Des de la barra

Sé que a fora hi plou, però la música
i la dringadissa de les copes
ofeguen el repic de l'aigua.
El bar és un bosc de caps i d'arrels
que es belluguen però no es mouen.
És tard. Tothom sap que la malesa
ha anat creixent sense que ni tan sols
ens n'adonéssim; ara, infranquejable,
ensenya les ungles. Faig com si me n'anés,
però la flaire o el record d'un plovineig
damunt la terra, de dins, de fora,
tan se val, m'empenyen a girar-me.
El bar és un camp de blat a punt de batre
i jo em deixo abraçar per la lleugeresa
de l'escalfor concentrada en una espiga.
Les broques del rellotge s'aturen i reposen.
Ara, per més que vulgui abastar
l'amplitud de la llum de tots colors
que es filtra a través del fum i de les cares,
sé del cert que al fons d'aquesta nit
només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats
que em miren, penetrants, des de la barra.