el Far

–La corda–

Creua el vent amb força portant a sobre la intenció d'allunyar-se a on el porti la seva envestida, però el io-io, està lligat a una corda de 71 centímetres de llargada, que a l'arribar a aquesta distància, la pressió de la corda el fa tornar al lloc d'on ve; a la llar, a la mà d'on ha estat llençat, per tant, a la ment.
El io-io necessita la corda per ser io-io, mecanisme simple, trucs complexos, que com una espasa de doble fil aquesta fràgil llibertat el pot convertir en arma, o art, tot depèn de la mà.
Soc el io-io i la mà, soc el ball entre la força que em manté i la que se'n vol marxar, la sinergia entre accions i pensaments, soc aquell qui decideix que fer amb els 71 centímetres de corda.



–Habitació 426–

La sang recorre el meu cos com un rierol la seva muntanya, i de forma relaxant noto la caiguda escarlata travessant la meva pell amb una sotilesa estranyament alliberadora, per això mateix desitjo un riu en comptes d'un rierol, perquè la llibertat aquesta que m’aporta no sigui només una porció de si mateixa, perquè vull un riu de sang.

___

Habitació buida i petita, d'uns 6 metres quadrats. Disposa d’una llum cegadorament blanca, com la d'un hospital, tot aquí és blanc.

Parets acabades de pintar, blanques.
El petit llit que hi ha a la cantonada, blanc.
L'armari i el calaix que estan a prop del llit, blancs.
Un lavabo a l'altra cantonada de l'habitació, blanc.
Una banyera al costat del lavabo, blanca
La meva roba que porto, blanca.
Per beure, res d'aigua, només llet, blanca.
El menjar que hi ha; arròs, ous... tot blanc.
Una petita taula i cadira situades al bell mig de l'habitació i clavades a terra, blanques.
Una porta gegant que no es pot obrir, blanca.
Tot és blanc, fins i tot la meva pell ara que ja no li toca el sol.

A l'adormir-me les llums no s'apaguen, el blanc no se'n va i m'he de tapar amb un coixí per dormir, òbviament blanc. Al despertar-me, trobo que torna a haver-hi llet i arròs, i que la roba bruta s'ha tornat a emblanquir. Tot és blanc, tot, tot és blanc, fins i tot els objectes que em trobo al sortir de la tímida foscor que em proporcionava el coixí. Ahir un io-io va aparèixer davant meu, que sincerament m’hi vaig cansar bastant aviat, m'estressava tant haver d'enrotllar-li la corda ara sí ara també pel simple fet que no em surtis cap truc, però bueno, com no hi havia res més a fer em va servir per distreure'm, una distracció buida, sense diversió, sense sentiments, sense color.

Avui, m’he trobat un altre objecte a l'aixecar-me: un full al costat d'un encenedor.

Ho miro, em captiva i em fastigueja que sigui blanc, odio el blanc, avorreixo el blanc, tot és blanc, tot a l'habitació és blanc menys els negres colors d’una càmera ficada en una cantonada, els meus cabells, i aquell número a sobre la porta hermètica: 426.

Miro el full per davant i per darrere, no hi ha res, tot blanc, massa blanc.

Ara em fixo en l'encenedor, petit, simple i blanc, amb una llama més o menys blanca que em reconforta una mica més gràcies a aquest "més o menys", em reconforta veure el tímid sacseig d’altres colors en la flama.

Els deixo apartats, no em serveixen per a res. I els temps passa i passa i l'única acció ha estat perdre'l de les meves mans. El io-io ja no em captiva, la corda està a punt de trencar-se. No hi ha res a fer, no tinc energies, no vull continuar veient aquest color. Sobtadament, agafo el full i l'encenedor, per alguna raó me'ls hauran donat junts no? Passo la flama per darrere el full... i "es poden veure paraules! Quina alegria!" Ho crido sense saber si algú m'escolta o no, m'és igual, per fi quelcom interessant en aquest lloc, i somric només per apagar-se el sacseig del meu somriure segons més tard... "MAI".

