el poema que SÍ hauria d'escriure

No em trobo a mi mateix,
com l'oceà dins el peix,
que no el veu a l'enfocar des d'un altre eix,
i aquest buit dins meu, creix.

Aquell qui més plora,
és el que més enyora.
Miro al cel, i busco la meva aurora.

I sempre noto que em falta alguna cosa,
no és material, ni tampoc famosa,
sabria el que és, si fos sorollosa,
mare meva, quina destrossa!

Noto que sempre m’ha faltat,
com si les neurones ho haguessin votat,
majoria absoluta! Això ho han pactat!
Un pensament per deixar-me afectat.

A vegades deixo que m’enfonsi,
i no vull, vull que descansi,
que no es deixi emportar i em compensi.

Observo aquest escrit,
on m’intento ser descrit,
però les lletres s’han podrit,
quin mal li han fet al manuscrit!

I em miro al mirall, quin coi d’amargat!
Les ganes de respirar encara no s’han aixecat.

El secret de la vida, gaudir d’allò que és semblant,
on voldria trobar-me ballant.

La meva vida és un complet saboteig,
de mi cap a mi, com si no volgués un bon passeig,
amb un bon triomf, i ple de xiuxiueig,
de mi cap a mi, és aquest tiroteig.

Aquestes cadenes,
no són més que les meves venes,
i n'hi han desenes!
Però totes semiplenes.

Tant de bo algun dia,
se m’acabi la ximpleria,
i em toqui la loteria,
on la sang emergiria,
bullint amb alegria.

Que lluny en el temps, amb el meu trepant,
perfori el mal cant,
l’objectiu que tant estic somiant,
i els cels que tant estic observant.

Però no soc més que paraules,
promeses cap a futures
versions de mi,
en comptes de treure'm ja aquestes putes cadenes.

Normal que tot em falli,
si estic fart de mi,
tant de bo aquest poema ple de plagi
de les meves pròpies penúries, m’arribi al nucli.

Que estic fart de patir a mitges,
de plorar a mitges,
riure a mitges,
somiar a mitges.

Escolta'm,
tros de quòniam,
sé que t’agrado menys que l’enciam.

Penjo això,
perquè ho sento de debò.

Per no perdre la força,
ni aquestes paraules, l’amenaça,
que en la teva ment tingui una estança,
i el meu missatge no perdi l’esperança.

Ploraràs sang,
i d’aquí en faré un estanc,
en aquest món ple de fang,
i torni a tu com un bumerang.

Potser soc humà,
o un tros de marcià,
però aquí m’hi tindràs,
en aquesta web, ple de relats.
Perquè no m’oblidis pas.

Fuig, fuig,
intenta fer-me el rebuig,
que en el fons saps per què tens aquest enuig.

Ignora'm,
i seguiràs amb aquest “perdona'm”
cap al teu futur, i els somnis que pertanyen a aquest ram.

Si algun dia m’escoltessis,
sabries que no hi ha res que et pesi,
CRIDA HÒSTIA CRIDA,
dEixa’t De norMES!
Oblida les rimes!

Que la poesia no és la lletra,
és la vida!

Així que deixa’t de bestieses,
que si tant et vols morir,
omple't de poesia,
i compra’t un pernil!