L'Enginyer del Cau Principal

La cridòria era com mai. N'hi havia molts i molts milers. Adults i criatures, tots a l'una xisclant, cantant, fent xivarri de gran festa. Ocupaven els soterranis d'una antiga abadia, a l'est del riu, gairebé als afores de la ciutat. Allà no hi vivia ningú perquè no hi havia menjar a l'abast, però era el lloc de reunió més gran que tenien. Per això l'anomenaven el Cau Principal. Repartits estratègicament pel recinte, força membres de la PR, la policia específica, miraven de mantenir un mínim d'ordre. També hi havia diversos equips mèdics per poder actuar amb promptitud en cas d'emergència, i la veritat és que encara no havia començat formalment la sessió i ja no donaven l'abast. Feia molt de temps que no es reunia una multitud com aquella.

-L'Enginyer, arriba l'Enginyer!
-L'Enginyer és aquí!
-Visca l'Enginyer!!

El president mirava d'imposar-se:

-Un moment, si us plau. Només un moment...

Els havia costat molt que l'Enginyer arribés al Cau Principal. No eren cap barri capdavanter de la ciutat, i la ciutat era només una més del país, i l'Enginyer se'l rifaven arreu del món conegut -pertot on havien sentit a parlar d'ell- perquè anés a solucionar-los la problemàtica.

-Amigues i amics -va dir el president-, calleu un moment, si us plau.

Finalment la gentada va començar a callar. L'Enginyer, que havia anat avançant per l'enorme nau entre el deliri de la multitud que l'aclamava i volia tocar-lo, va situar-se en un lloc discret, ja molt a prop de l'estrada. El president continuà:

-Ja sabeu que el primer punt de l'ordre del dia, com sempre, i amb el permís del nostre convidat...

L'Enginyer, confús en veure que totes les mirades convergien cap a ell, va adreçar una cabotada lleu al president i un gest com dient: «Només faltaria!»

-El primer punt, doncs, com us deia, és fer un minut de silenci pels morts des de la darrera reunió de fa sis mesos. La secretària segona té la paraula.

I la que feia de secretària segona de la mesa s'aclarí la gargamella i cridà:

-Ja!

I després d'uns segons de silenci, mentre mirava una pantalla amb un full de càlcul obert ple de quadrícules i xifres que anaven canviant cada segon i que al mateix temps es projectaven al sostre de la cripta perquè les pogués veure tothom, va continuar parlant:

-Des que es va dir «Ja!» en la reunió última fins al moment que aquesta humil servidora ha dit «Ja!» aquesta nit hi ha hagut... Un moment... Mmmm... Dos milions tres-cents cinquanta-set mil vuit-cents vuitanta-dos difunts.

El president va tornar a prendre la paraula.

-Per als nouvinguts: ja sabeu que ho hem de fer així perquè si no només en el temps que dediquem a dir la xifra el nombre de morts canvia, ja que cada segon en moren uns quants. És una cosa dura i potser us semblarà que fer-ho així és massa prosaic i lleva transcendència a l'assumpte, però és la veritat. Si algú té una idea millor, teniu les bústies de suggeriments.

Ja hi havia una remor de veus constant, de fons, mentre enraonava el president, però va créixer més en sentir-se allò de la «bústia de suggeriments», de la qual tothom feia sempre befa. El president va demanar silenci i continuà:

-I ara, ja sé que molts no sou creients, però us proposo que mantinguem el nostre costum i preguem tots junts un Gosnostre pels difunts que hem dit, els d'aquesta darrera relació.

