"Sentado solo en un banco en la ciudad
con tu mirada recordando el litoral
tu suerte quiso estar partida
mitad verdad, mitad mentira,
como esperanza de los pobres prometida.

Andando solo bajo la llovizna gris
fingiendo duro que tu vida fue de aquí
porque cambiaste un mar de gente
por donde gobierna la flor
mirá que el río nunca regaló el color.

En Buenos Aires los zapatos son modernos
pero no lucen como en la plaza de un pueblo
dejá que tu luz chiquitita
hable en secreto a la canción
para que te ilumine un poco más el sol.

Cualquier semilla, cuando es planta, quiere ver
la misma estrella de aquel atardecer
que la salvó del pico agudo
refugiándola al oscuro
de la gaviota arrasadora de los surcos."

- León Gieco -


cançó,

el teu poema m'ha recordat aquesta cançó... però una mica al inrevés, tu canvies el poble per la ciutat.

Reconec que a vegades és alliberador l'anonimat de la ciutat... però això també comporta no formar part de res i soledat, cosa que en mesura està molt bé, però com a forma de vida pot ser una mica depriment.

Discrepo sensiblement sobre l'elogi total a la ciutat... si que té molts avantatges, sense anar més lluny, la quantitat de serveis que en un poble no trobarem mai... però els pobles tenen un avantatge que un ciutat mai podrà assolir: el silenci... caminar uns minuts i endinsar-se al bosc, seure al terra i escoltar el silenci... una forma com una altre d'aillar-se del món, però formant part d'un tot.

una abraçada,
GB.

el meu vot al millor de la quarta dècada.
GB

doncs això: aquí queda el meu vot pel repte de la tercera dècada.
GB

doncs això: aquí queda el meu vot pel repte de la segona dècada.
GB

doncs això: aquí queda el meu vot pel repte de la primera dècada.
GB

Afrika,

un bon resum de moments per recordar... aquelles cosetes que quan las tenim no li donem massa importància i quan ens falten les trobem tant a faltar.

crec, però, que t'has equivocat en l'ordre, el fet de posar el primer "tu, tot sencer" treu molta importància als següents punt, personalment l'hauria guardat per l'últim punt, com a resum. Ara bé, també ho veig com un escandall, comences pel ‘tot' i mica en mica justifiques aquest ‘tot'.

Hi ha una frase que no l'he acabat d'entendre, "... em fan portar al món on només som tu i jo" (suposo que volies dir "em transporten", sinó realment no l'entenc), i penso que seria més correcte dir "... a un món..."
(no em facis massa cas... suposo que m'he encallat en aquesta frase i simplement t'ho volia fer saber...)

m'ha agradat quan dius que la seva manera d'estimar mai s'encongeix... m'ha agradat la imatge que m'ha vingut al cap, quan t'abracen i t'encongeixes entre els seus braços...

mai ens ha d'avergonyir cridar el nostre amor!

una abraçada,
GB.

PD: m'ha fet gràcia això que enumeressis els motius... molt d'enginyer!! jeje

Afrika,

Poesia trista.

... m'ha recordat un poema que vaig escriure ja fa temps, on barrejava les llàgrimes amb la pluja, una manera com una altra d'amagar els sentiments... ara bé, en el teu cas no és tant per amagar-se com per mostrar un estat d'ànim.

M'ha agradat especialment:

"tan de bo algú m'hagués ensenyat com estimar-te."
[...]
"tan de bo algú m'hagués ensenyat com oblidar-te."

... genial com fa evolucionar el poema!... d'estimar a oblidar!

una abraçada,
GB.

ITACA,

feia força temps que no llegia cap relat teu, i ho trobava a faltar, en ells sempre es respira un aire alegre i de joventut, una vitalitat que et portarà molt lluny, allà on els teus somnis (i la teva musa) desitgin!

M'agrada com, de la manera més simple, barreges imatges de quotidianitat amb somnis i pensaments més enllà de la realitat, donant un nou significat a les paraules...

Si em permets, només voldria donar-te un petit consell, em deixes?... diria que pateixes de publicació compulsiva, escrius i publiques, jo et recomanaria que deixessis reposar els relats uns dies, i els rellegeixis, t'adonaries d'algunes petites errades fàcilment corregibles... però només és una opinió.

"La vida és bella", no ho dubtis mai!

una abraçada,
GB.

marta,

m'ha agradat l'ús que fas de les paraules, les imatges que esculls per reflectir els sentiments, com la ‘costella' i la ‘mirada', però sobretot la ‘guitarra'!

Utilitzes el recurs de la repetició fins el límits, però no és fa pesat, estèticament no m'agrada, ja que tants ‘i que' li dona una estètica molt simple... però el que compte no és com es veu sinó com és llegeix, i aquesta repetició li dona un ritme molt dinàmic, i molta ‘velocitat', m'agrada.

Estic d'acord amb en Henry, sort de la introducció, bé, per això està! ajuda a comprendre el missatge que vols donar. Ara bé, jo hi veig una lluita d'aquest ‘jo' per vèncer aquest sentiment de necessitat en vers el ‘tu', ja que arriba a fer-li mal.

