Aleix. Un comentari així és esperançador i molt reconfortant. Feia molt de temps que no escrivia i encara estic un poc rovellada...tampoc hem consider bona escriptora, però si que sóc sincera quan escric...i per això he tornat a fer-ho. Als mals moments la música i escriure són les meves vies d'expressió màximes.

De nou, gràcies pel comentari i hem passaré a llegir-te.

Una abraçada mallorquina.


Just one Breath

Molt molt bo! La realitat, que en aquest relat ens planta cara. No se'm faria extrany que aquesta conversa d'aquí un temps pogués ser real. I sobretot, el toc d'humor que no falti!

M'ha agradat molt, enhorabona!




Justonebreath.

aquella companya de viatge per a molts, almenys per mi ho és. Descriure-ho d'aquesta manera, d'una forma tan lleugera però a l'hora tan real, perquè por en tenim tots algún pic.
Si més no, només em queda dir-te, que jo sóc una poruca, perquè com dius tu, per por estim...

Veig que tu no has abandonat això d'escriure, jo ho vaig deixar, pero he tornat.
El relat, molt bé. I no t'amoïnis, que la felicitat sempre retorna. Ja saps que això de sofrir, és perque realment valorem els moments en que esteim bé.
Vagi bé!

Vaig abandonar relats en català fa cosa d'un any i l'altre dia vaig decidir entrar-hi de nou. Ara rellegia relats meus i els comentaris que m'havien deixat, i n'he trobat de teus. A més, em posaves que esperaves noticies meves, i que teniem molt en comú; així que m'he animat a llegir-te un poc.
Sobre el relat, has plasmat perfectament aquesta confusió, que es sent davant del dubte. Tots passam per moments en els que tenim la vida un poc descol·lacada o ens sentim un poc perduts, i dubtam, dubtam molt. Pero també t'envii un missatge esperançador, i es que tard o d'hora, els dubtes s'aclareixen, i veus el camí per on has d'anar.

pd: això d'energia per viure, M'ENCANTA!

Un relat original. Sens dubte, el millor és el moment final, la palla dedicada.
M'ha agradat molt!

Has sabut potenciar molt bé aquesta part perversa, obscura i també atractiva, que tots tenim.
Ja esteim en el camí, en el camí que tot el mar de prejudicis que ens envolten, en un futur (esper que no molt llunyà) desapareguin, almenys per a moltes persones.

Això de jugar a no ser nens, tard o d'hora ens arriba a tots. Un relat molt fresc, molt jove i per això molt viu, tocant aquest punt de picardia sense que arribi a ser grotesc.

arriben certs moments durs, però que han d'arribar...
"però la vida és massa amarga
per fer-se la pena tan llarga"
í quanta raó tens.
m'ha encantat :)
una abraçada.

uau!

No sé si ha sigut perquè estic susceptible amb tots els temes relacionants amb adéus, pero m'ha impactat aquesta historia, moltíssim! M'he quedat amb la sensació final, quan es diu a ella mateixa que demà serà un nou dia, i gairebé sense travessar la porta pots aguantar-se les llàgrimes. Els adéus, inevatibles i també tristos.
Fantàstic!

tota la pinta, que en Lluís tornarà a somriure i que el regal li farà molta il·lusió! (perquè li acabarà comprant el cotxe). Feia temps que tenia això mort, però amem si li torn a donar videta, ara que tenc un poc de temps per tornar a escriure, i que els estudis no me lleven tot el temps.
Esper que et sorprengui aquest comentari, jaja!
Una besada!

si voler és poder...
No sempre tot el que volem ho podem tenir.
Aquest si voler és poder m'ha enganxat d'una forma extranya i si, també et dic que m'ha encantat!

però que trist, que encissador, quina preciositat de poema! Tanta tristor, que has sigut capaç de transmetre. La manera com has aconseguit que senti cada paraula, uau, continua així, de veritat!

Els somriures moren
als llavis marcits d´indecisió,
i els ulls no ploren
perquè la llàgrima té por.

M'ha encantat!

una besada =)