L'expressió en blanc, la ment en blanc, em cau el full blanc i l'encenedor blanc al terra blanc, miri on miri tot és blanc, estic farta, no entenc per què estic aquí, estava a casa meva després d'arribar a mitjanit, em vaig adormir i a l'obrir els ulls… BLANC, COM COI S'EXPLICA AIXÒ, m'han segrestat? Un experiment? Càmera oculta? Perquè d'oculta no té res ehh! I què collons significa aquell maleït número, n'hi ha 426 que estan com jo!? Què coi és això!? Ho odio, VULL TORNAR A CASA, VULL QUE TORNIN ELS COLORS.

L'estrès i l'ansietat augmenten, i augmenten i augmenten com a xocs de partícules en un reactor, els meus pensaments vibren a altes magnituds sense parar, com mai ho havien fet fins ara, m’aixeco, m’he de relaxar, i m’aixeco, vaig a la pica, mullant-me la cara potser em tranquil·litzo, obro l’aixeta… llet, surt llet, m’estresso encara més, l’ansietat puja, els batecs del meu cor també, BLANC, BLANC, BLANC, BLANC, BLANC, em començo a marejar, caic, em faig un cop de cap contra la taula, la taula blanca.

Veig la silueta del noi que m’agrada, els seus acudits sota la llum de la lluna, la seva presència en els dies grisos i en els plens de color, la seva mirada, que m’aporta tranquil·litat respecte als meus pensaments. A mi no m’agrada gens, pensar, em deixo portar com a fulla baixant pel riu, els meus pensaments no s’aturen, penso certes coses que no em fan feliç, a vegades desitjo que la meva ment calli, que no es descontroli. Tant de bo ell sabés un dia com d’agraïda estic de la seva companya.

Enmig del terra, estirada, em desperto del somni, i davant meu hi ha un nou objecte: Un ganivet.

És gran i afilat, i òbviament, blanc. L'agafo, i just a sota hi era el full: me'n recordo d'ahir, del que estava escrit al paper, i la sang que recorre el meu cos comença a anar més de pressa igual que la meva respiració, inspiro, expiro, inspiro, expiro, sense parar, igual que el meu cor, que batega i batega i batega sense aturar-se mentre li clavo el ganivet al full, i deliberadament, a la llarga, el trenco.

"Tot és blanc, tot, tot és blanc", busco l'encenedor amb el ganivet a la mà, "Tot és blanc, tot, tot és blanc", ho repeteixo i ho repeteixo, trobo l'encenedor, l'agafo i apropo la flama al ganivet, ara, afilat, el miro, no hi ha reflex, és blanc.

Miro al voltant, blanc.
La meva roba, blanc.
La meva pell, blanc.
El ganivet, blanc.
El io-io, blanc.

Tot és blanc, TOT, tot és blanc, i crido, crido una vegada i un altre repetint aquesta frase, hi ha dolor, un dolor descomunal. Em cou, les ferides em couen i per molt que cridi res serveix, la meva mirada és buida, he perdut el rumb, miro a la dreta, blanc, a l'esquerra, blanc. "Tot és blanc, tot, tot és blanc" i torno a cridar, i torno i torno sense parar, igual que el ganivet que el meu subconscient s'ha anat clavant rítmicament amb el soroll dels meus crits. I ploro, no del dolor, sinó del color que m'envolta. "Tot és blanc, tot, tot és blanc", ho xiuxiuejo i sense parar amb el ganivet l'ansietat augmenta i les estocades fan zig-zag mentre desitjo alliberar-me d'aquest color, i miro, miro al voltant, tot és blanc. De sobte, em miro el braç on m'he estat clavant el ganivet: la sang, vermella.

No és blanca, m'alegro, em surt un petit somriure, i ignorant el dolor continuo clavant-me el ganivet, ara a consciència i sense deixar de mirar la sang que ara és riu. M'estic quedant sense forces, però per fi hi ha un altre color, un de calent que mentre surt em fa mal, un mal que em recorda que segueixo en vida. Vull que tota l'habitació deixi de ser blanca, ara serà vermella.

Caic a terra sense forces, em costa respirar, quant temps ha passat?

Veig borrós com s'obre la porta, dos individus entren aproximant-se cap a mi:

-Bua, nou rècord de sang, eh?

-Haha, per rècord qui arribi a superar la prova del ganivet.

-Tens raó, a veure com li va al següent.

M'hi fixo en quelcom: els seus uniformes, òbviament, blancs.



–Amor omniscient–

Tocant l'aigua de la platja amb els peus al descobert, es troba la Mariona, i tremola i tremola mentre la frescor del vent li xiuxiueja a cau d'orella, per sobtadament girar-se cap a l'Oriol amb un petit somriure enlluernador que el captiva, però com és de nit i els fanals del poble generen cert contrallum fastigós, ella no s'adona de com el mira l'Oriol, ni molt menys dels sentiments que té cap a ella.

Lluny d'ells es troba la ciutat en festa major, la música l'escolten fluixa i els quatre gats que s'aproximen a la platja ho fan només per pixar, la Mariona i l'Oriol estan sols sota la feble llum de la lluna i el bell mar; tranquil·litzant l'ambient amb les seves onades.

-Vinga Ori, vine cap aquí, n'hem a mullar-nos!

L'Oriol la mira des de la sorra embovat, i preciosa, està en sintonia amb el sacseig de les onades ara que té mig cos dintre l'aigua.

-Què fots imbècila!? Que no tens roba de recanvi!

-Millor encara!

La Mariona somriu, un somriure sense secrets, un somriure que l'Oriol encara veuria si tot fos fosc. L'Oriol vigilava les seves coses a vora el mar, motxilles, jaquetes, sabates, mòbils i documentació...

-Però si vinc ens poden robar…!

-Doncs que ens robin!

I l'Oriol va córrer cap a l'aigua, sense roba! En ben mig l'hivern. YUHUUU, i "chapuzón".

-Oriol, es pot saber què deies? Imbeci... què?

-Imbècila.

-Saps que està mal dit no?

-Tant m'he fot.

La Mariona no entén de bromes, ni en el mar ni enllo...

PLAS

L'Oriol ha estat esquitxat i PLAS, li retorna a la Mariona.

-Ori, deixa'm escoltar les onades, hòstia! Para de narrar-ho tot!

-Ara no vull.

-Eh?

La Mariona es va desubicar pel comentari de l'Oriol, però encara ho faria més al saber de la pluja que en 5 minuts començaria.

Ella el mira amb cert somriure burleta i picant mentre aixecava la cella.

-Alguna cosa més a dir Míster Omniscient?

La Mariona va tractar d'establir converses amb els déus, amb éssers suprems i...

-Que tens un complex de protagonista Oriol? Necessites ser el teu propi narrador?

L'Oriol la ignorava, no sabia de què parlava la seva estimada.

-Com? Què has dit?

-Res, res.

-De sobte, l'Oriol es va ficar vermell mentre intentava amagar el seu somriure d'enamorat, ara, mira a la Mariona sorprès, no s'esperava aquesta resposta d'ella...

-Eh, Mariona, que de narrador només pot haver-hi un, no fotis!

-Tots dos van riure entre la frescor de la mar i sota la feble llum de la lluna, no es veia gairebé res, prou per veure'n la mirada i expressió a les seves cares, es miraven, feia fred, moooolt de fred, la Mariona el mirava tot sabent que l'ambient indicava l'aproximació d'un punt d'inflexió per la seva relació i de sobte... plou?

-Déu meu, Mariona, quina poeta estàs feta, eh?

-Deixa't de bestieses, com t'ho has fet per saber que anava a ploure?

-És el que té ser Omniscient saps?

Així, la Mariona mai sabria que l'Oriol va mirar el temps abans de sortir de casa, aquest secret perdurarà tota l'eternitat.

-Saps que t'escolto, no?

-Eh? Però si no he dit res, hauràs escoltat un missatge de Déu.

-Tant de bo fos això, aleshores, aquest presumpte Déu tot poderós ho sap tot?

-Com vols que jo ho sàpiga? Potser si et poses a pregar...

-Bona idea!

-Déu tot poderós, si realment ho ets... contesta'm!

"Diguem Mariona, que desitges?"

-Que demostris la teva omnisciència!

"Hmm... オリオールはあなたを愛しています"

-Oriol! Tradueix!

