els homes no ploren. Esclaten com a magranes.

    He planat fins al restaurant italià del centre comercial. És ple de gom a gom, ateses les dates nadalenques que se celebren en aquesta banda de món. M'he endinsat en l'encarregada, una dona romanesa de vint-i-sis anys acabats de complir. És a l'office preparant les begudes i els refrescos per als cambrers. El seu interior és com una olla a pressió a punt d'esclatar. I esclata. Diu que ja n'està tipa, que cal més personal, que tant li fa que els clients l'escolten, que té problemes més grossos que això... Els cambrers abaixen la vista i continuen servint com si res no passara. Saben que la seua mare agonitza a Constança, que la diàlisi no funciona, que les seues dues filles eren a càrrec de l'àvia i es quedaran allà lluny sense ningú més... Ella encara no sap que en a penes un mes la mare haurà mort i les nenes se n'hauran pogut venir. Llavors anirà pel restaurant proferint càntics de felicitat malgrat la pèrdua de la mare...

    Deixe l'encarregada i me'n vaig cap a la dona que seu sola en una taula diminuta. Em costa un cert treball d'endinsar-m'hi: és com si estiguera feta d'un líquid pesant agitat per fortes turbulències. Finalment, m'hi acomode entre la densitat. Al costat del plat hi ha un bolígraf verd i una llibreta. Una idea li balla pel cap però encara no l'ha concretada. Escriu en una pàgina literària on han proposat un repte consistent a inventar un relat que gire al voltant del fill de déu. De sobte, les turbulències que l'agiten s'alenteixen lleugerament i la idea agafa forma. Escriurà una història on el fill de déu siga un corrent d'energia que s'endinsa en les consciències de diferents éssers humans i per uns instants en forme part. El personatge tancarà el seu monòleg tot fent-se una pregunta: Vaig aconseguir salvar algú quan vaig esdevenir humà?


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: