Vagó quàntic

La constància és un batec, tranquil·la i alliberadora, camina pel desert, no ens adonem del seu soroll, i gràcies a això, podem descansar, somiar… sintonitzar els nostres batecs amb els d’allò també constant.

CLANC

T’adones compte d’alguna cosa constant quan deixa de ser-ho.

Miro el meu voltant, res ha canviat, segueixo en el mateix vagó, he dormit un bon trajecte, bé, en realitat no ho sé, no es marquen les parades, i el tren tira i tira sense aturar-se. El so de la maquinària en funcionament no sembla pas finit, és la constància entre els vagons allò que em relaxa el cor com una nana, i un petit cargol mal ficat a la via; el que em desperta dels malsons.

M’agrada mirar per la finestra, veig paisatges preciosos, paisatges que són imatges dels meus records, records que temps endavant, tant de bo algú en sàpiga quan, oblidaré.
Però no vull oblidar la bellesa que es reflecteix en la finestra, els colors en què m’hi fixo son part de mi, i no vull desfer-ne'n, però el tren passa de llarg. I amb un soroll relaxant el tren tira i tira endavant mentre m’ensenya un món on vull desitjar quedar-m’hi. Vull arraulir-me en aquest paisatge de fantasia i nostàlgia, i una gran part de mi vol baixar d’aquest coi de tren, fart d’estar tancat vol sortir a veure món, vol ser part del paisatge que contemplo per la finestra.

Les portes del vagó estan a punt de tancar-se de nou, surto? Vull sortir, crec, no ho sé, bé, allò que vull és a fora, hauria de sortir, només és aixecar-me del seient, fer quatre passes, i travessar la porta, puc fer-ho, diria, espero, he visualitzat milers de vegades aquesta escena, l’alarma del tancament de portes finalitza, per què no surto? Vull fer-ho, sé que vull, però si volgués ja ho hauria fet, no? Des que vaig tindre consciència de mi mateix ja estava en aquest vagó, per tant, si surto, potser no passa cap més tren. No té parades, a vegades s’atura i s’obren les portes, no sé cap a on va, però mai s’ha repetit el paisatge. Alguns són més bonics que altres, però sempre he volgut enfonsar-me en algun d’ells, descobrir els seus misteris, els seus detalls, les plantes i animals que hi conviuen, per això tinc la sensació de voler marxar. Aturar-me i respirar en comptes de veure-ho tot de front sense centrar-me en els detalls, això vull, i la porta em crida, vol que surti, que ens coneguem, i jo també vull, llavors que em manté lluny la sortida? El misteri de veure el següent paisatge? La por de no poder tornar a pujar, sent així un bitllet únic? No sé què és, no m’entenc, menys encara aquest tren, on vas? Qui condueix? I aquest objectiu que tens, me'l diràs? Necessito entendre-ho.

Vull sortir d’aquesta constància! Vull ser el cargol en la meva via!

Potser vull sortir d’aquí per escapar de la meva foscor, i que la il·lusió de l’exterior em faci expectar com aquest buit que creix dins meu no pot sortir del tren, un buit que em fa veure cada cop més els grisos del meu voltant. I el paisatge de la finestra, el cargol dels meus pensaments.

Al meu voltant la gent no sembla veure el món tan ennegrit, éssers difuminats en el mateix vagó que jo, les seves ànimes perduren entre parades, l’alè que no puc notar, però a la vegada sé que hi és allà.

El raper que sempre te'l trobes fent rimes d'allò més hilarants: check.
Dues àvies assegudes i comentant el programa de la tele de l'altre dia: check.
El noi a la cantonada del vagó escoltant la seva música amb auriculars: check.
La mare fotent-li bronca al seu fill perquè està tirat per terra: check.
La noia repassant els seus apunts de l’escola: check.
I el meu amic encara adormit: check.

