9 dies a peu pel desert - part 3

Un relat de: rodamon

NOU DIES A PEU PEL DESERT
3ª Part

.- Al bell mig del desert
.- La Haïma d'en Maaziz
.- Una nit de repòs.


.: AL BELL MIG DEL DESERT

Veig tres tendes de nòmades lluny, en una altra esplanada al peu de Chebras, i sento clarament les veus d'uns pastors, però en prou feines si els distingeixo d'entre les cabres. Si no fos que s'estan més immòbils que aquestes, els hauria confós amb el ramat. M'estic hores aquí dalt deixant passar el dia, però no puc esperar que es faci fosc. M'endinso més en el desert muntanya endins, seguint l'ued, per donar el tomb pel darrera les crestes de Latrusse. Em dirigeixo a ""Ifer"" i a "Tililit", a l'oest de Tadaut. A poc a poc els matolls desapareixen de les vores del camí, tot són pedres. L'indret per on camino és més desert i salvatge que tot el que he fet fins ara. La terra, aquí, la cobreix una capa de roques esquarterades semblant a la pell rugosa d'un llangardaix gegantí enterrat a la sorra i del que només sobresurt l'esquena i la cua. Jo camino per sobre d'aquest animal saltant d'escata a escata.
A "Ifer" m'aturo en unes roques a recer del sol i del vent, per tal de poder menjar la meva llauna diària de sardines. Me les cruspeixo amb el pa tan bo que encara duc de Merzuga, i que allà fan diàriament. Aquests pans de farina d'ordi duren molts dies, en canvi no aguanten massa hores, sencers dins la motxilla, s'esmicolen tots.
Trio els trossos més grossos per anar-hi posant les sardines amb salsa de tomàquet. A la llauna llegeixo:
-Sardines a la tomate et a l'huile vegetale. Usine a Agadir. Són sardines dels riquíssims bancs de peix de la costa del sàhara, penso jo.
Tot i que no m'agraden les sardines, aquesta és l'única conserva proteica, juntament amb els ous i la llet, que puc trobar fàcilment per tot arreu.
Mai hauria cregut que podria passar tantes setmanes només menjant sardines.

