Cercador
Servidors d'idees
Un relat de: relats_del_buscador- Compartir:
Una gebrada digitalitzada cobria artificialment la ciutat. Cada floc de neu era un fragment de codi, un esclat suspès a l’aire que amb prou feines recordava el fred vertader. Sota aquell cel immòbil, la gent caminava amb la mirada buida, esperant el toc de mitjanit: l’hora en què el Mur de les Idees emergia.
Ningú no sabia d’on venia exactament el Mur. Apareixia en els somnis o en els reflexos dels edificis, fet d’una matèria que no era ni pedra ni llum, sinó pensament condensat. Allà, les Idees esperaven: vibraven, murmuraven, oferien promeses. Cadascuna tenia un símbol flotant al damunt, una forma pura: el poder, la llibertat, l’amor, la justícia, l’obediència, l’oblit.
Es deia que tothom havia de triar una idea almenys un cop a la vida. No fer-ho era quedar buit, sense propòsit. Però qui triava, es convertia en servidor de la seva elecció.
Aquella nit, cinc figures es van reunir davant del Mur.
L’home del poder va ser el primer a acostar-s’hi. Va tocar el símbol daurat i una onada ardent li va travessar el pit. Des d’aleshores, les seves paraules es van convertir en ordres; la seva ombra, en exèrcit. Però amb cada victòria, una part de si mateix es dissolia dins la idea. Quan va tornar al món, ja no parlava com un home, sinó com una encarnació del Poder.
La dona de la llibertat observava les Idees amb cautela. Va voler tocar la Llibertat, però quan ho va fer, el Mur es va esquerdar en mil fragments. El seu esperit es va dispersar en direccions oposades: cap lloc no podia contenir-la. La gent deia que la veia als somnis dels presos, o en el tremolor d’una porta que s’obria sola.
L’ancià de l’ordre va triar la Disciplina. Va tornar amb un rellotge incrustat al pit. El seu cor bategava al compàs de les hores exactes; ja no podia desviar-se, ja no podia errar. Moria una mica cada vegada que algú trencava una norma, i ningú no va saber mai si va ser feliç o simplement funcional.
La jove de l’amor s’hi va acostar tremolant. La Idea la va envoltar amb dolçor, i durant un instant va sentir el sentit de l’univers. Però aviat va descobrir que estimar sense descans també era una forma d’esclavatge: la seva tendresa la devorava, la feia suplicant, infinita.
L’últim a acostar-s’hi va ser un nen. Va mirar el Mur, va dubtar i va preguntar:
—¿I si no en trio cap?
El Mur va vibrar, desconcertat. Una veu —o totes les veus— va respondre:
—Qui no serveix una idea, serveix el buit.
El nen va fer un pas enrere. Es va esvair entre els flocs digitals, potser lliure, potser perdut.
Quan el Mur es va replegar i l’alba pixelada va tornar sobre la ciutat, els servidors es van despertar als seus llits. Cadascun amb una llum diferent als ulls, com si haguessin signat un pacte que no recordaven.
I mentre la gebrada digitalitzada continuava caient, un murmuri invisible recorria els carrers:
les idees no moren, només canvien d’amo.
Ningú no sabia d’on venia exactament el Mur. Apareixia en els somnis o en els reflexos dels edificis, fet d’una matèria que no era ni pedra ni llum, sinó pensament condensat. Allà, les Idees esperaven: vibraven, murmuraven, oferien promeses. Cadascuna tenia un símbol flotant al damunt, una forma pura: el poder, la llibertat, l’amor, la justícia, l’obediència, l’oblit.
Es deia que tothom havia de triar una idea almenys un cop a la vida. No fer-ho era quedar buit, sense propòsit. Però qui triava, es convertia en servidor de la seva elecció.
Aquella nit, cinc figures es van reunir davant del Mur.
L’home del poder va ser el primer a acostar-s’hi. Va tocar el símbol daurat i una onada ardent li va travessar el pit. Des d’aleshores, les seves paraules es van convertir en ordres; la seva ombra, en exèrcit. Però amb cada victòria, una part de si mateix es dissolia dins la idea. Quan va tornar al món, ja no parlava com un home, sinó com una encarnació del Poder.
La dona de la llibertat observava les Idees amb cautela. Va voler tocar la Llibertat, però quan ho va fer, el Mur es va esquerdar en mil fragments. El seu esperit es va dispersar en direccions oposades: cap lloc no podia contenir-la. La gent deia que la veia als somnis dels presos, o en el tremolor d’una porta que s’obria sola.
L’ancià de l’ordre va triar la Disciplina. Va tornar amb un rellotge incrustat al pit. El seu cor bategava al compàs de les hores exactes; ja no podia desviar-se, ja no podia errar. Moria una mica cada vegada que algú trencava una norma, i ningú no va saber mai si va ser feliç o simplement funcional.
La jove de l’amor s’hi va acostar tremolant. La Idea la va envoltar amb dolçor, i durant un instant va sentir el sentit de l’univers. Però aviat va descobrir que estimar sense descans també era una forma d’esclavatge: la seva tendresa la devorava, la feia suplicant, infinita.
L’últim a acostar-s’hi va ser un nen. Va mirar el Mur, va dubtar i va preguntar:
—¿I si no en trio cap?
El Mur va vibrar, desconcertat. Una veu —o totes les veus— va respondre:
—Qui no serveix una idea, serveix el buit.
El nen va fer un pas enrere. Es va esvair entre els flocs digitals, potser lliure, potser perdut.
Quan el Mur es va replegar i l’alba pixelada va tornar sobre la ciutat, els servidors es van despertar als seus llits. Cadascun amb una llum diferent als ulls, com si haguessin signat un pacte que no recordaven.
I mentre la gebrada digitalitzada continuava caient, un murmuri invisible recorria els carrers:
les idees no moren, només canvien d’amo.