Milers i milers de persones es troben en aquest vagó, recorrent el mateix camí que jo, però és estrany, hi són i a la vegada no, estic sol entre aquests metalls i a la vegada veig a tothom. Cadascú segueix la complexitat del seu propi camí, i en el nostre propi estem ben sols, i a la vegada acompanyats pels qui també fan aquell trajecte. A vegades algú que hi era al vagó s’allunya i te’l tornes a trobar cent parades més tard. El tren tira i tira, i les cares canvien com els somriures de la gent, com també els seus paisatges, la complexitat de cada mirada es troba en el que reben del que miren. I els dies passen i passen, i la constància del tren no acaba, però potser sí l’amistat amb aquell amic inseparable, no us torneu a trobar, el seu tren i el teu no han tornat a passar per la mateixa via, sembla que tots estiguem al mateix tren, però en realitat cadascú hi és al seu.

Hi ha gent que decideix baixar, i no se’ls torna a veure, altres xoquen amb altres trens, descarrilen, o s’equivoquen de camí i es queden sense vies, a aquests tampoc se’ls torna a veure. Altres trens tenen alguna catàstrofe, aquells perden molts viatgers, aquells no poden veure res més per la finestra, però han sortit. I penso a sortir jo també, en pau, sense catàstrofes ni accidents, deu sentir-se bé imagino, sortir d’aquesta constància, però penso. El meu cap rumia, fa més voltes que aquestes rodes que em transporten, i tranquil, veig com de la constància no m’hi puc escapar, ja que sortiria d’ella només per estar-hi en un altre, un paisatge constant.

Potser el problema soc jo, que soc constant.

Desitjo un canvi, un cargol mal posat en el camí, potser per això miro tant la porta, EL CANVI EVIDENT, i no m’hi decideixo, potser serà per por a l’error, potser no sé ni què significa potser, i em diuen, “doncs condueix tu aquest tren”, de què coi serviria això? Si no sé on vull anar, si m’hi trobés en una cruïlla el meu tren s’aturaria. La complexitat del camí davant meu és la d’una ment tossuda, soc els meus propis frens.

I sincerament espero que altra gent, tingui més sort que jo, i sé, sé que en tenen! Ens allunyem dels uns als altres, i per sort, les xarxes socials em deixen veure altres paisatges, d’amics viatjant el seu camí, “quina enveja, jo també vull veure aquell paisatge” penso, i penso i penso, i el meu cap torna a fer voltes, es crea ell mateix el camí, fa milers i milers de quilòmetres sense parar, i al sortir de mi mateix, cap ni un hauré avançat.

Tinc un doctorat d’evitar la vida.

I així com miro paisatges, ho faig amb els altres, soc lector de vides, llegeixo i llegeixo sense parar la vida dels altres, esperant la notificació del seu nou capítol viscut, m’hi trobo jo, llegint-vos. Fins i tot a vegades em llegeixo a mi mateix, però que hi ha per llegir? Si no em narro la meva vida… per què no puc fer les dues coses alhora? Llegir i escriure, llegir i escriure, això vull, però no, la lectura m'empeny a no escriure més, vull canviar? Escriure! No sé com coi fer-ho, ni molt menys com se sent, mai he escrit, o almenys a voluntat.
Llegir deu molar més quan saps que tens una història a explicar. Llegir o escriure, llegir o escriure, necessito un canvi, el cargol! QUIN ÉS EL CARGOL? El tren tira i tira sense aturar-se, la gent s’allunya, ja no les veig! Les ànimes, ON SON!? Ningú hi és dins el vagó, estic sol, amb aquella part de mi que més por em fa, la que vol sortir! I les portes s’obren. M’aixeco, faig aquelles quatre passes que mai dels mais hauria executat, em trobo davant la porta oberta, veient llum lluny d’aquest tren… el paisatge em crida! Les ganes de sortir són més fortes que mai, i el meu cap, aiiii el meu cap, segueix en la rutina, dona voltes i voltes, i sembla que no ho té clar, però no m’aturaràs! El meu cos vol sortir, desfer-se de mi, de decidir, sentir, treu-re’s de sobre aquests grisos colors que m’envolten i el buit que creix dins meu, i el paisatge expandeix la seva llum en la meva foscor, veig l’objectiu, allò que m’espera! I comença a sonar l’avís del tancament de portes, jo aixeco la cama, és ara el moment! Avanço cap a la llum, i la miro de cara.

“Algú em deu llegir?”

M’aturo, reculo, es tanquen les portes, eh!? Miro lluny d’on soc, cap al primer vagó, que ha passat!? Que ha pensat la meva ment? Com que si algú em llegeix? Espero que no!