Dibuixos de sorra

La marea vol que torni a la riba on els dibuixos que fèiem ens donaven l’esperança d’un romàntic futur per als dos, però tot acabava a l'arribar l’aigua com sal a la ferida que junts havíem creat, onades que cruelment no deixaven rastre de la nostra arenosa essència. Un dia et vas adonar que les coses s’anaven esborrant, i justament per això vas deixar de dibuixar. Jo volia continuar dibuixant, encara que fes mal veure com es desvanien les nostres abstraccions, perquè el simple fet de crear al teu costat feia que deixés de fixar-me en l’aigua que ho esborrava tot al seu pas, que el mar em borrés la vida m’era igual, no em podia esborrar la capacitat de dibuixar, però en un cert moment em vaig adonar que ho feia sol, i que l’aigua m’esborrava el dibuix abans de fer res, no hi havia riba on jo poder crear, al final, sí que vaig perdre la capacitat. No veure’t a la nostra riba em va fer anar directament al vast mar de llàgrimes que tenia endavant, em va colpejar, arrossegar, sacsejar, em vaig submergir en un bucle infinit d’onades i corrents que em portaven allà on elles volien, vaig fluir massa.

Jo, al mar, amb una tempesta i pluja que em volia ofegar, em costava nedar, no tenia forces, volia enfonsar-me, enviar-ho tot a la merda: els dibuixos esborrats, l’amor que sentia per tu, a mi mateix. Llavors la llum del sol es va capficar entre un petit forat dels núvols, et tacava la cara plena d’un somriure, eres allà, ajupida, dibuixant, havies tornat. I vaig nedar, nedar amb força, no volia deixar-te sola dibuixant, “t’ajudaré, faré els dibuixos de la teva riba realitat” em deia, tant de bo haver-me donat compte en aquest precís moment que em vaig oblidar de la meva pròpia riba. Vaig arribar, no van caler paraules, i ens vam posar a dibuixar. Però va haver-hi un problema: jo tenia por, por que s’avorrís dels nostres dibuixos, por que es rendís de nou, por que em deixés sol de nou envers el mar i la riba, por que els dibuixos s'esborressin. I justament per això li vaig exigir esforç i compromís a l’hora de fer els dibuixos, buscava el dibuix perfecte, un indestructible, i això és el que em feia demanar-li tant, tant, i tant… que es va cansar de dibuixar i se’n va tornar a anar, la meva por va atraure justament aquella realitat que menys desitjava. I és que no em vaig adonar en aquells moments que el que realment gaudia dels nostres dibuixos no era el resultat, sinó les abstraccions que hi afegíem i que ni nosaltres enteníem, la sinergia que hi havia en aquells instants encara que sortissin resultats terribles, i sobretot, la travessia que vam fer tot aquest temps és el que més aprecio, perquè per molt que el mar esborri els nostres dibuixos, les vivències que vam tenir junts mai s’esvaniran.

I ara soc aquí, nedant amb totes les meves forces buscant la meva essència que temps enrere vaig perdre, intentant no ofegar-me de nou en aquest mar ple de llàgrimes, i així, amb el cap ben alt, seguir avançant sense parar cap a la meva pròpia riba, no em giraré, estic fart que em diguin com de malament dibuixo, no tornaré enrere, tot s’esborrarà de nou, no et veuré, i això és el que més por em fa que passi. Però seré fort i seguiré endavant, he estat tant de temps dibuixant en les ribes dels altres, que ni me'n recordo que era el que volia dibuixar en la meva, i per això nedo, amb por, però amb valentia, per així arribar a la meva pròpia riba, una, que potser ni sorra té, plena de roques amb una marea tan irregular que fa por apropar-s’hi, o potser és tranquil·la, qui sap, tant se val com sigui, almenys serà la meva, tant se val si puc o no dibuixar allà, estaré on he d’estar. I òbviament, que bonic seria dir-te de construir un castell de sorra en comptes de dibuixar, un castell immens que ni el mar pugui trencar, quina alegria seria fer-ho, i quina bogeria seria fer els nostres dibuixos realitat, però aquí es queda, en una utopia de nom somni, ja que ni els dibuixos ni els castells són nostres, sempre han tractat de tu, els teus somnis, els teus plors, les teves proeses, els teus somriures, al cap i a la fi, tot ho vam fer a la teva riba.

M’agrada, sentir el vent a la cara, les onades xocant contra les pedres, i el mar, sense fi ni destí, m’agrada veure'm sol a un lloc al qual encara no pertanyo, estic en uns llimbs de nom mar entre la riba de qui jo era abans, i la riba on el meu nou ésser ha d’esdevenir. I aquest vent que tant m’agrada està acariciant-me la cara al nedar, em recorda que aquests llimbs no és infinit, que no nedo en cercles, que hi ha moviment. Qui sap sinó qui neda si mai arribaré on vull arribar, però el plaer de sentir el vent en tot el meu ser, el plaer de nedar cap al meu propi dibuix desconegut, és el que em fa seguir nedant.