Mare meva, LA LITERATURA ÉS MÉS VIVA QUE MAI!

Al principi m'he quedat una mica en xoc, no em creia la informació que entrava per la meva ment... i envers avançava en aquesta poesia que has escrit els meus hemisferis cada vegada s'obrien més. Sentències ja sent increïbles superaven a l'anterior que acabaves d'escriure. M'ha flipat molt. MARE MEVA QUIN CUL DE RELAT.

Si en algun moment et planteges fer CULS 2, fes-ho, et llegiré.

Una abraçada.

I ara em pregunto, qui deu ser lliure, qui s'ha deixat esclavitzar per la idea de la pròpia llibertat o el nen que s'ha deixat enfonsar per el buit de no escollir?

L'alegria d'un camí; descansar, caure a terra i aixecar-te, observar el paisatge, que la brisa et recordi el pas del temps, un pas on no hi ha pressa, i sobretot, caminar.

Això m'ha fet viure el teu relat :)