Carícies.

Un relat de: just one breath

Parlàvem amb una sorprenent normalitat, ja li havia dit que l'estimava, l'estimava amb totes les meves forces, però ell em seguia tractant com si res hagués passat. I jo ho sabia, sabia que entre nosaltres res podia passar, ell m'ho havia dit també.
Parlàvem, molt a prop, notava l'escalfor del seu alè a la meva cara, i mirava com gesticulava, repassava cada part del seu rostre amb els ulls, com si d'una revisió es tractés. M'explicava coses, coses interessantíssimes, com ell. Vaig notar com es movia; de sobte el pes del seu braç va caure sobre les meves espatlles, la seva mà queia prop d'un dels meus pits. Jo portava una camiseta de tirants, i només amb el tacte de seva pell un calfred va recórrer tot el meu cos. El vaig mirar amb cara de sorpresa, no entenia res, la que sentia era jo, i no pas ell. Va somriure'm, i llevà el braç lentament, mentre amb els dits recorria la meva pell fins que arribà al final de l'espatlla i es tallà el contacte.
Va continuar parlant-me com si res, amb aquella distancia de seguretat que sempre havia mantingut amb mi. Vaig veure com es tornava a posar inquiet i la seva mà va anar direcció cap el final de la meva camiseta, va ser una dansa de carícies tendres i l'escenari era la meva esquena, era senzillesa, una senzillesa que em feia enamorar-me més i més d'ell a cada nova carícia.
El vaig tornar a mirar, aquesta vegada amb complicitat. Les nostres mirades deien més que un mar de paraules. Vaig dirigir la meva mà cap el seu coll, i amb els dits el vaig acariciar molt fràgilment, com una brisa. Vaig pentinar-li els cabells amb els dits, amb suavitat, com si no volguéssim que aquelles carícies acabessin mai, teníem suficient amb el contacte de les nostres pells, ell seguia dansant amb els dits molt tendrament per la meva esquena. Sentia com l'aire no em cabia als pulmons, i tremolava de passió. Seguíem mirant-nos, entre mig d'aquelles delicades carícies, carícies de desig. Les nostres mirades eren càlides, plenes de força, ens miràvem sense pipetejar. Els nostres caps s'atreien instintivament, com si fossin imants. Tancarem els ulls, mentre seguíem apropant els nostres caps, com si fos el primer petó de les nostres vides, deixant-nos portar, i els nostres llavis es trobaren... ens fonguérem en el petó més maco del món, tot ell acompanyat de més i més carícies infinites per la resta del cos, una barreja de la tendresa i l'amor, la passió i el desig.

Comentaris

  • F. Escandell | 08-09-2009 | Valoració: 10

    M'agraden ses sensacions que transmet es teu relat... Llegir-lo és, en certa manera, reviure allò que tu tengueres es plaer de sentir.

    M'encanten sa bicicleta i sa teua biografia!!!

    Una abraçada d'illa a illa!

l´Autor

Foto de perfil de just one breath

just one breath

27 Relats

66 Comentaris

32670 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Crec en la bellesa de les petites coses...

Hem podria definir com: Poruga, innocent, sensible i riallera, reflexiva i capaç de donar-ho tot quan quelcom m'importa de veritat.

Música semifrustrada, tot i així, guitarrista autodidacta. Apasionada amb les coses que hem motiven i desesperada amb totes les altres.

Crec que qui més qui menys pot donar un cop de mà als altres i intentar canviar aquest món ple de desgràcies i injusticies... per això, sóc estudiant de Treball Social.

Hem confeso mandrosa, molt dormilega... m'agrada dormir sense dependre d'un rellotge. I sobretot, somiadora.

Sóc d'esquerres i orgullosa.

Escriure sempre ha estat un moment de desfogament, de reflexió interna, fruit d'inspiracions i molts de fracasos.

¿Un dels petits plaers de la vida que m'agraden?

Aixecar-me al matí, prendre un café amb llet i fumar-me una cigarreta mentre la casa roman en silenci.

Milions de coses més, que encara ni jo he descobert, temps al temps.