el poema que NO hauria d'escriure

Els sentiments se’m mullen
al veure el cel,
i altres pensaments se’m burlen,
al creure en la il·lusió feta de mel.

Qui ho diria?
Em fa por que siguis resident,
tant del meu cor com la ment.

I com espurna a la metxa,
el que sento s’expandeix per una escletxa.

Creix i creix sense adonar-me'n,
i no tinc clar com es diu,
vull que se m'emporti aquest riu.

Què sento? Em pregunto.
Ho espanto? Ho trenco?
Ho abraço?

No obtinc resposta,
potser amb la posta de sol,
en la costa d’aquella cala…
No, no obtinc resposta.

Deixo passar el vent,
entre forats està cabent,
i m'arriba a la ment.

Se m'emporta les preocupacions,
les internes i fetes per mi malediccions,
les males sensacions.

Potser és un t'estimo,
m'agrades, l'alegria de veure't somriure,
potser és tot. No ho tinc clar.

A hores d'ara la claredat,
me l'he embrutat,
com si la por del meu passat,
encara no hagués cessat.

Puc viure amb el misteri,
mentre el teu cor s’esperi.

Camino pel carrer i veig detalls,
allò que em crida l’atenció,
fa que siguin els meus miralls.

L'sticker d'un fanal,
curioses idees que passen pel cap,
una moneda d'un cèntim enmig del carrer…

Aquestes petites coses són les que més et vull explicar. I això ho tinc clar.

Com si es tractés d’obrir un armari,
buscant aquella camisa
portada per la Mona Lisa,
però cada una és igual de llisa;
t’hi trobes la bellesa de l’ordinari.

I qui ho diria?
Que allò que més he recordat,
és l’acudit d’un tomàquet esclafat.

I com pot ser?
Romantitzar aquest tros d’acudit,
potser perquè dels teus llavis ha sortit.

Uns llavis seductors al parlar
de la pròpia filosofia,
amb uns ulls que al ballar
me l’expliquen envers la teva energia.

Que tu ja ets poesia!
D’on creus que he escrit això sinó amb la teva guia.

Però el que sento crema,
i no vull fer-te el meu poema!

Desitjo que res ni ningú et defineixi,
que siguis lliure,
com el teu riure,
i que l’alegria de viure no et deixi.

I et preguntaràs,
què coi diu aquest tros de fracàs?
Potser no sé el que sento, ni tampoc com viuràs,
i de nit mira les estrelles, que així no et perdràs.

Però no soc puresa,
ni tampoc soc malesa,
només vull ser a prop de la teva dolça saviesa.

Vull estar amb tu perquè soc egoista,
per no perdre la teva mirada de vista,
per no parlar amb tu amb l’excusa d’una pista,
per la meva ànima, ser nudista.