-El què?

-Tu saps japonès no?

-はい (Sí).

-Què m'ha dit el Déu aquest?

-Ni idea, jo no escolto cap Déu, seran paranoies teves no?

-Ori, ara no facis teatre va, digue'm que m'has dit.

De sobte, la Mariona va sortir de l'aigua per ficar-se a remull sota la meva, ai, sota la jaqueta de l'Oriol.

-Però que dius tio, para d'inventar-te la història!

Plovia a bots i barrals, això afegit al fred d'hivern, feia que la Mariona i l'Oriol estiguessin tremolant sense parar.

-Per què sempre que et poses a narrar mires al cel?

La Mariona feia preguntes incoherents, unes que no resoldrien la qüestió d'aquesta nit...

-Ai mira, ja m'estàs cansant, jo surto ja.

Ara sí que sí, la Mariona va sortir de l'aigua, es va girar, i va mirar l'Oriol, ell li va retornar la mirada, seriós, i es va preguntar si ella ha entès el que ha dit en japonès -que l'estima-, i desitja que no, que no sàpiga que l'estima, que no sàpiga que ara, des de la llunyania: les barques són l'Oriol en la mar, i la Mariona en la platja, sent el seu far.



–Barqueta i navegant–

- 2/1/20XX

Avui, ell -aquella part de mi sense por d'amagar-se i que veu la vida no com una història per explicar, sinó per viure- ha intentat confessar els nostres sentiments a la Mariona, però no li he deixat, tenia por que alguna cosa sortís malament, que l'amor fos unidireccional.
Estimo a la Mariona, i sé que ell també, no hi ha res que ens hagi fet enamorar-nos d'ella, no hi una causa A que porti a B, no és tan simple l’amor que sentim per ella, simplement un dia ens vam donar compte que l'estimàvem com un tot.

Érem a la platja, i si fos per mi m'hagués quedat a la sorra, veient en el mar els seus preciosos colors difuminats entre les onades, i mirant-la narrant històries al meu cap del que podria passar instants més tard, anècdotes paral·leles del que passaria si fes allò o allò altre, però cap d'elles es compliria, no em veig capaç d'actuar.
Però ell sí. No pensa, només fa. Ell flueix per la corrent sense importar-li la direcció de les onades, el seu temps verbal de viure està en present i no en futur. Ell, és qui avui m'ha impulsat cap a l'aigua, ell ens ha apropat a la Mariona.
Llavors ha succeït el que només passa quan estem a prop d'ella, quan s’olora la seva presència i compartim l’aire que respirem, tant ell com jo ens tornem un, l'Oriol.

- 3/1/20XX

Durant tot el dia d'avui he ajornat cert missatge que ell volia escriure-li a la Mariona, amb excuses com anar a fer la compra, dutxar-me, dinar, fer el llit... no és difícil escriure un missatge, agafes el mòbil, entres al xat i escrius, és instantani, però real.

En les històries no hi ha res real, ni allò bo ni allò dolent, i això en certa forma m'entristeix i m'alegra alhora... vull que ho sàpiga, però i si surt malament? S'allunyaria? Si passes això potser ja no podria tornar a ser un mateix, l'Oriol, qui es narra en veu alta mentre viu la seva pròpia història, qui li treu les rialles a la Mariona, aquest és el jo que vull acabar sent.

Escriure per xat és com jugar un rpg, has d’escollir els moviments precisos per passar-te el nivell, per seguir endavant, per no rebre un GAME OVER. Els missatges que li envio, no els noto reals, massa calculats, massa metòdics, massa perfectes, no hi ha bellesa en la perfecció, no sembla real. M’agrada parlar-hi amb algú cara a cara, per molt que no sigui un tot amb l’altre part de mi, m’esforço, em surt, trigo menys a unir pensaments i accions, és real. I avui he trigat en enviar el missatge, bueno, com sempre, mil excuses han passat, he fet feines de casa, parlar amb ma germana d’algun videojoc, poc més, retenint el que et vull dir, i acabant el dia escrivint un pròleg de tota la història que pot haver entre nosaltres, una història que ja he viscut dins meu moltes vegades, i que per molt que no sigui igual a aquesta, vull crear-ne una real al teu costat.

