RE: REPTE POÈTIC VISUAL 226 : MAGNÀNIMA PLUJA!

Expectant estic...i arribes.
Esclatant, em regales gotes fines.
Endevines, pluja il·luminada, astral,
la cremor en la meva vida.
Aquesta nit per fi obro el pit
i tu t'intensifiques, amarant,
amant aigua celestial,
cortina de goig refrescant.
Que a bots i barrals em cals,
núvol d'onades donades
per la màgia de les fades,
daurades sota el fanal.

Mena (una bona dutxaaaaaa, que aquests dies suem la cansaladaaaaa!)

Pluja que em rentes l'ànima
que em llisques per canals foscos
que em duus llum als ulls
que m'obres el cel
que em ressegueixes cada cèl·lula
que amb tu ploro i trono
que no em fas caldre paraigua
que m'ets necessària aigua
que crees miralls a terra
que fas basses de besos.
Pluja que m'arribes al cor,
pluja.

Mena (una pluja no de les de wellies ni impermeable).

Amerat de tu

I de sobte s'obri el cel
i baixen àngels
i angelets.

Ens mullem d'eufòria
perquè sabem
que dura poc la glòria
i es panseix sobtosa.

Oh, pluja enyorada!
Pluja que caus,
fina i compassada,
lliure de pedra i vents,
jo t’invoco:
Em vestiré d’indi
i ballaré la dansa.
Emularé els ibers
i faré un sacrifici.
Resaré mil oracions
rescatades de la memòria.
Em flagel•laré
amb branques de pi.
Prometo pujar
al Castellot descalça...
Però vine i allibera’ns de la calor!

La fina pluja d’aquesta tardor
em dibuixa imatges llunyanes
i em desvetlla la son dels records.
Sóc presonera del pas del temps,
però no desitjo alliberar-me’n,
l’aixoplugo molt endins del cor
per resguardar-lo de l’oblit.
Recordo distants tardes de pluja
amb passejos amunt i avall;
recordo paperines de castanyes
que ens escalfaven l’ànima
quan ni tu ni jo coneixíem encara
les paraules que diuen els amants;
quan ni tu ni jo sabíem encara,
com agafar-nos les mans....

Llisca la pluja des d’un cel entusiasta.
La torre és prominent, impenetrable.
L’aigua regalima pels murs pedrencs,
de roca viva. Ni un resquitx de llum,
ni una finestra. Sola en sa soledat,
Dànae escolta a cegues la tempesta.

Son pare la tem, d’ençà de l’oracle.
Qui destronarà l’amo, qui l’abatrà?
I el fat li assenyalà la mà d’un nét.
Per què furgar més l’espluga de la sort?
–No infantaràs, filla, ni rei, ni esclau,
ni infant botxí del teu pare, son avi.
I l’enclaustrà, verge com era,
amb set panys i forrellat.

Mes, del cel estant, concupiscent,
el déu de déus l’observa nit i dia.
Ara es despulla, adés es banya, ara s’allita.
Com mou el tors i el bust com li tremola!
Ho té ben clar. Rumia el com.
Caigut el dia, veu la donzella al llit,
calmosa i nua, al primer son.
Ferma el silenci i, a cop calent, s’hi aboca a doll.
Pluja daurada, que pels set panys
s’obre camí, ruixa la cambra i el cos la rep
entre panteixos, fervent i esmaperdut,
fins que s’ajoca al claustre matern.
La noia és dona, l’or de la pluja
l’ha feta prenys. Perseu batega a dins.

Tremola a fora la testa argiva.
Batzac funest, atzar o vaticini.
Hi algú, per ventura, que hagi esquivat
el seu destí?

Zela el zèfir l'atzur que fibla la terrible
Empremta de la marea, l'horitzó ferit de sutge.
Vítrica
Pluja.

La tempesta de muts mots de xiuxiueigs sorollosos
Corre a tancar la porta de l'alta placidesa
Per a barrar el pas al bus funambulesc de la melangia.
Immersions
Entre taurons
Terrestres.

Repudia el fill bastard legítim de la llàgrima:
Serà pròdig per sempre, ànima de bumerang,
I restarà ancorat a l'iris de l'eternitat.
Desitja
Desclavar-lo
Inútilment
Amb força.

Brunz l'or brunyit en la brisa de la frisança.
Descansa.


d.

S’obre el cel en la nit
i es deixata una estrella
a frec de terra molla,
prop la terra feréstega.

Porta auguris i somnis
com joiells d’un orfebre,
garlandes de celístia,
frescor de flor novella.

Espurneja presagis
en olors de nova era.
Sota la lluna absorta
rejoveneix i renta.

Seràs pluja per a la meva sequera mil·lenària,
Solc en el camp erm d'aquest cor, que no sap
Acceptar les ofrenes de la passió quan el cap
Recorda el passat, frescor i alenada necessària.

Seràs veritat i cristall pur en tocar-me la pell,
Guariment de les velles ferides, remei i metgia,
Albada que anuncia la fi de la nit i el nou dia,
Mentre espero entre els teus braços el diluvi bell.

Seré arbre assedegat, terròs que l'aigua no recorda,
Satèl·lit que orbita al voltant del teu cel ennuvolat,
Per formar part del teu univers de delícia i d'esclat.

Seré oblit en tastar-te per primer cop, liana i corda
Per arrapar-me al teu cos, llera que espera el seu riu,
I els llamps i els trons, i el degoteig que em manté viu.


d.

Aquí estic, aquí ho espero:
Cada gota de la pluja
que baixi com un punyal;
que caigui una pedregada,
llambordes de les mes grans;
que el vent bufant m’arrossegui
com tornado i huracà;

dons m’és igual, no em fa mal,
perquè és a tu a qui jo espero,
i no tenir-te a mi em sembla,
viure la més cruel tempesta
i el més gran del tots els mals.

ES LA PLUJA UN AMOR

Ets la pluja que em dona vida
Un elixir que cura el bategar
Del meu cor i de la meva mirada
Una gota de màgia per somiar.

Ets encanteri per la meva senda
Una nova flama que em fa brillar
Que fa néixer meva terra daurada
Meva primavera torna a cantar.

Les teves gotes son dolces estrelles
Xiuxiuejos ben plens de gran passió
Que apaguen les meves fredes ombres.

Ets una pluja plena d’emoció
Que fa renéixer meves esperances
Amb una eternitat d’il•lusió.

Perdó pel retràs.