Cel d'aigual

Un tauró i la cua que es desfà
I es fa trident
Que aviat serà palmera de dos troncs
I just després un pètal descarnat
Que es devora a si mateix.
Al costat de tants instants encadenats,
Tres metamorfosis més
De fum empolsimat
Que agafen gruix
I fan un sol dibuix.
La resta és tota nua.
I sota el mantell,
Ells hi tenen el seu niu,
Al fons de la mar seca
Que els fa de sostre.
I mai, si no amb la nit del darrer estel
Que els farà fora,
Creuaran la línia d'aigua espumada.