9 dies a peu pel desert - part 1

NOU DIES A PEU PEL DESERT
1ª Part

.- Introducció
.- Caminant pel desert
.- En Maaziz
.- Els pastors en Mustafà i Habib.


.: INTRODUCCIÓ

Tres vegades vaig entrar sol al desert. Anava a peu, sense cotxe ni camell. Només duia una motxilla molt petita amb les coses que creia necessàries per passar uns quants dies fora.

La primera vegada m'hi vaig estar solament una nit, això vol dir un dia per anar i un altre per tornar. Caminada curta però intensa. Algunes coses em venien de nou, d'altres ja m'eren familiars i les recordava d'anys anteriors, però sobre tot em va servir per dimensionar les meves forces de cara a una estada més prolongada.

La segona hi vaig fer dues nits en un bivac estabilitzat a l'interior de Mujeran, gairebé tocant a la plana que es troba sota Chebràs. Tenia el pou de Latrús a mig dia de camí, i això, juntament amb una família de nòmades que eren a escassos tres-cents metres de mi, em donava una mínima seguretat. No vaig parar de moure'm durant aquests tres dies, però sempre em mantenia a una distància de mig dia o fins i tot d'un dia sencer del pou, aquest m'era una referència obligada. Potser no t'adones tan com aquí de l'essencial que és l'aigua per la vida.

La tercera vegada en un interval de vint dies, vaig sortir des de Merzuga de nou cap al desert. En aquesta ocasió carregava una quantitat de menjar que creia necessària per passar tres o quatre dies sencers fora del poble. Me'n hi vaig estar sis, i em sentia tan fort i tan segur que ho hagués pogut allargar uns quants dies més sense cap mena de proveïment. La vida a l'aire lliure és molt revitalitzadora.


.: CAMINANT PEL DESERT

El sud del Marroc, després d'haver travessat l'Atlas, és desert. No és el vertader desert tan sols n'és la porta.
Al sud-est del país, tocant a la frontera amb Algèria, existeix una àmplia regió habitada per la tribu berber Aït Jabash són nòmades en procés de sedentarització.
Ja duc uns quants anys que, a l'hivern, visito regularment aquests indrets. Els Aït Jabash són nòmades però, com si aquesta paraula no fos suficient per definir el seu tipus de vida, la gent de les altres regions nòmades del sud marroquí els anomenen "els nòmades".
Quan era a Nekob a la casa d'un berber Slilú vaig dir-l'hi, en marxar, que anava cap a Merzuga a passar uns dies amb una família que conec. Ell em va contestar:
-Ah!, amb els nòmades-
-I que no ets nòmada, tú?, vaig dir-li.-
En aquell moment jo no entenia, perquè en Mohamed no es considerava tan nòmada com els altres i fins ben bé un mes més tard quan em trobava caminant a ple desert, no vaig comprendre el que em volia dir.

Els Slilú viuen en unes grans i altes kashbas de dos pisos i els seus ramats els transhumen a l'estiu cap als pasturatges del Gran Atlas. No es consideren vertaders nòmades, solament són transhumants.

La majoria d'Aït Jabash són originaris d'Uzina que és un petit oasi perdut enmig d'una zona muntanyosa, a la mateixa ratlla de la frontera amb Algèria. S'hi pot arribar seguint l'ued Ziz, però aquest poble no el trobareu en un mapa. Per fer-vos una idea busqueu Merzuga o bé Rissani en qualsevol carta marroquina i l'oasi d'Uzina es troba a uns quaranta quilòmetres en línia recta més cap al sud.

Aquest any també em trobo fent la meva estada anual a Merzuga, la qual aquesta vegada s'està allargant més de dos mesos. Aprofito el bon temps de la primavera, que aquí arriba força aviat, per conèixer els voltants de l'oasi. I quan dic els voltants em refereixo a un entorn d'uns cinquanta quilòmetres a la rodona que, tenint en compte que tot ho faig a peu, se m'està enduent força temps. Aquest procediment que a casa nostra fóra tot un problema, aquí resulta ser el més adequat per fer coneixences, per la qual cosa no el canvio pel cotxe. En tot cas hauria d'aprendre a conduir un camell com algun nòmada m'ha suggerit.