Obro la llauna fent palanca amb un vell ganivet que sempre m'acompanya a tot arreu i començo a preparar un entrepà gran com el palmell de la mà. De cop i volta sento un soroll que ve de la banda de les mines. Em sorprèn que algú hi treballi en ramadà. Paro bé l'orella, sense moure'm del lloc, intentant identificar un remoure bastant rítmic de pedres acompanyat de soroll de ferralla. L'esforç imaginatiu no em resol res. En poc temps apareix un home d'edat, força alt, que camina molt dret, arrossegant una d'aquestes enormes i pesants bicicletes saharianes. Encara no entenc com aquest tros de ferro polit i desgastat pugui fer tan soroll.
L'home per l'aspecte sembla un nòmada i se sorprèn una mica de veure'm allà tot sol assegut entre les roques, preparant el dinar. En tot el matí que no he trobat a ningú mentre caminava per l'esplanada i ara, justament quan era apunt per començar a menjar, apareix aquest home. Aparca la bicicleta tan prop meu que per un moment temo que no me la posi a sobre. Posa una pedra sota el pedal i ve cap a mi.
-Lebés, em diu. Lebés- responc. Aquestes paraules són part d'una llarga salutació que més o menys vol dir: (hola que tal, com va).
Ell només parla berber i jo una vegada més m'adono que les poques paraules que conec d'aquest idioma no són suficients per encetar una conversa. De totes maneres per saber algunes coses senzilles de la gent no em cal saber idiomes. Amb les paraules expressades de la forma que a cadascú li surten, acompanyades d'una certa mímica n'hi ha més que suficient. Segur que ens entendrem.
Em pregunta:
-Tot sol? Sense moto ni bicicleta?.
-Ualú, responc. Que més o menys vol dir; no.
-Ni camell? Em torna a preguntar.
Aquesta vegada li assenyalo les meves cames i afegeixo els noms dels llocs pels que he passat aquests dies, perquè sàpiga on vaig i d'on vinc.
-Mzian, contesta. -Mzian bishef. Que en berber vol dir; bé, molt bé.
Noto els seus ulls com una mica morts i estan molt enfonsats en les cavitats on s'allotgen, en canvi l'aspecte general és bo. Sé, perquè m'ho he trobat altres vegades, que aquí al desert la gent d'una certa edat, a partir dels quaranta, sol tenir problemes a la vista. En general tots veuen malament. La conjuntiva s'asseca degut a la pols i a la baixa humitat ambiental, produint un tel. Reidratant cada ull, posem per cas, un cop per setmana, amb unes gotes de llàgrimes artificials ni hauria suficient per mantenir la visió.
L'home seu davant meu, silenciós, mirant cap a la plana. Jo estic incòmode, justament anava a menjar l'entrepà de sardines quan ell ha aparegut. Com que tinc gana li mostro amb les mans obertes el pa que tinc reposant sobre una pedra, alhora que li dic si en vol. Sé prou bé el que em dirà. De sobres sé que ara estant en ramadà, però com que tenen tantes excepcions i a més, ells mateixos diuen que si van de travessa o bé els toca fer un treball pesat, si que poden menjar.
La resposta gairebé era l'esperada. Dic gairebé perquè el meu oferiment no era tan innocent. M'agrada comprovar quanta veritat hi ha en el que pregonen.
El Marroc és un país en època de canvis i aquests també toquen la religió.
Es fica una mà tapant-se la cara mentre contesta que no. Aquest gest ja el conec, el fa el que no vol mirar alguna cosa indesitjable o bé prohibida. Jo per respecte m'estic de menjar, simplement li he mostrat el que anava a fer. Em pregunta on tinc la tenda de campanya i jo li assenyalo el sac de dormir que el tinc darrera meu, on m'hi arrepenjo. Llavors em proposa anar a la seva haïma aquesta nit i s'entreté explicant-me com arribar-hi. Jo, que sé perfectament on és, el deixo dir. Aquesta matinada he vist unes haïmes a l'explanada de Chebras quan estava observant el paisatge des del mirador de Latrusse. Com si les conegués de tota la vida li pregunto quina de les tres tendes és. Ell amb parsimònia, em torna a fer tota l'explicació que són a baix de Chebras i que la seva família és a la tenda de més a l'esquerra. Com que el concepte d'esquerra-dreta mai queda clar, de moment sé que viu en una de les tendes dels extrems i li faig precisar si és la del costat del sol o no, referit on el tenim ara. Després d'un seguit de noves explicacions determino que es tracta de la haïma de més a ponent.


.: PER FI, ARRIBO A LA HAÏMA D'EN MAAZIZ

No tinc pas intenció d'anar-hi, abans vull arribar a una altra haïma, a la haïma d'en Maaziz, on em deu estar esperant una bossa plena de menjar que he fet dur de Merzuga per un amic meu.
Si tot ha anat bé, es tractava que en Uazizi L'jú sortiria amb una moto dos dies després que jo, per dur-me algunes coses de menjar, al desert. Sobretot taronges, pa i llaunes de sardina. També li vaig demanar que busqués carn per fer-ne "brochettes". Com que jo no conec gairebé la toponímia de l'indret i per tal d'evitar d'estar-me tot un dia esperant en Uazizi amb l'angoixa de si vindrà o no vindrà i de si aquest és exactament el lloc on havíem quedat per trobar-nos, vàrem acordar que ell portaria el menjar fins la haïma d'en Maaziz, de la família Ghazi.
Aquesta gent ja la conec d'una anterior ocasió que vaig passar per aquí justament quan buscava a una altra família, la d'en Brahim, que encara no he conseguit localitzar. Ningú sap qui és en Brahim, i això que vaig apuntar el nom del seu carnet d'identitat i també l'adreça, "Oum el Lajdaj", a la meva llibreta de notes. És clar que amb aquestes dades no és gens fàcil trobar ningú. Pels marroquís, tothom que viu al desert li posen com a residència "Oum el Lajdaj", que literalment vol dir habitant de la muntanya.

