Els darrers versos

salzburg... això no és un poema, això és un poemàs


quan la inspiració apareix
sorgeixen autèntiques obres d'art


què puc dir-te ara jo
després de llegir el comentari que tu m'has fet


doncs crec que no podia tornar-lo de la millor manera possible
si no era fent un comentari en aquest "els darrers versos", que la veritat, ja havia llegit unes quantes vegades, però no m'atrevia a dir res
perquè és tan gran el poema, que les paraules se'm queden petites al teu costat


però bé, aquí sóc,
comentant sense comentar, ja que de comentar no en sé gaire jo


només sé dir
que em sembla que és a la pròpia inspiració a qui escrius en aquest teu meravellós poema


enhorabona salzburg


salut

i ho celebre

Perdona, saps que no acostumo a valorar, però crec que amb petites obres d'art com aquesta, és bo fer-ho...

Dos besets més!

infinita, Salz. Et vaig dir que tornaria i aquí estic, perquè el teu poema se'm va ficar entre cella i cella i per moltes més vegades que el llegís, sempre podria dir-te'n alguna cosa diferent.

Jo et preguntava si era la inspiració el motiu de tot aquest raguitzell de versos que has escrit amb aquesta destresa, amb aquesta sensibilitat... i fins i tot amb aquest dol i amb aquesta tristesa que hi llegeixo al darrere. I sí, crec que és a ella, a la font de la teva escriptura, a qui li parles.

Aquella inspiració que et fa arribar a les cotes més altes, en sentiment i en desig, i que quan marxa, quan se'n va tot i no voler-ho, t'arrossega al camí més feixuc i pedregós que mai hauries imaginat.

La inspiració pot ser un sentiment, una sensació, un pensament, una alegria, una tristesa... però crec que també pots tenir-la en una persona. Aquella que creus que et pot fer tocar el cel amb la punta dels dits, però que també, quan descobreixes que no és qui et pensaves, et pot fer caure en el més terrible infern. Pot fer-te capgirar el sentit absolut de totes les coses que, fins aleshores, havies vist d'una manera positiva, intensa i satisfactòria.

I quan t'adones "que els somnis no es troben a la terra" (un vers exquisit, aquest), ets capaç de traduir el teu desencís i el teu plor en estrofes meravelloses com aquesta:

"...
Assaboreixo aquella mort tan dolguda
d'aquell ésser al que mai vam conèixer
però a qui vam donar vida...


Com més dol el desig
més amarga la recerca,
més inabastable el triomf de la trobada.
..."

Aquí ja ets perfectament conscient que la recerca ha acabat, que aquella trobada tan desitjada ja és morta per sempre més...

Veig aquest poema teu, Salz, un poema diferent, incomparable amb tants d'altres teus. Tinc la sensació que hi has vessat molts fantasmes, moltes angúnies, molta desesperació... per poder-te creure, tu mateixa, que tot allò ja és part del passat, que t'ha costat entendre-ho i païr-ho, però que finalment, has acceptat que una nova etapa ha començat. I que tu hi fas falta. Les etapes passades, les "altres" vides que tots tenim, només són al cap i a la fi, les capes que ens van envoltant, cubrint, conformant l'autenticitat de la persona.

Salz, el teu poema és sensacional, profund i exquisit. Crec que és un dels teus millors poemes (perquè mai no m'atreviré a dir-te quin és el millor... ;-)

Una abraçada i molts petonets i ... la meva més sincera enhorabona.

Versos suaus, tranquils, versos de vellut blau acariciat a contrapel, versos elegants i agradables, versos per llegir amb una copa de vi negre a les mans i escoltant un bon disc de jazz (a ser possible amb saxo inclós)

et responc aquí! nooo... jejeje

la nit que descric és inventada... és mescla de totes...

la foto de la biografia és de dissabte, que sí que vaig pillar una bona taja, em vai fotre mitja ampolla de 43&cola jo soleta! =P

però allò és de quan sopàvem, abans de beure res!

i demà més festa... i més tajes :$

petunarrus!

lluny ben lluny estan els primers versos, i encara els recordo, avançaven suaus, una mica tímids, i en pocs dies van desmelenar-se, van trencar les cadenes que l'atensaven i ara volen lliures, esplendorosos, amb força, lluint en tota la seva amplitut.

Mmm, ... Salz, m'emporto aquest darrers versos per acompanyar el meu batec buit i poc sonor.

Mmm, ... un plaer llegir-vos.

OhCapità.

"Un dia anava caminant pel carrer, i la vaig veure, perquè era ella. Tot el que havia imaginat. Saps? era una flor, en si mateixa. Se'm va creuar, i va passar de llarg. I des d'aleshores estic perdut, doncs resulta que encara em busco. Vaig pensar que com podia estar allò que havia creat de per mi, i com que no ho vaig trobar em vaig perdre. Ara penso si el carrer era en realitat al meu pensament, ja que tu sé que existeixes".

El savi no existeix, l'he creat jo per ara i se m'ha difós en un pre-somni d'aquells que són com vols i voles fins que se't dispersen. El teu relat m'ha fet pensar en dos dels que he escrit.

Necessito aquests versos:

"Aturo la memòria en aquest punt.
Quan el vers m'obria els seus llavis
i deixava anar la seva essència
dins la meva boca."

"i temo que en veure'm s'adoni
que algun cop l'he usat com a paraula."

Els encadenaré en algun racó de l'habitació, com a paraula o color, ja desfets de regar-los a diari, com les tulipes que he de tornar a plantar.

I necessito fer-te una abraçada. Seguiré.

Jordi.

Hola Salz,
Feia bastant temps que no obria la porta dels teus versos, alhora que tampoc obria la finestra dels meus. No sóc massa prolífic, ja t'ho diré, però si que d'un temps ença sento la força necessària que m'empeny a escriure.
Gràcies per creure tan amb mi, com jo amb tu.
Aquests "darrers versos" són tot un regal de la teva essència més noble i poètica. Algú pregunta a qui ho dediques, tan se val, que cadascú faci i imagini el que senti. Perquè sé que el secret no és en el poema, el secret és en la lectura de cadascú. Aquesta és la grandesa de la poesia i la grandesa d'una gran poetessa.
Et felicito Salz i brindo per tu, pels teus poemes i per la teva generositat.
Una abraçada,
Roda03

"darrers"... sembla una paraula terminal, dura, impotent...
"jo li vaig cantar els seus darrers versos i ella... va caure en l'oblit".
però... hi ha una altra paraula "record" que té àtoms de silenci, d'enyorança, d'amor encara... és dura però no tant.
Magnífic poema!
ptons i una abraçada!

Caram! Quantes coses que diu aquest poema... M'encanta cada paraula que has escollit, cada vers que has escrit. A mi, d'entrada, no se m'havia acudit pensar que parlaves de la inspiració, però he llegit el comentari de Brideshead, l'he rellegit i he vist que tenia sentit. No sé en què pensaves tu exactament però el cas és que crec que es un poema que permet explicar moltes coses. La màgia de l'ambigüitat. Felicitats, de debò!

tornaré... i tant si tornaré per "parlar-te" àmpliament d'aquest poema tan singular i particular... hi ha versos realment inigualables, per la seva bellesa. Però ara, recent sortidet del forn, li he fet una primera lectura sense aturar-me, només intentant empassar-me l'essència i el significat d'aquests versos...... només diga'm.... és la inspiració a qui els dediques? és d'ella, de qui ens parles?

Has fet un poema fabulós, Salz.

Fins ben aviat perquè.... tornaré!

Un petonet.