La majoria de gent forana només coneix Merzuga per les grans dunes de sorra i alguns vénen també per veure un curiós llac d'aigua dolça, farcit de flamenques roses, que és el resultat de la construcció d'un mur de sorra enmig del riu per aturar l'aigua de les crescudes sobtades quan plou al vessant saharià de l'Atlas. Aquest llac artificial que atreu als flamencs i també als turistes, proporciona l'aigua necessària per regar moltes hectàrees de camps sembrats que abans eren terra erma i que avui ha estat recuperada al desert. Tot i que sembla positiu, encara no se saben quines seran les conseqüències pels nòmades de la regió, doncs aquests rius d'avinguda duien molta aigua desert endins. I encara que a nosaltres ens sembli desert per a molta gent no ho és en absolut.
Però a Merzuga hi ha moltes més coses interessants que no són només les dunes. Una d'elles, per a mi la principal, és precisament la gent nòmada. Les famílies que fan vida en una tenda de pell de cabra envoltades de ramats i de naturalesa deserta. Cal recordar que tots els habitants del poble de Merzuga tenen origen nòmada, i d'això no fa pas tant. La casa més vella de Merzuga només té cinquanta anys d'antiguitat.
Estar amb aquestes famílies nòmades m'ajuda a entendre la seva visió i el seu concepte de desert. D'aquest entorn salvatge absolutament desconegut per a molts de nosaltres, i tant mític, del que sovint se'n tenen massa referències cinematogràfiques o de novel·la.

El primer que vaig aprendre durant la meva estada va ser com és de dura la vida en unes condicions de clima extrem amb una humitat pels voltants del 20%, tot i que les temperatures a l'hivern eren molt suaus. Uns vint-i-cinc graus centígrads durant el dia, molt estables durant el temps que vaig ser-hi. En canvi per la nit la mitjana va ser de deu graus, però amb grans oscil·lacions d'un dia per l'altre. Una nit vaig enregistrar divuit graus positius. Tot depèn del vent que bufi durant el dia i de si té prou força per aixecar la pols. Si és així l'efecte hivernacle no deixa refredar l'aire prou de pressa durant la nit i la temperatura mai arriba a baixar tant com quan el cel és completament clar. En aquestes nits tèbies l'electricitat estàtica s'enganxa als cabells i a tot el que és sintètic.

El segon que em varen ensenyar els nòmades va ser que tot forma part d'una unitat. Tant les persones, com els animals, com també les herbes de l'ued, les pedres de la hammada ennegrides pel sol, la sorra fina que es posa per tot arreu, l'horitzó inabastable amb la mirada, o el pou d'aigua que es troba a un dia de camí. Tot està perfectament integrat. A més, el desert no acostuma a perdonar els errors i per això mateix convé ser molt senzill i auster. Aquesta actitud, després a casa nostra, també ajuda a comprendre i a valorar molt més les coses.

Vet aquí el meu relat d'una travessa a peu i en solitari per la regió de Mujeran, al desert marroquí.


.: EN MAAZIZ

Merzuga, 26 de gener de 1997. Surto d'hora del poble per dirigir-me cap a Mujeran, una regió de muntanya que és al sud-oest de les dunes de Merzuga, a uns quinze quilòmetres del poble. Just clareja quan em poso a caminar per la pista que du al llac. Vaig sol amb una motxilla petita, l'"esterilla" penjada amb dos cordills que he trobat en un racó del "cafè des Amis" i el sac de dormir el duc a la mà, plegat dins la seva funda. No he sabut ben bé com posar-lo i ara em fa nosa a les mans.
Si no fos ramadà, des de primera hora del matí que ja hi hauria moviment pel carrer, però durant aquests dies no es veu absolutament ningú fins a migdia, tret de la canalla que juga silenciosa a l'aire lliure. Els nanos si volguessin podrien entrar al cafè o a qualsevol casa, doncs tot és obert, ningú mai tanca la porta en clau, però no ho fan, els nens i nenes s'estan tranquil·lament a les cantonades, en petits grups de tres o quatre, immergits en els seus jocs vitals, ignorant-ho tot, com si no existís ningú més que ells en tot el poble. Es mouen a intervals, arrastrant les grosses carteres, seguint el seu camí cap a l'escola. Una escola que també és tancada i com que ho saben no tenen cap mena de pressa per arribar-hi.