M'ha agradat,
una abraçada,
GB.

Leela,

D'aquest poema, m'ha cridat l'atenció el títol, per això de ‘principis', i he de dir que després de llegir el poema, no m'ha quadrat massa el títol amb el text, segurament perquè tinc una visió una mica esbiaixada del terme ‘principi', que per mi és una ‘veritat fonamental'... i el que jo entenc del poema és més aviat una ‘declaració d'intensions', però com sempre, això és una apreciació personal... i potser la utilització de ‘principis' dona un èmfasi especial a aquestes ‘intensions', que segurament és el que buscaves. Personalment crec que el títol és una part molt important d'un poema, no només per captar l'atenció del possible lector, sinó també perquè a d'aportar quelcom més al propi text.

En llegir aquest poema, no he pogut evitar lligar-lo amb el poema anterior, curiosament publicat el mateix dia (casualitat?), i penso que és una altra manera de veure la mateixa història, és a dir, dirigit clarament a la mateixa persona (m'he fixat que aquest l'has marcat com a ‘biogràfic' en canvi l'altre no... cosa que no crec que tingui massa importància, ja que d'una forma o una altra tot els relats/poemes tenen alguna cosa de biogràfics, no?)... així com en l'anterior simplement ens informaves de la necessitat d'oblidar algú, aquí li dones la volta, i passes de l'oblit al record, i demanes a aquest ‘algú' que et recordi. M'ha semblat un contrapunt genial... tu vols oblidar, però vols que ell et recordi!

Els últims versos:

"Potser algun dia
quan et vegi,
sabré el què has estat per mi."

... molt dur... dedicar aquest versos a algú em sembla molt dur, però al mateix temps molt sincer i honest... i crec que necessari, ja que dir les coses en calent mai és bo (o com a mínim després ens penedim)... per tant millor deixar passar un temps perquè s'esborrin els mals records que han portat al desenllaç i quan només quedin els bons moments ‘ja en parlarem'.

Un poema genial, té un to d'aparent fredor que crec molt encertat. M'ha agradat molt.

una abraçada,
GB.

Leela,

Bon conjur... (abans de tot: t'ha funcionat??... ja explicaràs si s'ha de fer alguna cosa especial, o només s'ha de recitar!... serveix per oblidar-se de qualsevol cosa?)... a primer cop d'ull m'ha semblat un conjur molt divertit, i molt enginyós.

... després he mirat d'anar una mica més enllà (malgrat no crec que hagi arribat massa llunys... jeje)... primer he intentat esbrinar que pretenies oblidar quan el vas formular, evidentment era algú (no m'ha costat massa arribar a aquesta conclusió "qui ets?"... si es que quan vull em fixo amb els detalls!! jeje), segurament algú que t'ha fet mal (sinó per què voldries oblidar-lo?), probablement mal d'amors (m'ha semblat lògic, és el que més ens costa oblidar, i molts cops hem de recórrer a recursos màgics!).

En el conjur has utilitzat tres ‘bestioles': mosquit, rata i porc... per què? potser una manera elegant d'insultar, dient indirectament que la persona que es pretén oblidar és un mosquit impertinent, una rata fatigosa i sobretot un porc pudent?... no ho sé, m'ha sobtat una mica això de recórrer a imatges desagradables per intentar esborrar el record... la veritat és que té força lògica, ja que sempre intentem recordar els bons moment, i intentem oblidar allò desagradable... i m'ha semblat que la intensió del conjur és aquesta, convertir bons records en mals records, per així no sentir tristesa d'oblidar.

Repeteixo: m'ha semblat molt divertit i molt ben trobat. Felicitats!

una abraçada,
GB.

filladelvent

Carai quin poema, l'he hagut de llegir diverses vegades...

... m'ha sobtat molt el camí que segueix el poema, el pas de la ‘por' al ‘odi'. He de reconèixer també, que em costa entendre l'últim paràgraf, no l'acabo de situar.

Però bé, intentaré explicar-te (a la meva manera) el que m'ha transmès el poema:

"Por a quan no sou vosaltres"

... el títol ja ens indica a qui va dirigit el poema, a ‘vosaltres', persones properes.

"Tinc por
Una por que se'm cala als ossos
Com el vent fred d'agost."

... primer ens situem, introducció, ‘por'... però no una por superficial, una por tonta, sinó tot el contrari, una por molt intensa, una por que surt de dins i que no es pot evitar.

"Ploro xisclant
I és per què odio als fantasmes
Que et persegueixen a tu -a mi-."

... una por que comporta tristesa, pena i dolor. Por als fantasmes, als vostres fantasmes... el record de vosaltres ara que no hi sou. ‘Odi' a aquests records, però no pel fet de no voler recordar, odi als record perquè ja només son records. (no acabo d'entendre aquest ‘a tu'... sempre i quan des del meu punt de vista, la meva interpretació... estic convençut que té la seva raó de ser. Podria ser una mena de ‘duplicitat personal'? m'explico, l'autora és mira des de fora, és a dir, es dirigeix a ella mateixa, parla amb ella mateixa)

"Els atrapo
De tant en tant, sempre fent-me la víctima
I al final, sempre plorant."

