tenir records és tenir tresors?
sí, segur
siguin quins siguin aquests records,
vinguin d'on vinguin,
bons o dolents, tots,
ens han fet créixer,
ser com ara so.

Malgrat els meus no m'agraden massa,
no hi renego,
seria fer-ho de mi mateixa.

Poder és que,
penso que,
en el fons,
no sóc mala persona.

A veure si un d'aquests teus records,
t'anima a tornar a escriure...

però,
si no ens mirem avans als ulls,
com sabren cap a quina direcció caminar?
com sabrem en cada moment,
a qui toca agafar els rems?
però sobre tot, sobre tot,
no deixar que la mútua carícia
s'adormi mai, enlloc.

felicitat rima amb...
cercar conversa
escoltar una rialla
una mica de sorol, no gairel
no sentir-se sol
no estar sol
banyarse al mar
buscar una mà
tocar la sorra calenta
trovar un lector
trovar el seu comentari
procurar que no calli
sobre tot,
que no calli.
gràcies

aigua

L'estimar no en sap,
d'edats ni de temps,
no pren mides i
tampoc es fa a mida.

L'estimar és sembrar
i llaurar però també,
recollir-ne el fruit.

Aquell que ens hauria d'omplir
cada racó del nostre cos,
milímetre a milímetre,
dia a dia.

Aquell sense el que
ja no puc viure,
però que haurè de fer-ho.

I on em porta dons,
haver estimat tant?
Buidor i solitut,
por i desempar...

L'he trovat preciós...

M'ha fet emocionar i llavors arriva el toc precís del darrer vers.

Torno a posar els peus a terra.

déu meu... no tinc paraules ni alé per dir res...
em quedo, de moment amb

" Plor,
sempre és el respirar
d'un sentiment.
L'engendrament d'una alegria.
No sé si les llàgrimes
són filles del plor,
o a l'inrevés...
Ara podria continuar, però no,
també cal saber parar. "

de la resta se'n pot parlar molt i molt, això si, pausadament, sense presa i amb dies per davant... i també del darrera.

no dic que no hi torni, a aquest.

Un mateix veu pasar la vida pel davant, i les llàgrimes no fan altre cosa que amorosir la resta del camí, el que encara queda per fer, que pot ser encara llarg i planer, malgrat les aparences.

Una esperança poder? I tant que si, una mirada desconeguda, una paraula a l'orella, un nou amic, una nova il.lusió..quan menys ho esperis, quan menys ho volguis.

Poder llavors arrivarà el matí més depresa, o poder no voldràs que arrivi tant depressa...

Llevar-se és
mirar endavant,
tot intentant entonar
aquest cant d'alegria.

Deixem enrera
els desmemoriats.

Cerquem una mà amiga
que volgui sempre passejar.

Amb la nostra, de soledat,
amb la seva, de solitud.

Aixì mai més,
ni el teu ni el seu,
siguin ja el crit d'un mut,
mai més.

dons jo crec que sí, que totes les preguntes dels infants tenen resposta, son directes, tant, que poder és això el que no deixa de sorpendre.
m'agrada la quitxalla i la gen gran.
gràcies per llegir el meu primer vers i pel teu comentari.

no, de passar comptes encara no...

ves qui ho diria, per que sé els sentiments que això desperta, per que jo ja m'he quedat amb el sac buit de tant donar, no vull que el teu escrit quedi en l'oblit, sàpigues que a mi, m'has donat un bon dia, que ja es molt!!!

la teva senzillesa de paraules m'atrapa, et continuaré llegint i permet-me ser egoista, no ho diré a ningú ...
per cert, no fora imparcial si hagues de deixar un vot, es important?

aquesta manera d'escriure...em sonaves d'algún altre lloc i ves per on, t'he retrovat.

lebés,
tot i que aquest es el darrer comentari quan hauria de semblar el primer, aquest relat es el primer que vaig llegir, desprès els vaig llegir tota la resta tant depressa que vàig decidir de tornar a començar pel final a veure quin efecte em feia....i ha sigut curiós; si bé es ún únic relat dividit en 4 parts, els pots llegir independentment l'un de l'altra ja que el que importa no son els noms de les perosnes que hi intervenen sinó el paper que hi tenen i el que ens demostren amb els seus fets, el que el narrador d'aquest viatge ens explica, a banda d'una descriptiva no gaire "florida" cosa que no soportaria, és les seves sensacions, les lliçons que mica en mica va aprenent i ens fa sabedor a tots els que tenim a bé de voler-lo escoltar, almenys jo sento com ho expliques i ho veig per mitjà dels teus ulls. Quina forma tant preciosa de viatjar, ara que també pot ser el lloc que ja de per sí deu ser dur, es evident, però a l'hora per la seva duresa i el respecte que li cal tenir, encisador....les poques persones que m'han parlat del desert, totes han coincidit en que es dificil deixar-lo i intueixo que a tú ja fa temps que et té integrat en els seus paratjes.......et desitjo bona sort i molt sabiduria per aconseguir això que t'estàs proposant i sobre tot, sobre tot que siguis feliç. Jo també soc dels que creuen que amb mes poques coses que tinguis, més feliç seràs.
llarga vida i deixat dur per aquest vent..............

lebés,
jo es que desprès de tot el que he dit en els meus anteriors comentaris dels relats que t'he llegit fins ara, no sé que més afegir.
que podries recollir-ho tot en un de sol; crec que en podria sortir un bonic llibre, segur que tot i el temps que sembla que façi que es escrit, deus de recordar moltes mes coses que, al rellegir-ho, t'adones que has obviat.........si, ho crec, et podria sortir un bonic llibre.
sembla escrit depressa, tot i aixì ja m'hi trovo i tens la facultat, per mi està clar, que aconsegueixes que "vegi" tot alló que expliques i que ho senti (d'escoltar), ja t'ho he dit això.
ara crec que tant sols em falta rellegir la primera part.
m'ho he enviat al meu mail particular per poder-ho imprimir però malaguanyat en uns quals folis desordenats......pensa-hi........petit gra de sorra.