De seguida que començo a caminar, noto que vaig una mica massa carregat i en canvi no puc deixar res, tot el que duc és menjar. Aniré reposant a intervals regulars per alleugerir les espatlles i recuperar la força. Si aconsegueixo arribar a Mujeran avui, després, d'aquí a dos o tres dies ja m'hauré acostumat a l'esforç.
En aquest moment fa força fred, duc les mans glaçades i procuro alternar la que agafa el sac amb l'altre que duc ben posada a la butxaca del "forro" polar. Penso que a la propera ocasió portaré uns guants ben bons.

A poc a poc faig via per l'estret camí de formigó de la presa construïda sobre l'ued Ziz. És una construcció baixa, molt baixa, d'uns dos metres d'altura només, però molt llarga. Potser deu tenir uns quatre quilòmetres. I encara es fa més llarga sota aquest sol picant. Si no fos per l'aire que és fresc...
El camí que segueixo no és el més curt però m'estalvia caminar per la sorra fina i argilosa de l'ued. Vaig de dret a Tamgeran on sé que hi trobaré dues o tres haïmes de nòmades. Jo conec a un home que viu en una de les haïmes, és en Maaziz de la família Ghazi. Amb aquest nòmada ens vàrem trobar el trenta de desembre de 1996 quan jo era a Merzuga preparant una travessa.
Aquell dia ell va venir molt d'hora al poble, a dos quarts de set del matí. Jo m'havia llevat feia poc i tot just acabava d'obrir la porta del "cafè des amis". A fora feia fred i va venir a preguntar-me per Bokbot Assou. Li vaig dir que en aquell moment no hi havia ningú més que jo, però el vaig fer entrar. Vaig comprendre el que em demanava. Aquell home baix, de mirada penetrant, tenia fred.
Sé que és aquí esperant a un tractor per aplanar un camp pedregós. En Maaziz vol sembrar blat en un tros de desert que aquest hivern el va inundar una crescuda sobtada del riu. Després d'una estona d'estar-se assegut, quiet i callat, em va demanar si tenia alguna cosa pels seus ulls. De primer em pensava que el que volia eren une
s ulleres fosques i l'hi vaig dir que no tenia res. Però com que tancava una mica l'ull esquerra me'l vaig mirar de més a prop. Els tenia blanquinosos i amb molta lleganya. Recordo que em vaig dir a mi mateix en veu alta mentre anava cap a l'habitació a buscar els medicaments. -I què vols que l'hi faci a aquest home?- Em demana una cosa pels ulls i jo ni sóc metge ni tan sols sé el que té.
Però alguna cosa s'havia de fer. Me'n vaig a buscar la farmaciola a l'habitació i el vaig fer seure en una cadira davant meu, amb els ulls mirant cap al sostre. Llavors, amb una xeringa sense agulla l'hi vaig llençar aigua esterilitzada a cada ull. Després els hi vaig posar unes gotes de llàgrimes artificials. Es deixava fer com un nen. Quan vaig acabar, no va trigar gaire en sortir al carrer i de seguida va tornar a entrar dient: -Mzian, mzian.- molt bé, molt bé.
Com que la neteja li va anar bé estava content i ja no aclucava l'ull esquerra. Agraït, em va dir que quan passés per Mujeran que anés directament a la seva haïma. Fins i tot a mi, em va sorprendre que el remei li fes efecte tan de pressa. No semblava pas que jo hagués fet una gran cosa, però ell em demostrava tot el contrari. Que poc costa fer feliç a una persona. I més si es tracta de gent de tan bon conformar.
Es va estar tot el matí i ben bé fins a mitja tarda esperant que vingués el tractor. A vegades seia en una pedra al davant del cafè, d'altres s'estava a l'ombra de la caseta del transformador elèctric. Sempre anava canviant de lloc. Quan era ja ben entrada la tarda, el vaig veure passar per davant de la porta, on jo acostumo escriure a màquina, arrossegant una bicicleta. Ja havia trobat el tractor i anava a sembrar.
Duia un sac de gra lligat al portabagatges, que a cop d'ull em va semblar d'uns vint-i-cinc o trenta quilos. Es va aturar per saludar-me i em va donar la mà com ho fa tothom d'aquí. Jo li vaig dir que esperés. El vaig aturar una estona al cafè mentre jo anava a la botiga del costat, a comprar alguna cosa de menjar pels seus dos fills.
En una bossa hi vaig posar un quilo i mig de taronges, dues llaunes de sardines, tres-cents grams de cacauets i tres iogurts de la marca "raibi jamila". En total em va costar vint-i-dos dirhams i mig. Era el menys que podia fer per aquest home que tenia tan de temps per esperar.

