Espaguetis a la carbonara

El seu ball no necessita acompanyant,
brilla més que un diamant.

I és honesta com el llamp,
que com una espasa amb doble fil,
pot ser la millor de les cures o el pitjor dany.

Quan deixa sortir els pensaments, s’obre el pany,
i la mirada es simplifica, la dolça música surt del vinil.
Però es torna complexa quan no s’obre el pany.
I aquesta dualitat és la bellesa del seu camp.

La complexitat
no s’ha acabat,
que la seva preciosa mirada,
enfoca aquesta carta descarada.
Plena de fruita i pasta.
Plena de preus i babaus.

Mira els macarrons,
li faran una casa plena de maons!
Tímids i lleials com els peons,
mai tocareu fons.
Amb una vida plena de tranquil·litat i solucions,
òbvies decisions.
Però poques emocions,
en aquest mar sense horitzons.

També tenim altres macarrons,
seductors, plens de passions,
mare meva! Estan ben bons!

Són els rigatoni,
però estar amb ells pot ser erroni.
T’apropes i t’apropes, i es que potser t’abandoni!
La seva buidor no s’assembla a la d’un dimoni.
Però l’amor amb ell és espontani,
I es que et deixa amb el somni,
d’una història sense termini.

De sobte, embolicats amb un boli,
venen els fusilli.
Voltes i voltes, amb ells el cor tant de bo s’ompli,
sempre busquen aventures, i tindre el dipòsit ple d’oli.
Un capítol és perfecte al seu costat, i tant de bo dir-li
que una vida ple de girs i girs i girs no és de panoli,
però aquesta dansa de nom vida, qui vol que oscil·li?

S’apropen els espaguetis,
no t’hi pots fiar, fidels? No fotis!
Si s’enrotllen els uns als altres, no ho dubtis!
Poc temps tindran per tu, així que la paciència no esgotis,
això sí, la confiança amb ells no malgastis,
que et lligues amb ell de gratis,
igual de ràpid serà quan surtis.

Finalment, els raviolis i tortel·linis,
si busques alguna cosa més profunda, potser te n’adonis,
és el teu lloc.
En l’amor, no són tan contemporanis,
tenen allò intern i sucós, que és el millor dels patrimonis,
amb més joc, més carinyo, perfecte per matrimonis.
I costa fer que s’obrin, tant de bo te n’adonis,
ets el seu lloc.

Però quina emoció seria,
trobar l’amor a base de punteria,
tindre-ho tot a la carta,
i buscar una bona oferta.
Que t’esclati, que t’esclati!
Que l’especialitat del xef,
et sorprengui.

Però les persones no som pasta,
no som part d’una carta,
no som un o dos colors.

I la bellesa dels seus ulls es troba amb la meva, el meu cor, batega i batega cada cop més fort, les nostres mirades fan contacte, potser…

-Perdona, em podries… agafar ja la comanda?

-AH… sí… diguem.

-Uns espaguetis a la carbonara siusplau.