vil inconsciència

Tu, inconsciència meva, no t'has preguntat mai
Per què t'embruixa tant aquest tronc centenari?
Digues el que vulguis, nega-ho, si et sents millor,
Però jo sé que te'l mires cada nit des del balcó,
Sé que somies ressucitar-lo perquè tu ho saps,
Saps que el teu llamp lleuger l'ha malferit
per fora i per dins, ben endins, enverinant la saba,
que tu has fet que es tornés lava, lava roenta
cada cop que l'has mirat, maliciosa,
a través dels vidres desenfocats que et fan tan vil
i encantadora. Li has llançat el perfum de seductora
per desviar-li les arrels, per encarar-les cap a tu,
per portar-les a l'infern de les passions mal amagades.
I jo, que et porto dins, et sento esbufegar
Des d'un pèssim silenci apedaçat i que va esqueixant-se
Per més de mils racons perquè les parets fingides que has creat
No poden ressistir el crit desesperat
d'aquesta ànima tan mal ensinistrada.