Pel que sigui el format no se'm manté tal hi com jo l'inserto. Així que sàpigui com es pot fer (si algú m'ho pot fer saber li ho agrairia) ho penjaré tal hi com m'agradaria que es publiques. Perdoneu aquest seguit de comentaris que encara fan més ridícul l'intent de solucionar el problema.

Una abraçada,

ArnAu

Calla



Tu calla!

La gent
anònima
avall
per rius
estancs

Tu calla!

Mil mots
unflats
serveixen
la mar
estèril

Tu calla!

al crit
dret bíblic
tindrà
el mut
Només




Vandellòs, 14 de setembre de 2008

Vandellòs, 7 d'agost de 2008




"No s'entén com hem pogut parlar de Poesia sense la seua presència"
(Carles Feliu- L'Avui)

"Poesia avantguardista amb solera dels clàssics"
(Clara Jubany- El Periódico)

"Tots els matisos del blanc. Un arc de Sant Martí que augura dies més clars"
(Joan Alzina- El Punt)

"Callo. No puc afegir-hi res més"
(Francesc González- El Temps )

"Apareix el sonet perfecte que Estellés havia negat"
(Marta Ortiz- Serra d'Or)

L'ultim vers, el de les mol·lècules, permetem retocar que és químic, i no físic com he dit. En tot cas, igualment cap-quadrat (dita branca de la ciència, no pas el vers).

Remirant en els teus escrits, em trobo aquest poema fresc com l'aigua de la sèquia. Potser és perquè hi tinc una obsessió malaltissa, però els teus versos m'han recordat la poesia bruta i genial d'aquell mestre, nascut a Burjassot. de nom Vicent Andrés Estellés. Una semblança, ja dic (de genis sols se'n pareix un cada qui-sap-los-segles) . Una semblança, que no és poca cosa.

L'últim vers- i mira que jo sóc ben poc amant de la física i del món del dos-i-dos-són-quatre- l'he trobat exquisit.

Una abraçada,

ArnAu

I, com a tots els contes, les coses sempre acaben bé. Almenys com els contes de fades entenen les coses que acaben bé. Hi ha boda i la fe que perdura malgrat el capellà que penja la sotana. Molt típic. Simplista.

Una abraçada,

ArnAu

No deixis que la cendra t'apagui les paraules. Segueix escrivint, segueix cremant-nos. Gràcies.

Una abraçada,

ArnAu

M'ha agradat molt la idea d'enyorar-se abans de marxar. Sovint aquest és el moment que un més s'enyora; no ha marxat però tampoc hi és del tot. És la incertesa el que en fa més por.

Pel meu gust, alguns versos-Quieta al mig d'un moviment constant, sentint la remor de fons d'un anglès estrany- són excessivament costumistes i la rima massa òbvia.

M'agrada dir el que no m'agrada. És una mica com enyorar-se abans de marxar. Massa sovint els comentaris semblen escrits per mercenaris a sou del mateix autor (poc té a veure amb el text, però volia dir-ho).

Au doncs segueix escrivint i, sobretot, sigues crítica.

Estimades,

ArnAu