Ram de Morts

En el bell mig de la natura, quina flor arranques?

Allà, quieta i viva, és acariciada pel vent, i destaca entre les arrels i la terra, com si estigués posicionada perfectament en una escena, protagonista del seu voltant, com si tot estigués a prop seu com a complement de la seva bellesa.

I sobtadament algú l’arranca.

Aquesta és, la més bonica de totes... aquella que destaca i fa de les seves imperfeccions una completa bellesa. La que després de tot l'esforç fet per créixer de la forma més maca possible, aquesta, és la que arranques. I a l'arrancar-la li actives el cronòmetre per la seva mort, una etapa que la gent utilitza per ficar-la en un pot amb aigua perquè tothom vegi com de bonica és, potser regalar-la o fins i tot llençar-la per allà després de fer-li tres o quatre fotos, qui sap?, però aquella petita bellesa, morirà. I abans que això passi, quan està perdent el seu viu color que l'absorbia, aleshores, la traurem del pot, la llençarem, i li buscarem un altre substitut.

Hi ha persones com aquestes flors, la seva brillantor fa que algú les vulgui arrencar fent-les seves al ficar-les en un pot, treure-les de la terra, de les seves arrels. I quan aquesta llum comença a marcir d'una foscor que la mateixa persona que la va arrencar ha provocat, aleshores, la llençarà com la inútil flor en què s'ha convertit.

Creus que només ficant-la en un pot d'aigua ja la mantindràs en vida?

Tant de bo funcionés, però no, cada planta és diferent entre si. Alguns són cactus, amb molta aigua els ofegues, i altres en són pins, un mar han de xuclar per sobreviure, altres són orquídies, si no en trobes l'equilibri se'ls farà difícil existir, i altres no es queixen, però depèn de com les cuidis els fruits que faran podran variar molt entre si, al cap i a la fi, cadascú necessita el seu equilibri per viure.

I que bonic! Que et portin un ram de flors, però mare meva, és ple de morts. No vull pertànyer a aquest genocidi, deixa’m aportar vida enmig la penúria, porta’m un ram de llavors.