Avui camino cap a Mujeran recordant aquella trobada, però encara no aniré a veure en Maaziz. No vull entrar tan de cop en contacte amb aquesta gent. Abans necessito passar un dia sencer i una nit al desert per sentir-me bé.
La raó que justifica que jo estigui caminant sol per aquí és molt simple i ve donada bàsicament per l'escassesa de medis econòmics i també pel gust d'explorar una regió on sóc conegut des de fa bastants anys per moltes de les famílies que hi viuen.

L'ued que travesso ja l'he fet moltes vegades, no s'acaba mai. Sé que trigaré almenys tres hores caminant per una sorra tova com la pols. Se'm fa llarg i una mica pesat. Però el pitjor de tot no és aquesta sorra fina, sinó el sol. Cal vigilar molt amb el Sol. No avisa, però es fa sentir. Caminant t'has de sentir fresc. Si et notes pesat i feixuc és que ja t'està tocant i això és el que em passa ara, al cap del dia encara serà pitjor. No et pots amagar enlloc per aquí.

Mujeran que vol dir , és la sortida a la plana d'un petit ued on es concentren els nòmades els hiverns de més sequera. Tot està envoltat d'una infinitat increïble de pedres. L'herba, molt escassa, només creix a les vores de la fina i tortuosa ratlla que marca el pas de l'aigua.
Quan sóc a Mujeran, el primer que faig és buscar un lloc per muntar el bivac. Faré foc, per això observo la direcció del vent i també miro quin és el vent en altura fixant-me en les ratlles de núvols al cel. M'adono que hi ha dos vents, un de component oest i un altre, més feble i a més alçada, de component nord. Si em guio per aquests indicis, d'aquí un o dos dies tindré un canvi de temps.