El missatge: "Ens podem veure? T'he de dir una cosa."

- 4/1/20XX

La Mariona no ha llegit el missatge, normalment em contesta ràpid, se sol despertar més d’hora que jo, que estrany. He estat tot el dia deambulant per casa intentant no estressar-me respecte a això, ja que passaven les hores i el meu cap no parava de donar voltes, tant estrès era el que portava a sobre, que l’altre jo no parava de donar voltes per casa sense parar, de dreta a esquerra de dreta a esquerra, ara pujo escales ara les baixo, sort que ma germana s'ha adonat i m’ha començat a xerrar de qualsevol cosa per distreure'm, m’ha fet asseure al costat d’ella al sofà, i mare meva, tota una partida d’un rpg dels seus m’ha fet veure, Octopath Traveler crec que es deia…

Quin dia més estressant, potser he fet quelcom malament no? Per algo ara no em xerra, i si ha passat alguna cosa?, no sé què fer, això no és normal, potser em vaig passar amb les brometes de la platja.

- 5/1/20XX

La Mariona ha desaparegut.

- 7/1/20XX

La seva mare em va trucar abans d’ahir preguntant-me amb la veu afònica i aguantant-se el plor si havia vist a la seva filla, si havia parlat amb ella... em va comunicar que no la trobava des del 3 de gener. En aquell precís instant em va caure el mòbil, em vaig quedar en blanc.

Ahir, després de diversos atacs de desesperació van passar els mossos a fer-me unes preguntes, sembla que vaig ser l'últim a veure-la, quan la vaig acompanyar a casa seva la nit de la platja, això m'ha fet sentir culpable, sobretot al veure com els agents em miraven amb certa sospita, això no és culpa meva oi? oi? oi?
Els hi vaig explicar tot, que l'estimo, la nit a la platja, el com la vaig acompanyar a casa aquella mateixa nit i el record ben profund dintre meu de la seva silueta entrant a casa seva.

Sembla que pel matí ja no hi era.

Sento que el meu món s’està descolorint.

- 8/1/20XX

No hi he anat a la uni avui, estic tancat a l'habitació amb les persianes baixades, de tant en tant la meva germana passa a portar-me alguna cosa per menjar, no tinc ganes de sortir, ni d’interactuar amb ningú. La culpa de no haver pogut fer res més s'apodera de la meva ànima, estic destrossat.

- 11/1/20XX

Soc imbècil, soc imbècil, soc imbècil, soc imbècil, soc imbècil (...)

- 15/1/20XX

Em sento culpable, tot, tot és culpa mev- (...)

- 20/1/20XX

I si la Mariona és morta? (...) I si em mato? (...)

- 26/1/20XX

L'habitació és negre.
Miro a la dreta, negre.
A l'esquerra, negre.
Tot és negre, tot, tot és negre.

Però hi ha un ganivet petit i afilat, es veia perquè es reflectia en ell l'únic raig de sol que ha entrat a l'habitació. I m’he apropat com arna a la llum, l’afilat negre del ganivet, a les meves mans, i segur de mi mateix, m’he apropat al meu diari, i amb força, sense parar, rítmicament amb els batecs del meu cor, he arrencat fulles i fulles senceres del diari, les que narraven la monotonia d'aquests últims dies, la desesperació, pensaments que ara vull esborrar, no ha sigut nítid, però bueno, m’ha ajudat a tirar endavant. I l'estrès no ha parat d'augmentar, arrencant i arrencant fulles amb el ganivet sense parar, per tot d'una aturar-me al llegir el meu nom gràcies al reflex del ganivet: "Aquest és el jo que vull acabar sent".

- 31/1/20XX

Al mirar per la finestra feia bon dia, l'habitació plena de colors una mica menys foscos que abans, la meva motxilla vermella; del color preferit de la Mariona, i abans de sortir ma germana m’ha fet una abraçada, res m’ha dit, tampoc calia, però sé perfectament el que em volia dir, ho veia a la seva mirada... una que he contestat amb seguretat abans sortir de casa, sent jo, nosaltres, junts, un, sent l'Oriol.

