Sensualitat obscura

Tots tenim una part obscura, obscena a dins nostre. Aquella cara perversa que ens fa malpensar, ens mou, ens sensualitza. És una part que alguns tenen poc arrelada a dins seu, que l'han assassinat. Altres la tenen però l'amaguen, altres la tenim i la potenciem.

Perquè amagar-se? La societat té por de la nit, té por de la sensualitat perversa, té por de fantasia gòtica feta realitat, de la mort, d'allò que Dionís representa. Però no té por de la guerra, de la sang, de la mort freda i a distància, de la pobresa, de les malalties, cada dia conviu amb un caos, a vegades certament dionisíac, però l'ignora i pocs fan res per solucionar-lo.

Trobo que no tenim perquè ser racionals, no tenim perquè negar-nos, no tenim perquè refugiar-nos en convencionalismes, etiquetes i prejudicis. No hem de confondre el caos dionisíac, la perversió sensual amb assassinar, robar, fer mal psicològic o jugar amb la llibertat dels altres, parlo de l'obscuritat interior.

Si ens agrada allò obscur, el negre més blanc, el blanc més negre, ser la mort i no el mort, perquè no ser-ho? Perquè acceptar no aquesta part dins nostre i fer-ne un ús en el nostre benefici?