Dubtes de cristall

Cada matí, al reflex del mirall, intento buscar la resposta mirant-me a mi mateix, és amor o amistat?

El meu subconscient, progressista i innovador, aposta per la nova idea que va sorgir un dia qualsevol a la meva ment, aquella petita pregunta "i si és alguna cosa més que amistat?" que a poc a poc va fer esclatar el caos dintre de la meva ment, tota mena de pensaments xocaven entre si, sense sentit! Una reacció en cadena! Alguns a favor... altres en contra; aquests eren el de la meva part conscient, conservadora i amb idees fixes amb horror al canvi.

Portava dies, i dies amb aquesta lluita interna al meu cap! Una batalla d'ideals i sentiments, caos i ordre. Aquesta lluita de dubtes no havia fet més que començar, no feien mal, però notava que la relació que tinc amb aquesta persona es transformava en cristall, un que depengués de cap a quina decisió prengui es podria trencar tot: la relació, la comoditat, i el simple fet de veure't de tant en tant. No tenia ni idea de com resoldre-ho, així que li vaig fer una trucada al meu amic de l’ànima, en Ramon.

-Simplement no li donis tantes voltes.

-Però no ho puc evitar! Els pensaments apareixen sols!

-És clar que apareixen sols, però tu els alimentes, els dones importància i li dius a la teva consciència que allò que acaba d'aparèixer en la teva ment és important, i per culpa d'aquesta fixació en aquesta idea que t'acaba "d'enviar" el teu subconscient, ara, ha obtingut el que volia, que el prestessis atenció hores i hores per una bajanada que s'acaba d'inventar.

-I com sé si s'ho inventa?

-Escolta'm. Tu no ets el que penses, sinó el que decideixes fer amb aquests pensaments.

-Però...

-Ets tu mateix qui decideix que fer: ignorar, acceptar, dubtar...

-Aquest és el tema, que ara estic en un camp ple de dubtes.

-Tens la resposta?

-No.

-Doncs no hi pensis.

-Per què?

-Si no la trobes ara perquè la trobaries 5 minuts més tard?

-...I quan la trobaré?

-Quan arribi.

-Quan arribi?

-Exacte, algun dia tot ho tindràs claríssim i et preguntaràs com pot ser que dubtessis d'això.

-I quan pot ser aquest dia?

-Ni idea, però alguna cosa, sigui interna o externa, t'ho aclarirà tot.

-Entesos.

-I sobretot, no comentis aquests dubtes a ningú.

-Perquè?

-La gent tendeix a donar la seva opinió en qualsevol classe de temes, escolliran per tu o et decantaran a un bàndol de la teva ment. És la teva decisió, si algú t'influeix ja no serà teva per molt que al final del dia tu hi facis l'elecció.

-Però...

-És la teva vida, oi? Doncs no deixis que la visquin per tu.

-D'acord... creus que a ella també li estarà passant això? Ja saps, dubtar i aquestes coses que em passen.

-Abans d'entendre els sentiments de l'altra persona has d'entendre els teus. Au va, ja hem acabat, n’hem a fer-nos uns "rankeds".

-Però si només fa 5 minuts que xerrem!

-Doncs xerrem mentre juguem!

Les partides les anàvem perdent, jo ni sabia a què coi estàvem jugant, el meu cap només estava pendent d’aquest pensament que com un virus havia infectat tots els meus records amb aquesta persona, res ho veia igual, i els dies passaven i passaven, aquest cristall cada cop era més gran, més fràgil, menys transparent. Cap quedada era com abans, cap rialla, cap experiència. I aquest petit cristall que ara havia crescut, transportà la fragilitat a tot el relacionat a tu. Ni m’atrevia a enviar un missatge que abans hagués escrit sense pensar-ne, més complicat era veure’t sense que els dubtes m’encadenessin les paraules i temes de conversa que tant volia comentar. I tant de bo la resposta hagués arribat, com em va explicar en Ramon, però res, no va vindre, i la incomoditat entre els dos es va fer més gran, però no tant com la distància que jo mateix vaig aixecar, i tot per un pensament, un que potser ni era real! Però com li vaig donar tanta importància, el cristall es va trencar.