Trobaré a la Mariona.



–Bosc i llanterna–

Amb les claus a mà dreta, i un blanc io-io a l’esquerra, observo l’imponent far que es troba davant meu; avui començo la feina, vigilar que tot funcioni la mar de bé, que no s’apaguin els llums del far, quina ironia tan poètica, m’encarrego de donar llum, almenys, de mantenir-la.

La negra porta gegant ressalta envers el vermell i el blanc del far, quin fàstic de colors, la pell, de gallina, tinc por. Però a això he vingut, a tirar endavant, a deixar enrere els grisos del passat, a fer llum en aquest far, almenys, una porció del que ella era capaç.

Obro la immensa porta, i davant meu, es troben infinites les escales en espiral per pujar a dalt de tot, i començo a pujar escales i escales sense fi, rítmicament, però sense pressa, rítmicament, com el compàs dels meus batecs, rítmicament, com els records que apareixen davant meu, els horrors que vaig veure allà, són uns que no vull pas recordar, molt menys reviure.

Han passat 6 anys des del malson que és perdre’t de la meva vida, des que veig el color dels teus ulls, el teu somriure, la teva ànima i tot el que l’envolta.

Durant aquest temps, tot el que vaig poder trobar de tu, amor meu, va ser la informació d’un lloc on et podria trobar, del malson on vas posar fi a la teva vida, on et vas alliberar.

Els uniformes, blancs.
Les instal·lacions, negres.
La sang, vermella.

Les negres habitacions dels treballadors, era on residíem jo i en William, el meu company d’habitació, que justament el vaig conèixer entre aquelles negres parets. Atrapats entre la foscor de la nit, cap llum ens era permès, cap color a part dels del nostre cos. I el negre estava per tot arreu, em prenia les ganes d’enlluernar el meu voltant, al llarg del temps que hi era allà m’hi vaig acostumar, sempre era de nit en aquella vida, vaig perdre la por a la foscor, o almenys, la curiositat de què hi havia immers entre els negres de les nostres ànimes. Per això no hi confiava gens en la gent d’allà, cadascú tenia la seva foscor ben amagada en el fons del seu cor, intentant amagar-se entre l’obscuritat de les instal·lacions, com en un bosc de nit sense llums. I els que no, els que es feien veure em produïen un fàstic inhumà, la seva ànima era més negre que la mateixa foscor que ens envoltava, no tenien por de mostrar els monstres que portaven a dins; les apostes que es feien al darrere de tota aquella massacre que ells veien com espectacle, els somriures plens de felicitat al veure algú morir ple del mateix bany de sang que els envoltava, el plaer que sentien envers el patiment extern... No ho aguantava, l’odi, la por, el fàstic produït per l’obscuritat que ens protegia dels altres i ens feia preses dels més foscos, a més a més de veure milers d’habitacions plenes de sang dia sí dia també no ajudava molt a la bogeria que m’aportava la foscor, m’encarregava amb en William de vigilar les càmeres de seguretat entre tanta foscor, unes càmeres on només hi havia llum, plenes de blanc. Intentava no pensar-hi massa, apagar la ment, feia mal, veure tanta gent patir, altra gent com jo, en la llum en comptes de la foscor, al cap i a la fi, vagis on vagis, sempre hi haurà algú patint. I vigilant tant les càmeres, em vaig adonar que en William també patia tant com jo, les emocions que havíem de retenir, les pallisses que havíem d’aguantar per un error comès, la foscor que compartíem, d’allà és on va néixer una petita llum entre tots dos, una que només veiem ell i jo, que a la llarga, la vam anomenar amistat.

Tots dos havíem vingut a buscar algú, però com anàvem a trobar a qui buscàvem si teníem por d’encendre la llanterna? Teníem por de ser vistos envers la foscor dels que ens aguaitaven, jo buscava la Mariona, ell a la seva germana. Vam decidir ajudar-nos, ser la llanterna fantasma de l’altre, anar encenent llums per la foscor per distreure el que ens envoltava, mentre l’altre buscava tranquil la seva raó per encendre la llanterna. Però allò no era l’únic repte a superar, davant nostre es trobaven els tres colors que regnaven en aquell caos;

el blanc de la bogeria,
el negre del control,
i el vermell de l’alliberació.