Encara és molt d'hora per començar a preparar el sopar i me'n vaig a resseguir la sorra àrida d'un rierol que ve d'una plana endins. Busco i recullo trossos de llenya resseca, la majoria són branquillons. Amb preferència els trobo entre les mates d'espart que creixen pel mig de l'ued. He après que si bé els troncs d'acàcia són molt temptadors pel seu gruix, és tal la seva resistència a deixar-se agafar i les punxes de les branques defensen de tal manera el seu territori que no tinc més remei que ignorar-los. Aquestes punxes tallen com ganivets.
Trobo un gran tronc sec que va brotar al peu d'una d'aquestes acàcies i penso que em servirà per mantenir un bon foc durant aquesta nit, però abans d'arribar-lo ja duc les mans plenes de punxes i no sé com he quedat enganxat pel jersei i els pantalons. Molta feina m'ha donat aquesta acàcia per desfer-me'n i no sense esquinçar-me la roba.
Em conformo recollint branquillons de Tamariu escampats aquí i allà, i algunes soques retorçades d'una mata que es diu ""Gifna"", i que per aquí abunda molt. Algunes d'aquestes branques estan completament enterrades a la sorra i les descobreixo en ensopegar-m'hi, quan noto que la sorra sota els meus peus és més consistent del compte; llavors grato amb el peu i apareix un tronc que ningú ha vist en molts dies. A vegades és un tronc prou gran que ell sol em donarà brases durant tota la nit.
Per aquí també existeix un altre arbust de branques primes molt espinoses, que s'utilitza més aviat per començar a encendre el foc; és la ""Mulbuina"" que crema ràpidament i durant uns minuts emet una claror intensa. A vegades la faig servir per enllumenar quan, a la nit, necessito alguna cosa i no la trobo. Malgrat fer-la servir de fanal, la ""Mulbuina"" no m'agrada massa doncs té tendència en deixar anar unes petites punxes que s'escampen pel terra i per tot arreu es claven.


.: ELS PASTORS EN MUSTAFÀ I HABIB

Sento el so d'una flauta, que em sembla que ve de lluny. Aquí es fa difícil saber si una cosa és lluny o bé a prop. En tot cas sento un so i no veig ningú pels voltants, llavors el que sona deu estar lluny. Segurament, i per l'hora que és, deu ser el meu amic en Mustafà que sempre torna a casa una mica abans que no es pongui el sol.
Ja el tinc aquí amb un ramat de quatre-centes cabres que tornen de pasturar la regió de Latrusse. En Mustafà és un dels fills d'en Maaziz; és un noiet llest que deu tenir uns dotze anys. Avui l'acompanya en Habib, un germà seu més jove, el petit Alí que va descalç per damunt les pedres punxegudes, i també arrosseguen un cadell lligat pel coll amb un cordill. El gosset està tan cansat que per tot arreu s'ajeu.
L'Alí del cap rapat i els pantalons descosits ja es dóna manya en buscar els trossos de sorra entre les roques per alleugerir les punxades als peus. A les mans duen una flauta i un llangardaix grandiós. Tot m'ho volen ensenyar a l'hora, com si no tinguessin temps. Suposo que jo els dec ser un motiu de distracció i pretenen vendre-m'ho. Demanen força coses tota l'estona, sense parar, però jo no sóc un d'aquests turistes que es posen a repartir caramels com si aquesta fosa la sol·lució a totes les precarietats de la pobresa. Procuro no fer el que se suposa que hauria de fer una persona que ve de fora.
Vaig eludint les demandes de bombons donant-els-hi crema hidratant. Els la poso a la mà, una mica a cadascú, i faig que amb els dits se la vagin escampant pel dors. Els anirà bé per suavitzar aquesta pell tan resseca de l'aire del desert. D'altra manera els tinc entretinguts ensenyant-se els uns als altres, com ho han de fer. Els dic que als ulls no se n'hi han de posar; i en Mustafà que comprèn de pressa el que estic dient, avisa al seu germà que escolta amb atenció i l'hi explica què no s'ha de fer amb la crema.

