Dos que es troben

El xic del final de la sala es va girar just quan jo entrava i de seguida em va semblar atractiu. Era moré, prim i de cabells arrissats. Alguna cosa tenia que em va cridar l'atenció. A l'ambient no hi havia molta gent però si molt d'enrrenou. El grup de gent amb el que jo anava parlava i comentava i explicava coses però jo no escoltava més que el murmuri general. Dissimuladament buscava i intentava no perdre de vista a aquell xicot. Veia que no parava de menjar canapés i portava beguda a la mà que també anava reomplint. És a dir, es movia d'un lloc a un altre amb fluidesa i seguretat retornant sempre al grup de tres dones amb les que semblava que hi havia arribat i rèien plegats tot i que no escanadalosament.
-Bea, Bea... Bea!?
-Eh!? Què, què passa?
-Que com es deia la peli aquella, que t'estava preguntant que com es deia la peli aquella i no t'enteres- un dels meus amics em va traure dels meus pensaments.
-Ai, no, no m'he enterat, dis-me... perdona.
-Tu sempre en el teu món. T'enrecordes la peli que vam vore l'altre dia a l'Ateneu sobre la guerra civil, i les preses...?
-Ah si, La voz dormida, no em va agradar molt...
-Ah no? Pensava que si.
-O siga està bé, però no em va acabar de fer el pes. Està ben feta i això, i emociona un poc però no sé... escolta cadascú... jo què se... quan vaig vore Libertarias en el seu moment em vaig emocionar més, però vaja, tampoc és tot qüestió d'emocions.

No era tot qüestió d'emocions però em vaig girar i tenia just al meu costat al xicon atractiu. Em va donar una impresió que vaig haver de baixar el cap i fer com si l'ignorara, però l'observava i estava en blanc. Què podria dir-li si al mateix temps tenia als meus amics revolotejant al meu costat. No se m'acudia res. Estava picotejant uns sandvitxs que hi havia allà just. Havia de pensar alguna cosa o sinó marxaria al seu grupet de tres dones.

Mmmmm, vaja, em preguntava si alguna d'aquelles tres seria més que amiga. Bé, que més donava aixó ara. Jo tenia al davant un xicot atractiu que em tenia encuriosida. Què podia fer? Simplement vaig agafar també un sandvitx.
-Xe què bo que està tot eh?- vaig soltar-li.
-Mmm, si, m'estic posant les botes la veritat.
I tot seguit em diu adèu amb la mà que té lliure, ja que amb l'altra té el sandvitx, allunyant-se cap al seu grup.
-Adèu- dic jo.- Oh vaja què ocurrent has sigut Bea diguent-li el que li has dit. I quina altra cosa anava a dir-li així perquè si- continuava diguent-me pensant amb mi mateixa.
-Bea, estàs?- de nou els meus amics.
-No, espera, ara vinc.
-No, ara te'n vas- va dir Eduard quedant-se amb un pam de nas.
Em vaig apropar on estava el xicot moré, el vaig toquetejar al braç i li vaig preguntar que què hi havia de bó per allà, si aquelles empanadetes o la truita o -mmm vaja, aquesta quitxe fa bona pinta.
-Si, la quitxe està espectacular i la truita no està mal, i el humus que està per allà m'ha agradat prou, de fet crec que vaig a repetir.
-Ah, t'acompanye.
I allà que estem, els dos mullant palets de pà a la pasta de cigrons desprenent un aroma de comí embriagador.
-Veig que no pares de menjar- dic jo.
-Ah si? Vols dir que pare ja o què.
-No, no- dic un poc apurada en un principi però riem els dos.
Té un somriure bonic i els texans li queden molt bé, li marquen unes cames ben formades.
Vam començar parlant de menjar i del menjar a la xarrada que estava a punt de començar sobre l'excesiva medicalització de les nostres vides, a la qual anavem un poc encuriosits sobre què era exactament el que ens anaven a explicar.

Després de la xarrada amb unes quantes cerveses al cos ens vam tornar a saludar i vam estar parlant recolzats a la barra de l'Associació mentre s'omplia d'alguns socis-clients dels que venien assiduament a fer-la petar. Dels meus amics marxaren un parell, i les seues amigues restaren assegudes a una tauleta. Les tres amigues meues que quedaren estaven en rogle a l'altra punta de la barra. Em miraven de reüll i en una d'aquestes que es gira una i ja ens estavem besant.

Com que hi havia cada vegada més soroll i jo a banda d'estar sempre al meu món tinc les oïdes mig tocades i de vegades no escolte bé m'havia d'acostar a la seua veu per a que em parlara directament a la meua orella més bona. La seua olor, la olor del trafec de tot el dia junt a l'olor de roba d'armari de la seua camisa i potser també la dels seus cabells em va fer abocar-me als seus llavis i assaborir la saliva de cervesa freda i la raspor de la seua pell. En parar i mirar-nos li vaig dir:
-Ara vinc- i vaig maxar on estaven les meues amigues- ei, teniu un cigarret per favor.
-Vaja, xiqueta, si estaveu xarrant i de sobte he vist la cara de Carme sorpresa i m'he girat i estaveu enganxats.
-Ja, ha sigut un poc ràpid, jo crec que és la cervesa, m'he agobiat un poc, me'n vaig fora a que me pegue un poc l'aire d'acord? Però tranquiles que estic bé, i el xic també- dic apujant i baixant les celles.
-Vinga estem per aquí, però no tardarem molt en marxar eh?
-Bé, bé, vosaltres aneu fent però aviseu-me si marxeu.

A fora hi ha més tranquilitat. A l'eixir he vist que ell ja no era a la barra sinó a la taula de les seues amigues, de peus i amb les mans recolzades a les seues cadires. Just s'ha girat i m'ha mirat quan em posava el cigarret a la boca a prop de l'entrada del local. Li he fet una senyal amb la mà i el dit per a senylar-li que anava fora a fumar. No ha tardat en eixir. No fuma, no li agrada. He acabat i li he demanat un xiclet. No en té.
-No importa- m'ha dit- tot apropant-se i envoltant-me amb els seus braços recolzats tots dos a la porta d'un cotxe aparcat.
-Quin sabor estrany.
-Si, jo també m'ho note. No fume gairebé mai. De fet no tinc mai tabac, li demane a les amigues. Vius a prop?
-Psé, relativament. Cinc minuts en cotxe, mitja hora caminant. I jo cotxe no tinc ja t'ho dic ara.
-Jo tampoc. Caminem? Em convides a ta casa?
-Si.
-Vaig a acomiadar-me de les amigues, ara vinc.
-Aquí t'espere, jo ja m'he acomiadat.