Quan jo era a Merzuga amb l'Uazizi preparant l'avituallament dels propers dies, va sorgir un problema, una confusió, amb el nom del lloc on es troba en Maaziz. Aquesta família viu a Mujeran i els de Merzuga per Mujeran coneixen un altre indret proper que els nòmades anomenen Tamjeran. Quan érem al poble preparant la caminada, em vaig adonar que aquí cadascú em deia el nom que volia quan els preguntava per anar al pou de Latrusse. I quan tractava d'unificar els diferents criteris, sovint s'encetava una discussió entre ells mateixos, perquè no es posaven d'acord en quin nom era el correcte. Tothom semblava molt orgullós. Això no em clarificava res. Sabia el mateix abans de preguntar que després. Bé, el mateix no exactament doncs ara es podia perdre el menjar entre Tamjeran i Mujeran quan L'jú me'l portés amb la moto.
De totes maneres a mi em sembla més correcte utilitzar la terminologia dels nòmades com a referència, doncs són els que millor coneixen el desert. Amb aquesta petita incògnita vaig deixar en Uazizi a Merzuga. Sé, però, que sabrà sortirse'n.
El nòmada que tinc assegut al davant tot d'una s'aixeca i sense dir res més agafa la bicicleta i se'n va. De lluny ens diem adéu i jo penso que per fi podré menjar el meu entrepà de sardines. M'hauria agradat fer-li una foto a aquest home del desert, però no he gosat demanar-li-ho. Miro com s'allunya pedalant tranquil·lament per aquesta plana de roques calentes.
La figura tremolosa dóna la sensació que corre ràpidament enmig de l'aire escalfat de la hammada, per fondre's lentament, finalment es desfà i desapareix. Dintre de poc jo també hauré de seguir el mateix camí. Em tocarà traspassar caminant varies esplanades immenses, farcides de pedres i batudes pel sol i per un vent que no para mai. Ben mirat el desert ofereix una bona experiència, tan física com anímica, a un mateix.

Per tal de no perdre'm segueixo la traça ben marcada que deixen els camells quan van i vénen de pasturar. Ells, en caminar, saben com apartar les pedres.
No comprenc d'on poden haver sortit tantes pedres. Sort en tinc d'aquests senders sinó, caminaria força malament.
Sembla com si algú intencionadament, de forma capriciosa, s'hagi entretingut en tapissar el desert amb pedres, posant-les bé, les unes al costat de les altres, fins que no ni cap absolutament cap més.


.: UNA NIT DE REPÒS A LA HAÏMA

Cap la tard arribo a l'entrada de Mujeran. Les petjades dels ramats, marcades a la sorra, em mostren la proximitat dels nòmades. Mentre vaig pensant com ho faré per presentar-me a la h
aïma d'en Ghazi sento cridar unes cabres i penso, intuïtivament, que poden ser les d'en Mustafà, un dels fills d'en Maaziz.
-Si, ho son! Els nois també m'han vist. En Mustafà i el seu germà Habib baixen corrents, saltant per damunt les pedres, cap a mi.
-Ha, mon ami. Ha, mon ami.
Per la velocitat com baixen crec que volen dir-me alguna cosa que m'interessa. Els deixo fer, no tinc per costum contestar cridant ni tampoc des de tan lluny. Almenys em tranquil·litza que arribaré a la haïma acompanyat. I a més, penso que el que em volen dir és que en Uazizi sí que va arribar amb el menjar. Si més no això és el que desitjo escoltar.
-Lebés, lebés.
-Ça va Mustafà, ça va-, els dic.
Ens rebem com si la nostra coneixença fos de molts anys. Només ens havíem vist una sola vegada abans, ara fa tres dies.
-Ça va-, els dic novament, quan són vora meva. Com em pensava, m'expliquen que en Uazizi va venir ahir amb la moto i que -le mangé- és a la haïma. En Mustafà recalca varies vegades lo de -le mangé.
Aquesta benvinguda reclama Algun premi. Rebusco a la meva memòria si tinc alguna per ells. Potser esperen que els doni "cau-cau" com l'altra vegada que ens vàrem veure, o bé una taronja. No vull, però, que facin l'associació "veig un estranger-em poso a demanar-per recollir·ne alguna cosa, tant és el que em doni".
De fet jo encara no he parlat de menjar en cap moment, han sigut ells que m'ho han dit tot. Desvio l'interès pels potencials "cau-cau" interessant-me per un ferro torçat que duu en Habib a les mans. Resulta força estrany que els pastors duguin metalls. Per conduir els ramats no els calen més que les pedres de l'ued i un bastó que gairebé sempre duen a sobre. Potser l'han recollit vora alguna mina. Com que aquí tot té alguna utilitat, no es llença mai res, tot es recicla.
Quan me l'ensenya veig que això no és un ferro qualsevol, sembla treballat. És una eina. És una ratera com la que jo tenia per caçar guineus, quan era petit. Aquí, però, no hi ha guineus, només tenen gossos salvatges i xacals.

