NYAM NYAM

Com a adolescent que era, alta i bruna, estar amb els seus pares de vacances- gairebé obligada i durant dues setmanes- no era precísament el paradís, tot i que l'entorn fóra una platja tranquila, cuidada, d'aigües transparents i calmes amb palmeres de fons.
Jugava a la voreta de la mar, amb els peus dins l'aigua, distreta, desinteressada, xapotejant, pegant patadetes a les ones, observant. Hi trobava algunes algues, unes verdes, d'altres negres i llargues, com fils, també esponges, pedretes i oh! una clòtxina, blanca, mitjana, esmolada. Baixava per examinar-la i la prenia entre les mans, s'alçava i la tirava, avorrida. No volia estar a la vora dels pares i se n'allunyava un poc. Esbufegava i oh! mira, una closca de musclo, ecs! quin fàstic, i la tocava un poc amb la punta dels dits del peu i es tocava els llavis burleta amb els dits d'arena que de seguida al adonar-se'n intentava espolsar-se-la. Anava d'un costat a l'altre veritablement avorrida mentre els pares prenien el sol i es posaven crema l'un a l'altre a l'esquena. El que donaria per haver-se quedat a casa, tota sola, al poble. Al poble aquell que tantes vegades malmentava perquè tothom semblava que ho sabia tot de tothom. Però sola, a casa, poder quedar amb les amigues i vore unes pelis, i beure unes birres, i deixar-ho tot ben endressat després, no anava a fer cap bogeria, cap destrossa, cap festa multitudinària. Només poder llevar-se un dia sense hora i caminar nua, de l'habitació al bany, del bany a la cuina, obrir la nevera, beure de la botella, de la cuina al saló, posar música i ballar. Només eren dues setmanes i era estiu, podia alimentar-se bé a base d'amanides i coses senzilles, i creïlletes d'aquelles taronja també. Per dues setmanes menjaria les que volguera. I després tot tornaria a la normalitat.
Doncs no, la normalitat era aquella, anar amb els pares de vacances, quan ells vullguen, on ells vullguen, aquesta era encara la seua vida.
A la nit els pares marxaran a fer un gelat i pegar un tomb i ella tombada al llit preferirà romandre mandrosa fent zapping, i en el fons passant de tot.
D'acord, això ho pots fer.
A l'estona, de sobte, li vindran al cap les creïlletes taronja de la màquina de la planta baixa, aquelles que tant li agraden. Tancarà els ulls i farà xirriar els queixals, “tant de bó no haguera d'anar fins allà ara que a més a la tele he trobat alguna cosa mitjanament interessant”. De sobte farà una ganyota de repelús per l'arena entre les dents, tragarà saliva i a l'obrir els ulls estarà davant de la màquina d'aperitius. Com? Què? I un xicot se li acostarà i li preguntarà: “què et passa res?”, en vore-li la cara tan estorada. I ella dirà, salvant com pot la situació: “que he oblidat els diners”.