RE: REPTE POÈTIC VISUAL 225. La porta que no contesta.

Estic tancada.
Ni a les herbes obro.
Que esperen, impaciència.
Que creixen, desig.
Innocència que no cal
m'envolta amb cal
i Cal no sé qui vaig ser
i en queda el vuit
i en queda el buit.
I jo, porta ferruda,
d'ancestral fusta,
resto fermada
fermament.
Ni timbre,
ni campana,
ni picaporta,
fora de l'hora.
Cervell clos,
ànima desada.
Amb l'ala em truca un àngel?
Amb desencanta una fada?
Amb odi em punxa un dimoni?
Amb silenci em mira un infant?
Ni que escriguis aquests versos...
sóc clos misteri
perquè no m'endevinis.

Mena (dins portes tancades creixen personatges amb davantal que es nodreixen en patis deixats i aptes per a una segona part del poema...que no faré!)

Pintada amb calç la portalada
i ben closa la porta de la casa.
El sol i l'aigua li han donat empenta
cap un futur ben agre de melangia.
A quarterons, la fusta ben reblada
amb claus, refeta mil vegades.
Al llindar, dalt, un huit recent, exacte
i vertical, d'infinit, incòlume, impassible..
I si em pregunteu ara perquè han crescut
algunes herbes amb sentors de muntanya
us diré en secret que just ateny -la porta-
una clau nova, una imatge d'origen
per utòpics habitants de la casa que ella guarda.

El temps, barrat amb calç i fulles seques, la porta, ferma, guarda ell vell casalot.
Dins hi ha olors encapsades en baguls, colors somorts en parets, sons d’esclops dorments de pubilles i fadrins, i una remor de danses i cançons.
Fora el pedrís de l’avi tot verdejant i el salze, esprimatxat, dibuixant fines ombres al carrer.
Més enllà és perd el rierol en la boscúria i l’esclafit de l’aigua en els còdols porta records de mainada enjogassada, olors de sabó de casa i roba neta.
Rere la porta, tancada i ben travada, rauen amors, desenganys, enyors, rialles
i plors d’infants.

Poso l’orella a cau de porta , acluco els ulls, quedo quieta i m’omplo d’aquella antigor.

Xissst... No feu soroll...
Que dorm la vida dins el vell casalot.

No se sap ben bé si l’herbassar de l’entrada
espera fora o ha fugit del caos interior.
La porta ja no tanca del tot i les escletxes
són fàcils de superar, per entrar o per sortir.

Si l’abandó és misèria, el silenci és desconsol.
Resignar-se és inútil davant l’aspra soledat.

Van migrar com els ocells que no tornen
i, rere seu, van deixar les claus desemparades
a la sort d’un atzar que viu d’abdicacions.
Orfes, els sorolls de la vida van agonitzar
per morir sense exèquies ni prendre comiat.
Per això, ara ningú no sap respondre ni donar raó
dels antics amos o de qui escombrava el carrer.
La casa s’omplí de fantasmes afolladors de nius,
d’ànimes en pena que minaven els envans.
Al seu torn, la teia de les bigues temia
el solstici abrusador, empesa pel seu destí.
I arribà l’ensulsiada funesta o, tal volta, el foc,
sense remei, com si tal cosa. I el buit pregon.

De porta endins –on habita la memòria–,
trepitgen el silenci sargantanes impacients,
moixons i muricecs, mentre dormiten
als seus llits de seda blanca les aranyes
de l’oblit. Hi fan cap insectes i escarabats,
criatures de l’inframón domèstic, enllepolides
per la flaire perpètua d’uns fogons atuïts.
Animalons, tots plegats, tafaners i pragmàtics
que han trobat una llar lluny de la gent.

Toc, toc! ...! Soroll de fons. El riu que mormola,
un braçal que tamborineja rutinari carrer avall,
o el cant luxuriós de la font, reclam obstinat
del bestiari transeünt que passa per allí.
Toc, toc! On són? Que hi ha algú? ...!

Fem-la a terra!
Nosaltres no som a la part de fora,
som dins.
Voluntaris presoners de la por,
aquesta bella i massa vella porta,
ens separa del camí.

Fem-la a terra!
Deslliurem-nos d'ella.
Podrida i corcada no serà obstacle
per encalçar el futur
que devem als fills.

Fem-la a terra!
Perquè deixi de bramar
el vent de ponent entre les escletxes
i tramuntana i migjorn nodreixin la llar
amb el millor ball de les seves flaires.

Fem-la a terra i sortim!
Que l'empremta de les nostres petjades
ressaltin les noves fronteres
d'aquest petit país.

Fem-la a terra!
Som dins,
encara...

Porta tancada,
et descobreixo fascinada.
T’observo,
i quedo admirada.

En la teva senzillesa
denotes sapiència.
En el teu posat,
denotes elegància,
que ni la pluja
ni el vent,
poden esborrar.

Darrera cada cop,
darrera cada pinzellada,
s’hi endevina el pas del temps.
La petja dels anys t’ha fet ferida
però resisteixes amb ànim valent.

Quins secrets amagues?
Que hi ha dins teu?
Quines experiències has viscut?
Què ens ofereixes?

Endevino un passat diferent,
una vida enfeinada
de persones baixetes,
de carrers sense asfaltar.
Persones que t’utilitzaren
i que et van abandonar.

Ara, la meva mà encuriosida
tota et ressegueix.
I jo clamo als quatre vents:
Porta tancada,
que sense clau sobrevius,
mai més t’obrirem?

En la cofurna de la nit servaré la innocència i la buidor,
La màscara que ens protegeixi del món i de les paraules
Manllevades, de la gruta on els malsons s'engendren,
I clamaré pertot arreu la nostra llibertat, segell de llavis.

En la nocturna empara d'uns braços tendres sabré secrets
Dels orígens del món, i, perdut en una mirada que és clau
I forrellat alhora, faré de la meva existència una cruïlla entre
La teva ànima i la meva pell, camins intrínsecs de lluïssor.

I dormirem sota sostre, ensems, lluny de la intempèrie, del ras
I dels perills, i les passions primigènies retornaran als membres,
Dits de sílex que obren la carn, l'esperit, i esborraran la feblesa.

I, potser demà, el xiscle esdevingui senyal en èxtasi i la porta
Entreoberta, tants anys tancada, perquè sentis la idolatria sincera
Pel teu nom, màcula que ha d'indicar l'honor al teu cos habitable.


d.

NO ES UNA PORTA, ES UNA VIDA

Es una porta tota callada
Feta de la fusta
Antiga de la bellesa
Amb els records
Clavats a cops
Poderosos de martell.
Es una porta que guarda
Una habitació
De milers d’instants
La terra càlid
On van néixer
Els passos de l’amor.
Es una porta dolça
Emmarcada tota
Per les paraules escrites
Entre bells xiuxiuejos
Del marc que sosté
Tota una historia.
Es una porta tota callada
Es una veu callada
Es un cansat cor
Que guarda una vida.

Porta vella
que resta tancada,
descolorida de fusta
de pesada clau rovellada.
Les parets blanques
encalades
enlluernen al sol
però a dins fan frescor.
Tornem a trobar-te
a escoltar-te
a dibuixar-te.
Obrirem com podrem
et netetjarem de bitxets
i una bella cortina
plena de coloraina
ballarà al vent
en un ambient obert.
Tant de bo fòra cert!

He oblidat títol. aquet: Seràs la clau que obre tots els panys
Gràcies :)