Dos que es reconeixen (final... de moment)

Viviem a dos poblacions diferents, properes però. Jo freqüentava més la seua que no ell la meua. La seua era més gran, hi havia més gent, més moviment, més coses a veure, més coses a fer. Em donà les claus de sa casa aviat, quan encara no m'havia dit t'estime.
Em va demanar de viure junts. M'ho va escriure. Jo passava un mes fóra de casa, fent un curs de mediació cultural, a l'estranger. Cada dia anava al ciber-café a conectar-me a l'internet i enviar-nos correus. Ens vam trucar sovint: a la setmana, cada 4 o 5 dies, cada 2 o 3. Li vaig dir que si, que m'encantaria viure amb ell. Ja casi ho feiem, el que passa és que la majoria de les meues coses les tenia a ma casa. Poc a poc vaig anar fent el trasllat i vaig llogar ma casa a una família de dominicans.
Era molt divertit viure junts. Em vaig emocionar més quan em va dir aixó que quan em va dir t'estime perquè tot ell era vida i somriure i felicitat. En canvi quan em va dir que m'estimava estava torbat! Qui ens enten als humans!

Alguna gent no entenia com de vegades podia aguantar-lo, quan es posava cabut i arrassava qualsevol crítica i comentari i deixava a tots malhumorats. Jo reconeixia les seues raons i ell reconeixia que li costava posar-se de l'altra part i que se sentia bullir i poderós quan estava tan convençut de la seua raó que veia que els altres eren com uns ximplets per no veure el mateix.

Altra gent no es creia que ell estigués enamorat de mi. Creien que no volia estar sol i com que jo era tan parada de vegades creien que si no fóra per ell ben poques coses faria jo per iniciativa pròpia. I era de veres que de vegades sóc parada i apàtica però tenia i tinc tantes ganes de fer coses, de formar part de tants projectes, que la seua presència en ells m'encoratjava. Així i tot mai m'he atrevit a fer algunes coses però me n'he descobert d'altres i ell continua encoratjant-me encara que no hi participe en elles.

Així que algunes coses han canviat. Ell ja no s'enfada tant i cedeix en alguns matissos, aquells que modifiquen menys el resultat, se n'adona que són prescindibles moltes coses per als diferents objectius. Jo tinc projectes propis que en alguna ocasió m'han separat d'ell per dies, setmanes o fins i tot mesos i m'encanta després retrobar-nos i explicar-li les experiències viscudes on ell mai s'hi ficaria. D'altres assumptes els seguim compatint junts no us penseu.

És dificil conviure i estimar sempre com uns enamorats. És trist sentir la monòtona rutina, el distanciament de prop, el filtreig amb altres, però l'amor tot s'ho val i n'hem tingut a cabassos per donar-nos. Per sort, perquè vegades això no passa, que l'amor també s'acaba.

Hem canviat i han canviat tantes coses. Ens costa sorprendre'ns cada vegada més perquè cal buscar i indagar cada vegada més però la imaginació ens aclapara en el moment més insospitat. Ens val la pena i no ens fem mal. Els sentiments i les emocions són la música del cor. S'ha de saber escoltar. A dues bandes, qua cadascún té els seus propis gustos musicals.

Ens reconeixem les errades, les pròpies i les de l'altre, de vegades són més dificil les pròpies, de vegades les de l'altre. Mentre ens aniguem reconeixent anirem visquent.

Ma germana té una filla: Aina. Mon germà ha tingut bessonada: Miquel i Màrius. Son germà té un xiquet: Ernest. Nosaltres no volem tindre fills. Ell no vol, no s'hi veu i a mi no em motiva gens l'embaraç ni el part. No ens hem vist mai de pares. Però estem molt amorosos amb els nebots. Algunes amigues em parlen dels seus embaraços, de tècniques paritòries revolucionàries que són ancestrals.

M'agrada Aurora si és xica i Pau si és nen.