la teva reflexió, feta només amb imatges, és tan trista... potser la millor manera de reflectir aquest món que es va morint es fer-ho sense dir res. La realitat, veure com es va perdent tot, com del blau passem al gris, no admet literatura perquè, desgraciadament, és massa real.
Crec que ho has expressat de la millor manera possible.
Felicitats!
I gràcies per comentar-me!

un bona mostra que la realitat sempre, absolutament sempre, acaba superant la ficció.
Però la ficció... no sabem viure sense ella!

probablement l'època més teatral de tot l'any. Quanta ficció! M'encanta tot el que suggereix aquest poema. Bé, no sé si anava per aquí però llegir-lo ara, en aquestes dates, a mi transmès això.
Enhorabona!

M'ha transmès una tranquil·litat increïble! Fins i tot m'ha fet venir ganes d'esperar... encara que això normalment suposi patir... Enhorabona!

he vist k no tens escrit el teu correu ni biografia ni res i com que dius que vam coincidir en el temps i en l'espai ara sento curiositat de saber qui ets...
Em sap greu fer servir aquest espai per preguntar-t'ho però és de l'única manera que puc fer-ho!

Que anaves taja conduint? guapaaaaaa

M'ha encantat!
Aquestes coses tan òbvies s'han de dir perquè de tant òbvies se solen oblidar. I fer-ho amb un poema és la millor manera...
Has escrit uns versos preciosos, sobretot els finals: "en l'esplendor suau del miracle"; crec que s'adiuen perfectament a allò que vols transmetre: una parella sempre és un més un, mai dos i això, no és un miracle?

Felicitats i gràcies per comentar-me!

Marta

Hola Henry! En primer lloc, gràcies per comentar-me! Què he de dir d'aquest poema? jo que sóc una apassionada de la morfosintaxi.... si ja m'agrada sense poesia imagina't expressada en forma de versos... m'encanta cada paraula que has triat! Felicitats i no paris d'escriure!

Caram! Quantes coses que diu aquest poema... M'encanta cada paraula que has escollit, cada vers que has escrit. A mi, d'entrada, no se m'havia acudit pensar que parlaves de la inspiració, però he llegit el comentari de Brideshead, l'he rellegit i he vist que tenia sentit. No sé en què pensaves tu exactament però el cas és que crec que es un poema que permet explicar moltes coses. La màgia de l'ambigüitat. Felicitats, de debò!

en primer lloc, gràcies per comentar-me. amb això que dius que no tota la poesia ha de ser autobiogràfica hi estic totalment d'acord: la literatura és, no ho oblidem mai, ficció. Ara bé, crec que la poesia és indestriable de la primera persona; el gènere líric és el gènere del jo. No és que sempre parli de mi: moltes coses que escric no les sento, les invento però la força ve per la primera persona. Per la tercera persona, ja hi ha altres gèneres...

Quan he llegit el comentari que m'has fet dient-me que també tenies un poema titulat "silenci" hi he anat de cap! Quanta raó tens, quantes coses que pot dir i voler dir el silenci. Felicitats pel teu poema, m'ha agradat molt! Sobretot la quarta estrofa: és magnífica!

Quina meravella, de veritat... la fusta! un material, aperentment, tan mut, tan inalterable, tan mort... perquè no ha res més mort que la fusta sacrificada, que una altra vida havia estat un arbre. Doncs tu, li has retornat aquesta vida i molta més. Enhorabona, de veritat, m'ha encantat!

M'ha agradat molt perquè és senzill, té poques paraules, però d'alguna manera, m'ha transmès molta nostàlgia... enorme capacitat de síntesi. Felicitats!

senzillament genial, de veritat!