PALMERES EN L'ARENA

A baix del port hi ha un vaixell de fusta que ja no utilitza ningú. Fèia les delícies d'alguns turistes però ara només resta ancorat i segueix el balanceig de l'aigua quan hi ha un poc de remor de vent.

Vaig caminar espai, tot estava en silenci i fèia gelor. Vaig mirar amunt, cap a la barana, i vaig mirar cap a tots els llocs. El vaixell estava prou pegat al moll com per a poder arribar-hi amb facilitat d'un bot.

Ara sóc a dins. Ha sigut fàcil obrir portes de fusta i trobar un camarot amb llit al igual que pegar el bot des del moll i agafar-se silenciosament, amb força però. Tot fa olor a tancat i no em fique dins dels llençols perquè em fa grima i em quede entre el cobertor i els acartonats llençols grocs.

Sé que em quedaré dormida de seguida perquè estic cansada de tot el dia caminant amunt i avall, vagarejant, sense rumb. Quan m'he llevat les sabates els peus han retrobat la seua esència, espai i forma.

Demà apareixeré a una platja desèrttica amb unes palmeres al fons plenes de dàtils i cocos. Algú ha soltat el vaixell. No sé qui. El vaixell encaixarà a l'arena i el sol acabarà entrant per la finestra i em despertaré, eixiré a fora i veuré les palmeres.