I bona part de la concurrència, de totes les espècies, famílies, ordres, grandàries i colors, van pregar a l'una: «Gos nostre, que perseguiu els nostres enemics, no permeteu que nosaltres caiguem en les seves mans, vingui a nosaltres la vostra protecció, acolliu els nostres difunts, doneu-nos el formatge de cada dia i deslliureu-nos del Malgat, així sia.» Els que no pregaven es mantenien en un silenci respectuós, només trencat pels xiscles aïllats d'alguna criatura, a la qual el pare o els germans grans miraven de fer callar sense èxit. Les mares no, perquè pensen amb tota la raó del món que els alirets de les criatures durant les pregàries han de sonar agradables per força a la divinitat, ja que aquella és la manera com expressen l'entusiasme o els sentiments els que encara estan mancats d'ús de raó.

Més d'un ratolí racionalista havia plantejat alguna vegada que allò de demanar als gossos que els proporcionessin formatge i acollissin els difunts no era lògic, perquè donar formatge al rosegadors no és feina de gossos, sinó d'ells mateixos, és qüestió d'espavilar-se. I els gossos, afegien, tampoc no n'han de fer res, dels cadàvers dels rosegadors. Però els més vells i experimentats del gènere solien respondre a aquestes objeccions que la tradició era la tradició i que ja que era evident que el gos era el seu principal aliat contra el gat, no sobrava pas que a l'hora d'adreçar-s'hi li adjudiquessin més poders del compte, si és que eren més del compte, que no se sap mai. O sigui, que les atribucions suposadament excessives de virtut no són oneroses, sinó més aviat afalagadores.

Tot seguit hi va haver la recepció oficial de l'Enginyer. El president el va cridar a pujar a l'escenari i va esclatar de nou la cridòria.

-Visca l'Enginyer!
-Visca!!

L'Enginyer, un esquifit mascle de rata grisa de prop de tres anys, que és una edat més que respectable per a una rata grisa, s'havia fet famós a tota la ciutat i més enllà pel seu invent revolucionari destinat a resoldre la problemàtica del col·lectiu de rosegadors. «La problemàtica», ja ho deveu haver endevinat, eren els gats. No es tractava de vèncer-los, sinó d'escapar-se'n, d'aconseguir que deixessin en pau els rosegadors, d'impedir-ne el domini absolut i el terror que provocaven en les seves famílies. De fet, ja acceptaven que els felins eren superiors, i sabien que no podrien mai aniquilar-los del tot. Els gats eren massa intel·ligents i molt més forts i àgils que ells. Però també eren més aviat dròpols i, per tant, menys industriosos. Mai un gat, posant per cas, rumiaria un invent per deslliurar-se dels gossos, i encara menys dels cotxes. En canvi ells sí. Més ben dit, l'Enginyer sí.

L'Enginyer havia aconseguit que funcionés amb molt bon resultat un ratolí mecànic que era igual com qualsevol ratolí marró en l'aparença, però que tenia una peculiaritat malèvola -malèvola per als gats. Produïa descàrregues elèctriques. I el més bo de tot -bo per als rosegadors- és que es recarregava automàticament amb cada contacte amb pèl de felí. De manera que per cada gat que espantava amb una descàrrega, quedava preparat i disposat per al següent. El ratolí mecànic no atacava, simplement passejava, es deixava veure. I els gats anaven caient un darrere l'altre. I s'ho anaven explicant.

Ja començava a ser vox populi en altres barris de la ciutat, en els ambients gataires, que els ratolins no eren bons per menjar. Encara més: que eren clarament desaconsellables. Determinats felins remeiers -més d'un amb contactes d'amagat amb una comunitat rosagaire constituïda en lobby, de la qual rebia recompenses diverses- havien explicat teories sobre una mutació genètica que havia afectat els rosegadors, i recomanaven molt vivament que la cuina felina es transformés de manera radical. Els gats havien de menjar, a partir d'ara, verdures, cuques de llum i caragols. Els que no feien cas dels consells mèdics -perquè lògicament hi havia encara molts gats que no havien ensopegat mai amb aquell mite que deien alguns que «posa els pèls de punta» i continuaven caçant ratolins- eren advertits molt seriosament per aquells medecinaires que perillava la seva supervivència i la de la seva família.