La flauta de canya és de cinc forats sense bec i la toquen una mica de costat sense arribar a fer-ho com una travessera. En Mustafà bufa molt esbiaixat per fer-la sonar, però el que toca bé és en Habib. Toquen tonades molt repetides que s'assemblen molt les unes a les altres. El so és com el d'un flabiol. A les mans tenen una altra cosa que no té res a veure amb la música, duen un enorme llangardaix que té la sorprenent propietat d'anar-se canviant el color de la pell, segons el lloc on es troba: Verd, blau, taronja, negre. És tal la seva capacitat de mimetització que diria que és l'única cosa que sap fer aquest animal.
Me'l volen vendre.
-No, no vull comprar res; ni llangardaixos ni trilobites.-
En Mustafà m'explica gràficament que l'animal sol estar-se dormint, amagat entre les esquerdes de les roques; d'aquestes roques ennegrides pel sol. L'agafo un moment, perquè tinc curiositat per conèixer el tacte d'un animal tan desagradable a la vista. El cos és tou, s'assembla a la goma dels de fira, i les punxes de la llarga cua resulten ser escates cartilaginoses completament inofensives que, malgrat tot, fan bé el seu paper descoratjador.
A les meves mans el llangardaix no para de bellugar-se. Mou frenèticament les potes amb la falsa esperança que les ungles esgarrapin una superfície dura i així escapolir-se'm. Potser nota una temperatura diferent de la mà que l'engrapa i creu que l'hi tornarà la llibertat tan desitjada. Quan el torno al petit Alí, l'agafa tan bé i tan fort que el ventre enfonsat pels seus dits em fa témer per l'animal. El llangardaix a les seves mans no es mou gens; s'està quiet, panxa enlaire i se'l veu entre feliç i resignat de no poder escapar.

Mentrestant les quatre-centes cabres s'han anat escampant per l'ued, cada una per la seva banda. Amb quatre cops de pedra llençades amb molta traça des de les crestes on som, acompanyades per uns quants crits i alguna corredissa, d'esseguida les han recollit.
Tots cinc retornem sobre les nostres passes que ara es veuen marcades clarament sobre la sorra. Són les petjades fetes uns moments abans; el vent encara no les ha esborrat. Cap més vegada, cap dels dos noiets ha insinuat vendrem alguna cosa més aquesta tarda ni tampoc
m'han demanat res més. Em sap greu no haver-los donat res abans, els veig una mica necessitats, però no vull que agafin el costum de demanar, perquè acabaran per no importar-los el que els donin. Només sabran parar una mà darrera l'altre, com ja he vist en alguns indrets no gaire lluny d'aquí.
Portem tota la tarda junts i no els he preguntat si volien un glop d'aigua. -Voleu "cau-cau"?- Els dic.
Si, fan tots tres amb el cap.
Es clar; i què no volen? Els dono uns quants cacauets a cada u. Primer a en Mustafà que és el més gran i tot seguit a en Habib, que fa una cara d'angelet amb uns ulls brillants.
En Mustafà és més serenat i em sembla un noi molt intel·ligent. La veritat és que sempre han estat pendents de mi. Quan veien que alguna cosa despertava el meu interès de seguida la nomenaven en àrab i volien que jo els digués el seu nom en espanyol. Veig que ja s'han cruspit els cacauets i jo estic apunt amb els meus. Trec dues taronges de la motxilla mirant de no mostrar massa el que duc a dins; encara que és difícil, els seus ulls ho penetren tot. Em dóna la impressió que sempre tenen gana.
Els dono una taronja a cadascú i jo me'n menjo una altra. No sé què fer amb les peladures de la taronja. Fins ara les he estat enterrant a la sorra; no m'agrada deixar res al meu pas. Però en Mustafà veig que deixa les pells damunt les roques, sense que s'embrutin de sorra.
-Perquè ho fas això?- L'hi demano.
Sembla com si les guardés, o bé espera a tenir-les totes per endurse-les, potser, a la haïma? Mana a en Habib que vagi a buscar el latrús.
-El latrús?-, què és el latrús penso jo.
El latrús és el boc, el mascle de la cabra.
En Habib puja on som amb una cabra enorme agafada per les banyes i després n'acosta tres de més joves, tots mascles, que amb un no res es mengen les peladures de tres taronges. Aquests dos nois m'estant ensenyant que al desert tot té valor, que no es pot llençar res. Des d'ara mateix no enterraré mai més les peles a la sorra, les deixaré sobre les pedres, perquè qualsevol cabra que passi se les pugui menjar.