La meva llanterna va trobar un registre de la teva mort, un registre que no vaig poder acabar de veure, la força del teu vermell impregnada en les parets, el dolor pel que vas passar, va ser tant que no vaig suportar poder mirar, i em vaig sentir culpable, vaig fer de tot per arribar a aquella situació, tot d’una per no tindre prou força de veure com vas patir, de no poder estar al costat teu ni sense les barreres del temps, de presenciar plors, crits, desesperació, la teva vida en mans d’un color.

No vaig plorar ni reaccionar davant el trobat en la foscor amb la meva llanterna, la teva mort, que no vaig poder assimilar, i vaig seguir endavant com si res, però buit, estava buit per dintre, la meva vida en pausa, i la por al negre que m’envoltava va augmentar i augmentar sense parar, no volia moure’m del lloc on hi era, no volia mirar enlloc, tenia por a allò que podria trobar, i allò que em podria trobar, i el temps avançava i jo no m'adonava de com ho feia, en William sí, i va fer tot el possible per recompondre’m, però jo semblava un robot, una ànima perduda en aquell bosc, sense llanterna, sense color, sense mi.

Tant de bo haver-me fixat més en la llum del meu amic que em buscava per tot el bosc, amb molta por a ser vist, però amb més por a perdre'm per sempre.

El mal i caos, el patiment i dolor, va arribar de cop a la ment, a causa d’esbrinar, l'encara existència d’un io-io relacionat amb els teus últims dies. I això, com a far enmig del bosc, enmig la penombra foscor que m’envoltava, em va servir de guia per recompondre'm, per saber on anar, cap a quina direcció caminar, apuntar la llanterna, tirar endavant. I tot d’una amb aquesta esperança, sobre mi va venir de cop també, el vermell del teu malson, els dos colors que xocaven en aquell infern i jo no em vaig atrevir a mirar-los els ulls, allò que no vaig patir, em va vindre de cop. I com a foc enmig del bosc, va ser el moment més perillós de tots, on més em veien, on tot era foscor, i al costat hi era jo. On atacs d’ansietat i estrès servien com espurna per encendre un foc, on el meu vermell va tindre més ganes de sortir que mai, on si no arriba a ser pel William, ja m’haguessin enxampat, m’haurien apagat.

Tot d’una, vam descobrir que sa germana estava en un altre lloc, viva, però en els blancs colors de l’infern. Veure la seva petita esperança en els seus ulls, em va fer ficar-li les piles a la meva llanterna, havia de recuperar aquell io-io, i sortir d’allà, perquè allò inhumà que vivia, no em permetia ser un heroi, jo no soc protagonista d’històries, soc real. Tinc por, d’estar envoltat de blanc o negre, de patir tant com tu, i que l’única salvació sigui tacar les parets del meu vermell.

Després d’obtenir el io-io, volia ajudar en William, però ell em va fotre una hòstia, em volia feliç, lliure, volia que jo escapés d’allà, la qual cosa, sí que volia, però no el pensava deixar enrere. Ell em va fotre una altra hòstia, i així sense parar fins que em dones compte que em volia fora d’aquell infern, que ell continuaria buscant sa germana, i si li passava res, almenys desitjava ser recordat, per mi, el seu amic en la foscor.

I arribo dalt del far, miro avall les escales, com a gent que he hagut de trepitjar per pujar, gent plena de color, no com jo, i veig la zona des d’on hauré de vigilar, és plena de colors, combinacions que fan que admiri la bellesa de la complexitat del món que ens envolta i encenc el llum del far, no es veuen barques a la mar, tant de bo a algú pugui guiar, tant de bo ser llanterna en la foscor de la resta, com la Mariona i en William ho eren per mi. I miro el io-io, on enfocava els meus pensaments, allò que em recorda a tu, explicant-te històries com tant t’agradava escoltar, potser jo també soc part d’una història, una que espero que sigui real, tant com tu, qui he volgut que ho sàpiga tot de mi, que vegi tots els meus colors.

I veig la corda, desgastada, la trenco.