A la gran foguera…

m'ha agradat molt, i sí tens molta raòo!
ànim!

i com tu dius, q vixquen els països catalans! i visquem nosaltres els que volem la llibertat!

..."Els desmemoriats de viure"... brutal...
i la de "Llevar-se no és
posar els peus a terra..." també és genial, trobe que tens unes frases que m 'inspiren!

Un abraç gran,

Amira

Tens tota la raó..llevar-se no és posar els peus a terra, és molt més que això però amb aquesta petita frase ja ho dones tot per entès..
M'agraden els poemes breus que diuen tant com el teu, felicitats i gràcies per comentar-me!
Una abraçada,

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

llevar-se no és només posar els peus al terra, i els punts suspensius assenyalen el ventall de possibilitats del que podriem fer si a més de despertar-nos, fossim capaços d'obrir els ulls. Senzill i breu. No t'ha calgut allargar els versos per dir tant com has dit.
Una abraçada

Un poema que convida a la reflexió.

lagavinadelfar

" desmemoriats de viure""el crit d´un mut" quines metàfores tan bones. Et felicito.
Una abraçada

Una bella metàfora del que som
Tots som un.
Encara que molts no saben que som i erren perduts.

Una abraçada escoltant el cant de l'alegria dins el silenci

Però volia donar-te la raó amb l'assenyat comentari que em fas de "Culte a la mort" Hi ha molt de què parlar. Si ens referim a la gent de les pompes fúnebres, aquest són éssers apart. Per a ells la mort és una feina, un negoci, i no voldria ofendre ningú perquè aquí ens podem trobar gent que es dediqui a l'activitat de tractar tot allò referent als difunts, però, per a mi són una mena de voltors que ensumen la mort per a treure'n profit. Ep, tothom s'ha
de guanyar la vida i això és ben lícit. però no deixa de ser una activitat sòrdida. O potser nosaltres tenim aquest sentit de la mort perquè, en realitat, ens aterra? Bé, parlem de coses més agradables i fem-nos un petó ara que encara ens floreix la vida.

Dins el teu poema he trobat algunes imatges molt suggerents, ... però en veritat, el que m'ha captivat i m'ha decidit a deixar constància per escrit, ha estat el final.
Aquests dos versos amb els punts suspensius ( són una de les meves debilitats! ) per corol·lari són com una porta oberta de bat a bat a tot tipus de possibilitats, d'opcions, de futurs.

T'envio una abraçada esperant que no t'arribi gaire humida, perquè és ben càlida,
Unaquimera

que només crema,
hi ha foc que consumeix.
Llevar-se és anar-hi.

Molt de gust
Joanalvol

Tots formem part de l'univers, de la mateixa realitat existent. Ho has explicat molt bé. L'enhorabona!

"Tots som fusta
de l'arbre del món"

m'encanta aquesta imatge, que per a mi és fidedigna
amb la realitat de la humanitat sencera.
I el final dels teu poema, és també impressionant.

una abraçada!

L'optimisme que traspua . La revolta contra l'immobilisme i el pessimisme.

Fins aviat.

Tots formem part del mateix univers tot i que ens sentim i som únics i irrepetibles. Molt ben expressat
Si t'agrada la poesia acompanyada d'unes fotografies en blanc i negre dels anys setanta, contacta amb
personal.telefonica.terra.es/web/gonzalovinagre/index.htm.
Si no ho trobes busca al google Gonzalo Vinagre, és un fotògraf que ha guanyat molts premis i els poemes són meus. Espero que t'agradin ambdues coses. Petons

Llevar-se és
mirar endavant,
tot intentant entonar
aquest cant d'alegria.

Deixem enrera
els desmemoriats.

Cerquem una mà amiga
que volgui sempre passejar.

Amb la nostra, de soledat,
amb la seva, de solitud.

Aixì mai més,
ni el teu ni el seu,
siguin ja el crit d'un mut,
mai més.