La ratera està molt ben feta. Observo detingudament que damunt d'una base plana metàl·lica s'articulen dos ferros rectangulars que, en obrir-se, recorden la boca d'un animal ferotge. A banda i banda, dues molles en espiral, que no sé pas com les han fet, en tensar-se, preparen la ratera perquè tanquin aquesta boca el més ràpidament possible, quan Algun animal despistat la trepitgi. En Habib munta l'artilugi davant meu per tal que jo vegi el seu funcionament i la dispara amb el bastó, quedant aquest fortament empresonat.
L'enginy l'ha construït en Mustafà i em sorprèn que funcioni tan bé. El mèrit està en què aquests ferros sense valor, han sigut treballats a cops de pedra i expressament torçats només amb les mans, fent palanca, encaixant-los en l'esquerda d'una roca. En Mustafà només ha fet servir una pedra i les seves mans. No disposen d'eines els nòmades, ni estan acostumats a veure'n, encara que si que en coneixen algunes, com el martell, la destral, la pioxa i poca cosa més. De totes maneres no les saben fer servir correctament. Quan algú agafa un martell tant pot picar amb el mànec com amb el cap o la banda. I no és per falta de precisió, tots són molt enginyosos, sinó per causa d'aquesta immensa creativitat que no deixa de sorprendre'm contínuament.
En Mustafà té dotze anys. S'ha passat molt de temps fent aquesta ratera. Això és veritat. Tampoc l'ha fet per plaer. La necessitat de defensar les cabres dels gossos salvatges l'ha obligat. L'esforç d'imaginació i enginy que demostra en la construcció d'aquesta màquina, són notables. El més probable és que n'ha vist un altre en Algun lloc i aquesta imatge ha sigut més que suficient per reproduir-la.
Jo els suggereixo una millora que consisteix en marcar unes dents a la boca de la ratera perquè el ferro mossegui amb més eficàcia.

Ens acostem a la haïma al pas del ramat. Em fixo que les cabres per tot arreu s'emparren fins sobre les grans mates d'espart i també d'amunt d'alguna acàcia perduda per l'ued, per menjar-ne les fulles més tendres. Veig la tenda i penso en el menjar. Tot i que tinc gana és massa violent arribar a la haïma i demanar on és la bossa amb el menjar que m'han dut. M'aguanto la gana i estic pels compliments. De totes maneres tampoc em posaria a cruspir cap cosa aquí, al davant de tots. Fins les sis que no es pon el sol i ells no poden menjar res abans. Amb tot, la mare em diu si vull un te. Però el rebutjo, faré com tothom, esperaré l'hora de la harira.

