Confessió

Sóc enmig d'un somni verd i groc.
I dic somni però menteixo.
Ho faig per estalviar-me els adjectius,
Els tòpics rovellats, els sons afrodisíacs,
La música, l'elegància... Tot!

Abelleres seductores s'escampen
Per aquí i per allà, fins qui sap on,
Emmantellant el sinistre color del fang
I regant de desitjos els cossos dels ulls
Que s'ho miren assedegats.

Jo, que també sóc un cos penjant d'uns ulls,
Decideixo viatjar enllà.
Veig un arbre mig despullat,
Envernissat de boira... un tronc robust.

I, sense saber com, començo a acostar-m'hi,
A tocar-lo, a palpar-lo,
A abraçar-m'hi. Sé que les arrels
Són perfumades com una flor.
Però també sé que no és cap flor
i no ho entenc. No fa falta pensar-hi.

El tronc, tan ple d'història... i el seu perfum.
Miro, altra vegada, les abelleres,
I me n'adono que ja no em criden.
Sento vergonya. Abaixo el cap i tanco els ulls.

Ja només desitjo enfilar-me pels teus rovells,
Que te'm tornis una flor! D'olor trencada... intermitent!
Tu ja m'entens...