Emma i el vent, i la sèquia

amb el que tu descrius com a miracle. Un bon poema.
Jo crec en els miracles terrenals, o més ben dit, entre persones sense la intervenció del cel... Unes mans que acaronen la nuesa, una besada que calma el fred de viure. La carícia que dóna sentit al crit d'haver nascut. Quan el sol escriu el seu poema entre dos cossos, quan s'estimen a la sorra sense promeses d'ertenitat ni per sempre.


Salutacions.
onatge

L'ultim vers, el de les mol·lècules, permetem retocar que és químic, i no físic com he dit. En tot cas, igualment cap-quadrat (dita branca de la ciència, no pas el vers).

Remirant en els teus escrits, em trobo aquest poema fresc com l'aigua de la sèquia. Potser és perquè hi tinc una obsessió malaltissa, però els teus versos m'han recordat la poesia bruta i genial d'aquell mestre, nascut a Burjassot. de nom Vicent Andrés Estellés. Una semblança, ja dic (de genis sols se'n pareix un cada qui-sap-los-segles) . Una semblança, que no és poca cosa.

L'últim vers- i mira que jo sóc ben poc amant de la física i del món del dos-i-dos-són-quatre- l'he trobat exquisit.

Una abraçada,

ArnAu