En un moment més reposat, quan estem tots asseguts dins la haïma, sobre les estores i amb les sabates tretes, quan ja s'han acabat els compliments i arriba aquella hora que, amb la panxa buida, les paraules costen de sortir. Llavors, els demano on és la bossa del menjar. En Mohamed, el fill més gran que ara fa d'amfitrió, doncs el pare està visiblement debilitat per causa del dejuni que obliga el ramadà, em mostra un enorme paquet embolicat en plàstic i tapat amb una xil·laba. Em guardo de treure-ho tot, no vull sentir-me obligat a compartir tan de menjar, simplement reviso el que m'ha dut en Uazizi.
Separo una bosseta amb la carn i explico a en Mohamed que aquesta carn és per a tots. Que tots en menjarem. No sé si m'entén, el cas és que guarda la bossa en un racó i tot seguit ens preparem per prendre la harira.
Un dels noiets pren un recipient que conté aigua i passa a rentar-nos les mans, un per un. Agenollats, sense sabó, a raig d'una tetera de la que surt l'aigua massa bullent pel meu gust, en Moha va tirant-me rajolins amb molt de compte per tal que no em cremi. També ell a notat que l'aigua és massa calenta. De veritat que faig esforços per aguantar l'ardor.
L'aigua la recull un gran gibrell esmaltat, el ""Tajauart"", semblant a un que tenia el meu avi ara fa molts anys, i que ens anem passant per sota de l'un a l'altre. Una mica més tard, en el mateix gibrell, les dones posen la harira i ens la serveixen a taula. Suposo que abans l'hauran esbandit.
Tinc tanta sopa en el meu "Tajauart" d'esmalt que no sé si d'aquí n'hem de menjar tots o bé tot és per mi sol. Surto de dubtes quan a en Maaziz ni serveixen un altre de tan gran com el meu i gairebé tan ple. Aquest vespre veig que m'afartaré de sopa.

Ningú comença encara, sembla que esperin alguna cosa. Ens trobem asseguts sobre l'estora al voltant d'una tauleta de fusta molt menuda col-les-en a una banda de l'interior de la haïma, apart de les dones. D'elles, ens separa un teler vertical molt rudimentari on a estones, elles mateixes, broden un petit tapís que servirà de coixí. Les dones i els més petits també són a punt de començar a menjar. S'estan a una part de la haïma, que és la cuina i també el centre de tota la seva activitat. Aquest és un espai inviolable pels homes.
Davant mateix de la cuina, a fora, una dona s'esforça en mantenir un foc encès que, a part de cuinar el menjar, en aquest moment també ens dóna llum a l'interior de la tenda. El foc, arrecerat del vent per un teixit de la mateixa mena que el de la haïma, crema unes branques minces de gatell o Tamariu. Tot s'aguanta gràcies a una enginyosa combinació de pals i cordes que rigiditzen prou bé aquestes parets tan toves. La tela forma un espai clos, sense

sostre, com un afegit de llana, on a hores d'ara hi ha força activitat. Un trespeus plegable aguanta una gran olla negra i recremada fan més sopar. No existeix cap estructura que encercli el foc, les flames cremen directament sobre la sorra.
Totes les dones estant enfeinades en preparar i servir la harira, i en fer fora les cabres més atrevides que saben com trobar els forats per entrar. La mateixa escena es repeteix dotzenes de vegades. No saben o no acaben de voler fer fora les cabres. Ningú crida ni les maltracta, però alguns dels animals escolten i creuen les ordres de les persones.

En Mohamed, el fill gran, es mira el rellotge de polsera i desprès entreobre un forat mal cosit en una paret de la haïma i mira per l'escletxa buscant el sol. Ja no es veu. És la confirmació que necessita per creure's el rellotge electrònic. Després d'això dóna per acabat el ramadà d'avui.
A les sis i deu minuts comencem menjant dàtils d'una gran pila que es troba sobre la taula. Són dàtils confitats, collits la tardor passada de les palmeres de Merzuga. Vaig arrancant trossets de la pasta fixant-me com ho fan els demés. Amb el polze i l'índex en pinso uns quants que separo de la massa atapeïda, fent palanca amb el dit del mig. Cal fer-ho amb habilitat, sense pressa, donant temps que el trosset esgarrapat es desenganxi de la resta de la massa. Els pinyols, cadascú els deixa al seu racó damunt la taula.
Ells barregen sopa, dàtils i pa, tot a l'hora. Jo espero que s'arefredi una mica la harira del gibrell mentre menjo tranquil·lament la meva par de dàtils. Tots ja han acabat i jo encara haig de començar amb la sopa. Mengen molt de pressa, massa pel meu gust, i a vegades els ho dic. Esperen pacientment que jo acabi i llavors les dones venen a recollir les restes del sopar. No s'hi entretenen gaire, agafen la taula a pes i tot el que no es pot guardar ho llencen a terra. Les cabres que han pogut entrar se'n cuiden de recollir-ho.