... a vegades, aconsegueix encara la por, parlar amb els fantasmes, aquests ‘vosaltres' que ja no hi son, recriminant-los la seva marxa, malgrat saber que ells no ho volien... i per acabar, nostàlgia, pena i dolor.

"De por
Ploro de por a trobar-vos
Quan ja no sou vosaltres, ben bojos."

... (aquest és, per mi, el punt àlgid del poema)... ‘vosaltres' ja no son qui eren, físicament ho son, però el seu cap ja no hi és (entenc aquest ‘bojos' com a qualsevol mena de demència).

Us odio
Per què porteu imprès el missatge
De la vida que em destrueix.

... per finalitzar... el pas definitiu de la ‘por' al ‘odi', l'odi d'observar la crueltat de l'existència, de comprovar com es destrueix l'ànima de la persona sense ser capaç d'evitar-ho...odi... por de que jo també acabi els meus dies així.


M'ha agradat molt el poema, transmet perfectament aquest sentiment d'impotència davant la demència, que balla entre la por i l'odi.

una abraçada,
GB.

PD: gràcies per l'últim comentari (Àgam)... m'hauria agradat fer-te un parell de contra-comentaris, però he vist que no tens mail, no passa res, ja memoritzaré el que voldria dir-te, i si ens veiem en una propera trobada, ja ho comentarem.

Sonyes,

has fet una bona descripció de la natura que envolta a la noia... m'ha donat la sensació que descrivies la mort, ... la mort d'amor, i en certa forma, així és, ja que si bé no és una mort física, podríem dir que d'alguna forma en aquell instant mort el seu amor.

Si bé el primer tros l'he trobat prou bé, no m'ha agradat massa el final, potser perquè no m'agrada que m¡ho expliquin tot i m'agrada imaginar-me un final fet a mida de les meves sensacions i sentiments. L'he trobat molt forçat, com si ja haguessis dit el que volies dir, però no la volies deixar allà dormint, l'havies de despertar!... però així com per adormir-la has creat tot un ritme que condueix a tancar els ulls, el despertar m'ha semblat molt sobtat.

hauries de vigilar una mica l'ortografia, simplement passant un corrector t'adonaries d'algunes errades, però malgrat que alguna sobta una mica (algun barbarisme), no molesten a l'hora de la lectura.

En resum, he trobat molt interessant l'inici del relat, i l'ambientació que crees, i vull animar-te a publicar més relats!... és la millor manera d'aprendre i millorar!

una abraçada,
GB.

angie,

Mai ho havia pensat: "no podem buscar consol en la soledat".

Però no sé si estic del tot d'acord, a mi la soledat m'anima, però potser sí que per la gent ‘normal' la soledat encara els deprimeix més...

m'ha agradat molt la segona part, l'has encertat totalment, en la solitud, reconstruïm un per un tots el gestos, i una per una totes les paraules... desitjant una segona oportunitat utòpica.

M'ha agradat força... i m'ha ajudat a descobrir una nova paraula, ‘conhortar', no ho havia sentit mai, l'he hagut de buscar al diccionari! (doncs ja puc anar a dormir, avui he après alguna cosa!)

GB.

Salzburg,

L'espera de molts somnis condensats en un poema.

... em sembla que no he acabat d'entendre el final:

"Voldrà algú prendre el relleu
d'aquesta ànima espantada?"

... ‘prendre el relleu'??... ‘ànima espantada'??... per què?... cansat de tant esperar i comprovar que res canvia?... o potser, perquè s'ha adonat que això son simplement somnis no realitzables?... espantada per veure les monstruositats que ens envolten?...

Potser sé si que ho he entès, i és tracta de tot això, o potser m'he embolicat i és més simple que tot això...

m'ha cridat molt l'atenció un vers que m'ha semblat que has volgut amagar entre altres més mundans: "la veu de la mort"... per sort o per desgracia, és quelcom que inexorablement vindrà, i no tenim més remei que esperar...

M'ha agradat molt, però crec que la forma és una mica ‘asfixiant', penso que l'estructura que li has donat li dóna un ritme molt elevat, i potser hauria estat interessant separar-ho en dos o tres paràgraf, ja que en llegir-lo arribes al final sense aire, això fa que s'hagin de fer un parell de pauses al llarg del poema, amb el perill que en les primeres lectures, el punt escollits per aquestes pauses no siguin els més adients, per això crec que potser hauries d'haver estat tu qui marqui aquestes pauses per tal de no ‘ofegar' als lector (... o dic amb un somriure, no com a crítica). Comprenc que no és necessari ni punts ni comes en un poema, i un clar exemple d'això és en Mario Benedetti (fins i tot diria que la seva maquina d'escriure no té aquestes tecles!!), però a vegades això pot dificultar la lectura i obligar a fer segones i terceres lectures, per entendre el significat de tot plegat... no ho sé, suposo que tot és qüestió d'estils, jo precisament faig tot el contrari, abuso del punts i les comes.

GB.