L'agonia de la llengua catalana

"¿Para qué me voy a molestar en aprender tu lengua si sólo se habla aquí?" Aquesta és la frase que un amic llatinoamericà em va respondre quan li vaig preguntar er què era tan reticent a aprendre la nostra llengua. No senyors, no em vaig enfadar, no hagués gosat, tenia tota la raó! No ens desenganyem, la parlem cada vegada menys (ús social) i cada cop més malament (contaminació lingüística). El principal problema de la llengua és molt simple: No cal ni tan sols conèixer-la, es pot viure plenament en castellà a Catalunya, i no vull pensar dels altres territoris... Segur que m'esgarrifarien les dades.
M'agrada llegir molt i si a més és sobre algun tema lingüístic, em tindreu ben entretingut tota la tarda. Però em vull centrar exclusivament en la meva experiència personal:
El casc antic de Barcelona es pot considerar com un cau de llengues. Passar pels seus carrers és gaudir de la sonoritat de llengues de tot el món. I això és molt maco, enriquidor. El problema del català és que no ha sabut, ni crec que sàpiga, fer-se amb el paper principal d'aquesta comèdia, o sia, ser la llengua d'intercomunicació de tothom. Jo porto anys adreçant-me en català per sistema, només canvio al castellà si m'ho demanen, i aquesta actitud sorprén a més d'un. (I ho dic jo que tinc el castellà com a llengua materna i l'estimo tant com la catalana). La culpa de què el català no sigui la llengua de relació s'ha de buscar principalment en el comportament lingüístic d'aquells que tenen el català com a llengua mare. Per què nassos s'adrecen en castellà a un ciutadà si veuen que és d'origen marroquí o ecuatorià? Es que no parlen el català? Com ho sabem? Aquesta actitud és ben malaltissa; la podriem batejar com a "racisme lingüístic". A més, als ecuatorians que tinc per veins tampoc els hi serviria adreçar-vos en castellà... No el parlen, el criden! (és broma però es que es passen el dia xisclant espanyol!).
La darrera vegada que el meu germà i la seva dona vingueren a casa, ella es va sorprendre per què, a un veí marroquí que estava arrepenjat al costat del meu portal, li vaig demanar en català que em deixès pas per pujar escales amunt. Ell em va respondre "perdona". EM VA ENTENDRE!!! Sabeu la resposta de la meva cunyada? (catalana de diverses generacions): "Per què li parles en català?" Resposta meva: "Com vols que l'aprenguin llavors?"
Mireu senyors, vaig aprendre a parlar en català per què em vaig dedicar a "suplicar" als meus companys d'institut, que em parlessin en aquesta llengua. No ho trobo lògic, per a mi, no ens enganyem, resultaria molt més fàcil una Catalunya de llengua única castellana (que com de vegades dic, és la única llengua del meu cor). Puc defensar el català com a qualsevol, però cansa molt "ser més papista que el Papa".
No m'agraden les tragèdies però la veritat és ben patent, cada cop hi ha més gent que coneix el català però l'ús social minva any rera any. Estimats catalanoparlants: Comenceu a fer "necessari" el català o opteu per passar directament al castellà. Però si us decidiu per aquesta segona opció recordeu aquestes paraules del nacionalista irlàndès (de pare espanyol, per cert) Eamon de Valera: "No language, no country". Si renuncieu a la llengua guardeu les reivindicacions nacionalistes a la calaixera de l'àvia. ¿O no és ja prou patètic veure com els independentistes bascos fan campanya adreçant-se ... en castellà? No li veig el sentit. Greu error senyor Arzallus i companyia! És una qüestió de lògica, si es volen voluntaris per a la "independència de la llengua catalana", molts catalans de pares emigrants ens hi apuntarem. Si el que es busca és recolçament per a la independència política, jo i molts com jo passarem, en un principi, de participar. (Sóc d'aquells ingenus que encara sonmien amb una Espanya federal). Comencem per la cultura, que serà l'eina definitiva que recorçarà el nostre "fet diferencial". A més a més, voldria afegir un comentari a aquells que opinen que només amb la independència s'aconseguirà "la plenitud" lingüística. Deixem de sonmiar que no estem a l'època del romanticisme, sinó a la de la mundialització o globalització. ¿Una terra de comerciants com la nostra deixaria de banda una llengua tan útil com la castellana a nivell mundial? Els catalans som molt pragmàtics, no renunciarem mai al castellà i això és molt intel.ligent (però potser el podem deixar com a llengua d'intercomunicació amb la resta de l'estat i parlar normalment en català a casa nostra). La independènciia política no farà extingir el castellà de les nostres contrades i qualsevol política adreçada en aquesta direcció podria ser titllada com pròpia de babaus!
Els catalans de nova generació (fills dels andalusos i extremenys vinguts a partir dels anys 60) volem recolçar la NOSTRA llengua, però sovint no trobem el mateix entusisme entre la població catalanoparlant. Per què ho feu tan difícil?
Apunt final: Si el to emprat en aquest relat-comentari ha resultat ofensiu per a algú, siguin enteses aquestes paraules com a disculpa formal. Hauré de fer una segona part? "Quien sabe..."