Una haïma és com un reduït ecosistema on conviuen persones i animals i tot harmonitza perfectament amb el desert. Res sobra ni res i falta. És una vida summament primitiva i senzilla que a mi, en aquest moment, em sembla plena de luxes. És el primer sostre que m'arrecera del sol caient en alguns dies que fa que camino. Estic sopant amb la família Ghazi que m'ha acollit com si fos un dels seus. Puc parlar amb altres persones i, malgrat que el meu vocabulari berber és molt reduït, bé o malament ens entenem. No em cal estalviar l'aigua per beure i, el terra, enlloc de la sorra i les pedres del desert, està ple de toves alfombres i mantes.
Inconscientment miro enlaire. No veig les estrelles que dies abans m'acompanyaven i que a aquesta hora ja deuen haver sortit. El sostre negre de pèl de camell de l
a haïma me les tapa. Curiosament les trobo a faltar, i quan fa ja tants dies que sóc lluny de casa el nou entorn em resulta molt familiar.

En Mâaziz, ja en plena recuperació de l'esgotament de no menjar, es fa acostar un braser metàl·lic, fet de planxes de bidó comprades a Rissani, i es posa a preparar un te. Comença escalfant aigua i venta fort amb un ventafocs per tal de reviure les brases del fogó.
Aquest braser és molt especialitzat i només serveix per aquesta cerimònia, encara que en altres cases l'he vist en terra cuita, suposo que el que aquí tenen els serà més pràctic i resistent.
Una de les noies joves acosta una plata plena de gots que, a contrallum del foc a terra, semblen brutíssims.
Mentre el pare va posant trossos enormes de sucre dins la tetera, escapçats a cops de got d'un pa de sucre de cinc quilos, en Moha ara se'n recorda de la carn. Després de tallar-la enfila els trossets en un ferro llarg per tal d'escalivar-los en el mateix braser on bull l'aigua pel te. Com que ambdues coses es fan nosa, dóna els pinxos a en Mustafà que els anirà a rostir al foc on s'estan les dones. Mentre els tomba i retomb no deixa de mirar-los. Els ulls se li envan. Si pot no dubta en posar bé amb els dits Algun trosset que semblava que es volia escapar del ferro, si més no per tocar aquesta carn que deu veure tan escassament.
Quan els pinxos són ben fets els torna a en Mohamed que els va distribuint. Comença per mi fent-me agafar dos trossets que pessigo amb un tros de pa. Un altre és per en Habib que seu al meu costat i ja feia estona que se'ls mirava. Dos trossets més pel seu pare i un altre per ell. Jo de bona gana me'ls hauria menjat tots. Des de fa tres dies que cada vespre pensava amb la carn dels pinxos i la forma de cuinar-los. Però ara, entre aquesta gent tan pobra, quan en Moha a passat la segona vegada, només n'he agafat un sol trosset.
Del mig quilo de carn que havia a la bossa de plàstic n'hem menjat deu persones. A la tercera volta he passat la tanda i d'aquesta manera les dones, que sempre són les últimes en menjar, n'han tingut una mica més.

-Vols veure "le chamó"?- Diu tot d'una en Mohamed després que ja dúiem una bona estona relaxats i cada u s'havia estirat sobre l'estora el més bé que sabia, amb els peus, i també les cames, tapades amb una manta.
-Uajà-, responc. Que vol dir, d'acord.
Només ens aixequem ell i jo. Els altres ni es mouen.
Ja no sé on tinc les sabates, no les trobo. Les busco vora l'entrada on les he deixat abans juntament amb les dels demés, però ara no hi són. Mentre no se les hagi endut una cabra, mentre escorcollo el terra a les palpentes. Sembla ser que durant el sopar algú me les ha posat al costat de la motxilla, gairebé al mateix lloc on jo estava assegut. En Habib és el que me les acosta.