El sol ja és baix; va cap a la posta i a ells encara els queda un bon tros abans no arribaran a la haïma. Els dic que si volen venir al vespre després de menjar la harira, ens escalfarem plegats al meu bivac.
-Uajà, vindrem després de deixar les cabres a la haïma,- diu en Mustafà, que m'ho fa entendre amb alguna paraula en francès que l'ha arreplegada d'algun turista.
Una vegada són fora, encenc un foquet per començar a preparar una harira de sobre que duc de Merzuga. Només em queda un litre escàs d'aigua a l'ampolla de plàstic de Sidi Harazem i encara haig de passar la nit. La propera ocasió duré dues ampolles ben plenes.
De tant en tant paro l'orella per la banda de l'ued per si s'acosta algú. M'estranya força que no vingui en Mustafà, potser no l'han deixat venir. En tot cas demà pel matí segur que vindrà.

El cel estrellat és impressionant; la constel·lació d'orió clarament visible indica que som a l'hivern, però la seva posició al mig del cel al començament de la nit, també indica que aquest aviat s'acabarà. La claror del sol es veu fins ben entrada la nit en forma d'una coma que s'estira verticalment des de l'horitzó de la posta i es perd desdibuixant-se en el cel estrellat. Des del mateix límit de les muntanyes es veuen les estrelles. Cap llum, cap claror residual, cap soroll; estic ben sol. Malgrat tot no massa lluny d'aquí s'estan els nòmades a la seva haïma envoltats de ramats. Si necessités alguna cosa només hem caldria arribar-hi i demanar-ho. Anar a casa d'un altre per demanar el que no tens, aquí no es considera una intromissió en la vida de la família. Tothom es disposa de bon grat. Fins pot semblar a una persona que no hi és acostumada, que els demés fan servir lliurement el que és teu. La intimitat resulta pràcticament impossible. Tot es fa en públic, tot es diu al davant. És molt difícil fer una cosa sense que se sàpiga.

Per aquí a prop tinc uns ases ratant espart, que m'han fet creure que s'acostava algú. Tothom és molt silenciós al desert, també els ases, i em sorprenen aquests que es refregen a les mates vora meva, que no diuen res. Els de Merzuga, que passen les nits tancats als estables, no paren de bramar. Allà al poble, quan comença a bramar un dels rucs amb aquest sospir ronc, profund, tant característic, que sembla que l'animal s'escanyi, seguit d'un bram escandalós per acabar amb un bufec desinflat de resignació, aviat segueixen els brams els que són més propers i així els demés, com en una reacció en cadena, fins que se sent l'últim xiscle, llunyà, de l'ase més distant.
S'estaran dient alguna cosa? o bé simplement bramen per no sentir-se tan sols en la seva sacrificada vida de cada dia i la solitària estada a l'estable?
Els ases que tenen els nòmades no bramen. Són animals de pèl lluent acostumats a la llibertat dels grans espais. Veure'ls tots junts com els he vist aquesta tarda pasturant tranquil·lament les herbes resseques de l'ued, fins i tot em semblen animals macos i tot.

Ja tinc la "harira" a punt. L'he preparada en una tetera gran d'esmalt que he dut expressament des de Merzuga per cuinar els caldos que a mi tant m'agraden. Ara fumeja un aroma de sopa. Haig d'anar en compte amb la sorra que per tot arreu es posa, sinó serà un ingredient més del caldo. Deu ser que tinc gana o és que aquesta sopa cuinada amb la llenya de l'ued no té comparació amb cap més d'altre. Aquesta harira de sobre amb fideus fins està boníssima, i més encara amb l'ou que he afegit, a poc a poc s'ha anat coent fins quedar dur.
La nit al ras la passo prou bé. No fa gens de fred a la muntanya. En comparació amb Merzuga, la temperatura aquí és quatre o cinc graus més elevada que a l'oasi. No sé ben bé quina és l'explicació. Potser que allà les dunes guardin millor la humitat i com que aquí a la muntanya no hi ha sorra potser per això la temperatura no baixa tant.

[La continuació a:
9 DIES A PEU PEL DESERT - part 2]


Pep Gaya
Email: rodamon@inicia.es
web: http://viatgesapeu.f2g.net/9dies