un món propi molt particular

Un relat de: Marc Freixas

torno a fer un altre poema
que permet deixar enrera el passat


faré arribar un futur ple d'escletxes d'innocència
que trenqui amb les rutines diàries,
que dispari bales d'amistat a tots els cors,
i que faci regnar somriures marins adojo


torno a fer un altre poema
que juga a fer-se gran sense cap norma,
i que destrossa les majúscules...

inexistents en el meu fer,
intrascendents en el propi jo


penso en quina és la millor manera per poder dir les coses,
i faig un poema sense normes, sense majúscules...

perquè les necessito jo les majúscules?


m'obsessiono
pensant amb aquest fet tan decisiu per a mi
mentre torno a fer el poema
que em segueix deixant ser qui sóc encara


només les comes,
les minúscules,
els punts suspensius
i els espais, a vegades dos, d'altres tres
per diferenciar les estrofes

són les grans aliades més amigues en aquests moments de la meva vida


un món propi molt particular


i l'amor,
el meu amor que existeix

i la terra,
la meva terra que estimo

i les estrelles,
infinites a l'univers

i el mar,
sempre el mar immens

i la tristesa
que tot ho fa plorar

i el somriure,
la felicitat dels innocents

i l'infern, el foc,
la por d'una guerra

i el cel,
el meu cel inexistent de creencies

i la pluja
que tot ho mulla

i el sol,
un altre foc molt potent...

i tu
que llegeixes fins a l'última lletra que habita en el meu cor


i només les comes,
les minúscules,
els punts suspensius
i els espais, a vegades dos, d'altres tres
per diferenciar les estrofes...

un món propi molt particular
per tornar a fer un altre poema
que permet deixar enrera el passat

Comentaris

  • Qué seca soc oi?. He escrit el precedent comentari com si em deguéssis alguna cosa.

    De vegades, tot i que tinc les idees clares, em costa de plasmar-ho per escrit.

    Tinc penjada una poesia pendent de l'aprovació de RC. Perqué t'en facis una idea de com serà et dic el títol: "campi qui pugi, la montserrat ha perpetrat una poesia". Això és exactament el que és, una perpetració. Espero que la llegeixis i em diguis el que.

    Repeteixo: és una perpetració.

    a reveure company!

  • a aquestes alçades ja deus saber que no m'agrada la poesia. Gens ni mica.

    No m'agraden les poesies que desgranen paraules boniques i de significat profund. tan profund que no sé que volen dir. Ja admeto que deu ser per una mancança meva.

    La meva valoració del poemes és anodina. Altra cosa és la opinió que (interiorment) em mereixen. Jo llegeixo els poemes com si fóssin prosa. Si entenc el que diu i m'agrada, bé. Si no ho entenc, passo.

    Joandemataro i tu sou els únics de qui he comentat més d'un poema. Potser perqué és poesia de la que veig que en dieu lliure.

    En quan a aques teu escrit, doncs em sembla molt bé el que dius. Per a mi, és una manera de reivindicar la pròpia manera de ser.

  • Un món propi... [Ofensiu]
    Ze Pequeño | 14-05-2006 | Valoració: 10


    Aquest poema te'l valoro. Perquè trobo que mereix aquest valor. El món que descrius, amarat de poesia, és una manera de viure. De fet, jo vaig aprendre arrel de la pel·lícula de "El Club dels poetes morts" i de tots els versos que vaig extreure'n, que la poesia és una manera de viure i, pel que puc desprendre dels teus versos, tu has escollit aquesta manera de viure, i el món que aquesta vida comporta.

    Per això valoro el poema. Perquè penso que és un món molt valuós. Un món sense fronteres, sense normes, sense ningú per sobre de ningú (no, no necessites les majúscules!). Un món on l'amor existeix, on la terra pren la importància que mereix i és estimada, com hauria de ser, només per ser terra, per ser la teva terra. Un món on les estrelles sempre brillen, potser guiant-nos sense que ens adonem. On el mar és sempre immens i lliure en la seva immensitat, sense amenaces ni ferides que l'empetiteixen. Un món on la tristesa tot ho fa plorar, i és que jo sóc de les que penso que a vegades les llàgrimes són necessàries, la tristesa -encara que només sigui per fer sorgir meravellosos versos- de tant en tant és necessària. Sense la tristesa no podríem distingir l'alegria. En definitiva, un món ple de les coses essencials.

    Valoro el poema. Perquè penso que ho mereix. Perquè has obert a tots els lectors les portes del teu món, mostrant els seus secrets, els seus racons, els seus elements. De fet, penso que has obert les portes a un món poètic, però com ja t'he dit, molt valuós.

    Sí, decididament, crec que la poesia és una manera de viure, de veure les coses, de sentir... I pel que veig aquí, és la teva manera de veure el món.

    Voldria destacar una part del poema que m'ha agradat especialment

    "torno a fer un altre poema
    que juga a fer-se gran sense cap norma,
    i que destrossa les majúscules..."

    Sense cap norma, sense cap lligam més que els que ens imposem voluntàriament, sense cadenes ni ordres a obeir. La poesia lliure. (és possible que siguis més partidari de versos lliures, que no pas de seguir una mètrica, de mirar el tipus de rima....?) A mi em passa, m'acostuma a agradar més la poesia així, que jo anomeno "lliure".

    I "destrossa les majúscules..." La poesia pot arribar a ser molt més forta que qualsevol arma. De fet, hi ha un poema de Gabriel Celaya crec, que porta per títol "la poesia es un arma cargada de futuro".

    Marc, aquest poema mereix la valoració que li poso. I ho dic amb el cor i l'ànima a la mà. És una petita meravella. Et felicito.

    Una abraçada i un barret per tu, ple de versos i poesia.


    Salz.

  • Tota una declaració de principis,[Ofensiu]

    ens has regalat amb aquest poema, Marc. Res millor que justificar (de fet, no cal justificar res en un poema) els trets més característics del teu estil (com la manca de majúscules) per fer-nos partícips del perquè i del com del teu procés creatiu. I gaudir-ne més, és clar!

    Com tu, crec que la forma ha d'estar sempre al servei dels continguts i no al revés. Els teus poemes surten directament del cor, i això es nota.

    Només dos petits detalls: un de lèxic, jo substituiria "creences" per "creencies"; i l'altre, de contingut, per què no has parlat també de com utilitzes o no utilitzes la mètrica i la rima?

    Una abraçada,

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1413 Comentaris

755078 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.