A fora no es veu absolutament res i ara em passa que, després d'estar tan arrupit dins la tenda, fins em costa posar-me ben dret. No hi ha cap claror. No veig on poso els peus i procuro no separar-me gens d'en Mohamed per no ensopegar amb una de les moltes estaques que aguanten les cordes de la haïma, o bé fer un mal pas en un desnivell del terreny. Ell sap on són els obstacles, ho fa cada dia això de sortir a les fosques.
Caminem per la sorra fins a topar amb els camells. No son pas gaire lluny. Els trobem agenollats, d'esquena al vent, mirant tots cap a la mateixa direcció. Fa goig veurel's arrenglerats a poca distància l'un de l'altre, mentre masteguen l'herba que han rosegat durant el dia.
El camell és un animal força intel·ligent que potser no tinc prou valorat. Ens estem una bona estona passejant entre aquests animals impassibles. En Moha no m'explica res d'especial simplement vol mostrar-me el que té. M'ensenya les propietats. Tot d'una, sense cap explicació aparent que no acabo d'entendre, li agafa pressa per tornar a la haïma. Es fa difícil la comunicació sense un llenguatge comú.

Novament a la tenda el que fem ara és disposar-nos a menjar el segon àpat de la nit. Ens rentem les mans de la mateixa forma que ho hem fet abans, amb la tetera i el gibrell. Tot seguit les dones ens serveixen un "Taghin" en una gran palangana plena a revessar de caldo espès. Ens la posen a terra, sense la tauleta. El senzill "Taghin" de poques llenties i amb molt de suc ens l'anem menjant mirant d'arreplegar el que neda amb grans trossos de pa. Jo esperava un plat més consistent, amb patates grosses i pastanagues tallades fent muntanyeta sobre un gran tros de carn, tal com els "Taghin" que he vist a Merzuga en totes les cases que he visitat. Una vegada més m'adono de la seva pobresa i de la seva hospitalitat.

Vora el foc que tenen les dones a la cuina, una de les tres filles grans d'en Maaziz està teixint una panera pel cuscús. Serà gran i de colors vius.
Estic embaladit veient com les seves mans donen forma a uns esfilagarsats trossos d'espart. S'ajuda amb una agulla saquera per lligar estretament un manat prim, i així, empalmant un feix darrera l'altre, va construint una espiral que no para d'engrandir-se davant els meus ulls. Com que veuen que m'interesso pel treball, me'l fan portar.
La panera de lluny, sembla flonja, però després de copejar-la amb la mà i de sospesar-la, comprovo que sona gairebé com si fos de fusta massissa, és un trenat molt atapeït. De la vora veig bé que els fils de colors són cintes de ràfia plastificada obtingudes d'un vell sac de farina. La noia el destexeix estirant-ne les fibres a mesura que les necessita.
Quedo impressionat com són capaços d'aprofitar coses, que a casa nostra les llençaríem, i fer-ne objectes tan macos i útils.

