Flor de foc

La teva existència és efímera: puges, explotes, i et desintegres.

Tant de bo sabessis com de preciosa és, la teva presència; al pujar cap a l’infinit cel fas un petit soroll característic per alertar a tothom de l'espectacle que faràs, a més a més, portes amb tu una petita llum perquè no perdem de vista, allà on ets. Potser, trigaràs un instant a explotar, dies, anys, qui sap...
Això només ho sabrem quan passi, però hi ha quelcom que tinc claríssim; l'impacte en el món que faràs a l'explotar portarà la teva llum a tots els confins d'aquesta bella nit a una velocitat inhumana, a més a més, el teu grandiós so aconseguirà que tot ésser perdut en el laberint que és la vida es giri a contemplar-te. Desitjo que quan arribi aquest instant, quan la petita llum que brilla a la fosca nit decideixi tacar el cel del color dels teus ulls, quan a tu, bella i plena de vida acabi d’explotar i arribi moment de desintegrar-se sota els llençols de la lluna, desitjo que almenys de tot allò que es perd, quelcom en aquesta nit pugui aprofitar les teves forçes, pugui absorbir en la seva metxa; un instant de la teva llum, un instant dels teus pètals de foc escarlata, un instant de la teva escalfor, un instant de tú.

Soc l’espurna.

Tota llavor necessita la seva aigua per convertir-se en flor, i jo, sense dubtar-ho cap moment, te la vaig oferir en forma d'una petita flama que va ser l'espurna que necessitava la teva metxa, l’espurna que necessitava el teu cor. I tan bon punt ja t'havia oferit tota l'energia que necessitaves per volar te'n vas allunyar del meu costat, sense mirar enrere, sense dir-me adeu, sense tindre en compte que et vaig estimar abans que fossis foc, en la teva part més obscura, tímida, feble. Em vaig enamorar de la teva part més complexa d'estimar, apagada eres, i jo al teu costat amb la meva petita flama marcant-te el camí. I quan vas aprendre a fer llum, quan vas agafar-me part de la meva, aleshores vas deixar-me enrere. I no estic trist per això, sinó per no poder presenciar de nou amb els meus propis ulls la teva brillantor, i és que des del primer dia vaig saber que marxaries lluny quan la meva espurna fes efecte, i potser per això te’n vas anar, perquè sabies que igual de bella ets mortífera, que l’energia necessària per encendre la metxa farà un espectacle de foc, un espectacle que crema de prop i m’escalfa les flames de lluny, un espectacle que parla de tu, i potser una mica de mi, un espectacle que no podré presenciar.

La meva petita flama, consumida pel vent que arrossega el teu vol, petita, gran era quan encara no havia utilitzat part d’ella com a espurna del teu creixement. La cera se m’està acabant, la flama no té forces per seguir brillant, per seguir enlluernant la bella foscor, i miro a la nit de cara, una bella llum escarlata puja pel cel, ets tu, amor meu, amb embranzida abans de mostrar-li els teus colors al món. I penso, en tot el que hem viscut a la tenebrosa foscor, però junts, sempre junts. Volia que brillessis, que el teu potencial el pogués veure tothom, quina bellesa és; veure’t pujar pel cel. I no tinc forces, al cap i a la fi, et vaig oferir la meva llum, quina por; apagar-me. I que romàntic; saber que una part de la teva llum, em pertany, i no perquè sigui meva, sinó perquè m’hi veig reflectit envers el teu escarlata, sento que una part de mi hi és allà al teu costat, marcant-te el camí si et tornes a apagar, i sé que no caldrà, ara ets prou forta per il·luminar-te a tu mateixa, per continuar brillant.

Tant de bo omplir de colors la nit al teu costat.

I encara observo la tènue presència teva en el cel, t’allunyes, brilles com mai, agafant forces per explotar, i ai, com m’agradaria volar també pel… òstia! QUIN MAL, he passat d’observar el cel al terra, amb què m’he entrebancat? Miro el que hi ha a prop meu, és fosc, apropo la meva petita flama per veure-ho amb exactitud, un tros de tela?

Pot la foscor ser tant buida com ho sembla?

Amb les poques forces de la meva flama cerco la nit gràcies a aquest globus aerostàtic, no brillo, i sense llum, soc aquí a dalt, ningú sap que hi soc aquí, tant me fa, no he pujat per això, no estic gastant les meves últimes flames per ser vist entre la foscor, volia veure aquest paisatge, et miro a tu, segueixes pujant, tinc el millor seient per observar la teva bellesa, com me n’alegro, i miro avall, a la ciutat, plena de llums dels que no volen, com és de maca la flama del teu cor, tant de bo les que s’apaguin mai ho facin del tot, i la meva flama trontolla, tant de bo aguanti un pel més, que vull seguir observant les belles llums de mitjanit.