Encara més: s'assegurava que el Gran Congrés de Gats de l'Oest de la Ciutat ja tenia en fase de ponència prèvia l'estudi d'una nova llei que prohibiria, segons deien, el consum d'espècies ratolinaires en general. Els rumors sobre aquella activitat legislativa, però, havien desfermat moltes veus de protesta, i els gats descreguts miraven d'organitzar-se. Però, tot s'ha de dir, els escèptics eren cada cop menys colla, perquè de dia en dia anava creixent el nombre dels que havien començat a sentir que una cosina valenciana, un antic company de cacera o la parenta d'un veí del mateix desguàs havia comprovat personalment que allò dels ratolins que «posen els pèls de punta» era real.

La fama de l'Enginyer, doncs, corrent boca-orella per les clavegueres, els soterranis i els túnels, havia arribat fins a l'Est de la Ciutat feia ben bé mig any. I des de feia mig any un bon nombre dels rosegadors del Cau Principal majors d'edat -o sigui, de més de sis mesos- s'havien conjurat per trobar l'Enginyer, prometre-li tota mena de llepolies i premis -o un laboratori nou, el que demanés, fins i tot una bona jubilació amb dret a matalàs humà de plomes i vuit àpats per dia- perquè els fabriqués un dels seus ratolins mecànics i el deixés almenys una temporada a la colònia de l'Est.

Finalment, el president de l'assemblea va demanar a l'Enginyer que digués alguna cosa. L'Enginyer s'hi resistia. El president va insistir fins que el convidat s'atansà al faristol.

-Amics meus. Parlar no és el meu fort, de manera que ho faré breu. Construirem un nou ratolí mecànic per al barri de l'Est, i serà encara més eficaç que els anteriors, que ja sabeu que de vegades fallaven. Els gats d'aquí, com els de l'altra banda del riu, ho passaran malament, hehe...

Els crits de «Visca!» i de «Boti, boti, boti, gatota el qui no boti» ja no el deixaren continuar, cosa que l'Enginyer segur que va agrair. Aprofitant el desori, en efecte, es va retirar del faristol. De seguida, membres de la PR suposadament de paisà, o sigui amb gavardina i auricular, el van acompanyar a la part del darrere de la cripta, ja que era allà mateix on s'havia instal·lat el nou laboratori. Un equip especial de caçadors s'encarregaria de la manutenció de l'Enginyer i del proveïment dels materials que li calguessin durant el temps que duraria la seva feina. La PR vetllaria per la seguretat de les instal·lacions i per garantir la tranquil·lit
at de l'inventor.

El president, mentrestant, demanava calma. No va ser fàcil que li paressin atenció. A més, quan l'Enginyer va desaparèixer pel fons molta gent ja va començar a desfilar cap a les eixides de la sala.

-Escolteu, escolteu... Un moment de silenci, si us plau.

Finalment va poder parlar.

-Amics, amigues, ha costat molt, però pagava la pena. L'Enginyer és ara amb nosaltres. El nostre barri serà el primer dels barris de l'Est, en aquesta banda de la riera, que provarà l'invent de l'Enginyer. Tot gràcies a aquesta presidència. I aviat correrà la veu i se sabrà també per aquí que és perillós per als felins no ja sols atacar rosegadors, sinó fins i tot atansar-s'hi més del compte.

Van tornar a aixecar-se els ànims.

-Visca!
-Morin els gats!!

En apaivagar-se de nou el xivarri, el president continuà:

-Espero que tingueu en compte el que ha fet aquest equip gestor, que modestament presideixo, en les eleccions del mes que ve.

Hi va haver algun xiulet.

-I ara, us prego que anem passant ja tots cap a casa i que deixem treballar l'Enginyer, que té uns quants dies de feina intensa per davant. Res més, moltes gràcies.

La gentada va creure i va començar a desfilar.