Un tema interessant i bàsic és l'elaboració del pa. Aquest el fan les dones cada dia de bon matí. Gairebé comencen el dia pastant la farina de blat barrejada amb aigua i una mica de farina d'ordi. Cada pa és una massa rodona, plana, d'uns cinquanta centímetres de diàmetre, que posen a coure en un forn de terra construït sobre la mateixa sorra i alimentat amb llenya.
De parets primes i en forma de cúpula, fet amb la terra argilosa recollida pels voltants, el forn és una peça essencial de la cuina dels nòmades. El tamany del pa no depèn tant de la mida del forn com de les dimensions de la panera on es prepara la massa. Tot és proporcionat. Es comença fent la panera i d'aquí se'n deriva les dimensions del forn i per tant del pa. De fet amb la simple observació d'un pa es pot saber quina família l'ha fet, fins i tot cada dona fa un pa diferent.
Cada família disposa del seu forn. A vegades, com ara on soc, s'agrupen algunes famílies, cada una amb la seva haïma i els seus ramats, i aquestes feines de coure el pa com també les d'anar a buscar aigua i recollir llenya, que són exclusives de les dones, es fan en comú. Cada família, però fa el seu pa. No ni ha mai cap d'igual i en cada una d'elles té un sabor diferent.
Quan el grup desmunta les tendes per anar-se'n, acostumen a omplir el forn amb sorra i pedres, perquè el vent del desert no l'arruni i axí poder-lo reutilitzar l'any següent, quan tornin.
La pregària
En Maaziz s'ha aixecat i davant nostre mateix comença a fer la pregària. Ningú més el segueix. Durant un parell de minuts va repetint:
-Allah. [pausa] Allah Aqbar.-
Això és el rosari musulmà i cada vegada que es comença s'hauria de repetir noranta nou vegades.
D'avui amb dos dies entrarem en el vint-i-setè dia del ramadà, que pels musulmans és un dia molt especial. La nit abans del vint-i-setè dia és la nit de la revelació de l'Alcorà, el llibre sagrat, a Mahoma. Els musulmans creients es passen tota aquesta nit a la mesquita, resant.
No sé si dos minuts són suficients per dir noranta-nou vegades les paraules del rosari. En Mâaziz ja fa prou amb una estona de pregària. Per ell i per tots els nòmades, el ramadà els suposa un gran sacrifici que suporten més malament que bé. No poden estar-se de treure a pasturar els ramats i això vol dir exposar-se durant tot el dia al sol i a l'aire sec del desert. No poden fer com la gent de Merzuga o Rissani que molts, per no dir tots, es passen el dia ajaguts a l'ombra esperant que les seves dones els facin el sopar. Pels nòmades el ramadà és molt dur. El poder obliga.

[La continuació a:
9 DIES A PEU PEL DESERT - final]

Pep Gaya
Email: rodamon@inicia.es
web: http://viatgesapeu.f2g.net/9dies

Comentaris

  • lebés rodamon[Ofensiu]
    aigua | 20-04-2008 | Valoració: 8

    lebés,
    jo es que desprès de tot el que he dit en els meus anteriors comentaris dels relats que t'he llegit fins ara, no sé que més afegir.
    que podries recollir-ho tot en un de sol; crec que en podria sortir un bonic llibre, segur que tot i el temps que sembla que façi que es escrit, deus de recordar moltes mes coses que, al rellegir-ho, t'adones que has obviat.........si, ho crec, et podria sortir un bonic llibre.
    sembla escrit depressa, tot i aixì ja m'hi trovo i tens la facultat, per mi està clar, que aconsegueixes que "vegi" tot alló que expliques i que ho senti (d'escoltar), ja t'ho he dit això.
    ara crec que tant sols em falta rellegir la primera part.
    m'ho he enviat al meu mail particular per poder-ho imprimir però malaguanyat en uns quals folis desordenats......pensa-hi........petit gra de sorra.

l´Autor

Foto de perfil de rodamon

rodamon

4 Relats

5 Comentaris

8585 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascut al bell mig de les vinyes del Penedès, en Pep sorprèn pel seu entusiasme pel desert i la muntanya.
«Caminar sol pel desert, fer el cim del M'Gun (de 4068m), passar varies setmanes en una «haïma» amb nòmades «ait jabbasch», o estar-se amb famílies de l'Atles marroquí, li ha permès conèixer, com ningú, la realitat del poble amazic (berber).»

www.viatgesapeu.com
info.viatgesapeu@gmail.com

El 1996 vaig començar el projecte de viatges a peu per l’Atles i el desert del Marroc.
«Amb els viatges a peu ens endinsarem en el món del desert que ens permetrà descobrir els camins, els racons embarrancats on hi ha aigua i conreus, alguns «duars» (petits grups de cases estables on viuen vàries famílies emparentades), els animals del desert i, sobretot, els nòmades, trencant amb la percepció de buidor i manca de referències que s'atribueixen al desert.»

El 2007 realitzo en vídeo el documental TIFSIT «l’herba que mengen les vaques». Aquest film documental enregistrat a les muntanyes del «Saghro» ens mostra a cinc noies berbers «ait atta», d'entre 10 i 14 anys, que aprofiten el diumenge per anar a buscar herba.

facebook.com/Tifsit