Musca domèstica

Sóc una mosca comú. El meu nom és Musca Domestica. La meva longitud és de 8 mil·ligrams i mig. El meu cicle vital rarament supera els 15 dies. Em queden exactament 120 minuts de vida. El meu cos és de color gris opac. Menjo de tot: excrements, derivats del sucre i de la mel, matèries residuals, partícules putrefactes...No he copulat mai. Volo.

Sóc en una sala d´uns 20 m2 en algun lloc de la ciutat. Tinc molt poca memòria, no recordo com hi he arribat, suposo que el meu instint golafre i la meva curiositat insaciable m'hi han fet entrar. En aquesta habitació hi ha quatre parets de color groc, dos paisatges rurals emmarcats, un reproductor de CD, dos mobles molt funcionals i de dimensions similars però diferent tipus de fusta, un sofà de cuir negre, una planta molt alta i saludable, una pantalla plana enorme - per la qual sento una atracció extraordinària - una catifa horrible d´ uns 80x130 i una taula petita plena de revistes i xocolatines massa ben embolicades.

També hi ha un ésser humà d´uns 40 anys de vida assegut en un extrem del sofà. Llegeix. Fa un soroll enorme quan passa pàgina a un diari esportiu. En un costat del seu colze esquerre hi detecto algunes impregnacions de glucosa; he executat un parell de temptatives preliminars però l´ésser humà s´ha desfet de mi amb habilitat, agitant el seu diari i fent alhora un estrany soroll gutural de protesta. Tinc confiança en que la son, més tard, el venci i pugui xuclar-lo sense problemes. Em queden 98 minuts de vida. Mentre inspecciono la planta, miro de recordar què en volia, d´aquell colze esquerre. Em sembla que era un bon mos de glucosa rància. Hi tornaré.

Després d´aprofitar alguna resta vegetal als peus de la planta, decideixo badar sobre una revista i deixar passar els minuts sense pressa. Observo com l´ésser humà deixa de bellugar-se i de vigilar el meu vol. Es perd en la lectura i agraeix la meva treva trencant un plàcid silenci amb les pàgines del diari. A fora comença a ploure però nosaltres dos estem a gust, recollits i protegits de qualsevol perill. Durant una bona estona vivim i morim plegats; quan s´adormi lleparé amb voracitat fins l´última partícula dolça del seu colze esquerre, però ara ens fem companyia. Som amics. Em sento bé, em frego els bracets, faig saltirons distrets sobre el comandament a distància. Fora plou i això és tranquil. Hem fet d´aquest tros de camí una unitat en la galàxia, una mica de teatre. Hem fet història. Però me n´oblido ràpidament i ara només vull sucre.

Sóc una mosca, no enyoro res. Em queden 24 minuts de vida. No he parat des que vaig néixer, tinc 1978 germans; no sé on paren, molts d´ells deuen ser morts. Se m´esgota el temps. No deixo cap missatge, no tinc por. Si us he molestat mai, perdoneu-me.