un món propi molt particular

Qué seca soc oi?. He escrit el precedent comentari com si em deguéssis alguna cosa.

De vegades, tot i que tinc les idees clares, em costa de plasmar-ho per escrit.

Tinc penjada una poesia pendent de l'aprovació de RC. Perqué t'en facis una idea de com serà et dic el títol: "campi qui pugi, la montserrat ha perpetrat una poesia". Això és exactament el que és, una perpetració. Espero que la llegeixis i em diguis el que.

Repeteixo: és una perpetració.

a reveure company!

a aquestes alçades ja deus saber que no m'agrada la poesia. Gens ni mica.

No m'agraden les poesies que desgranen paraules boniques i de significat profund. tan profund que no sé que volen dir. Ja admeto que deu ser per una mancança meva.

La meva valoració del poemes és anodina. Altra cosa és la opinió que (interiorment) em mereixen. Jo llegeixo els poemes com si fóssin prosa. Si entenc el que diu i m'agrada, bé. Si no ho entenc, passo.

Joandemataro i tu sou els únics de qui he comentat més d'un poema. Potser perqué és poesia de la que veig que en dieu lliure.

En quan a aques teu escrit, doncs em sembla molt bé el que dius. Per a mi, és una manera de reivindicar la pròpia manera de ser.

Aquest poema te'l valoro. Perquè trobo que mereix aquest valor. El món que descrius, amarat de poesia, és una manera de viure. De fet, jo vaig aprendre arrel de la pel·lícula de "El Club dels poetes morts" i de tots els versos que vaig extreure'n, que la poesia és una manera de viure i, pel que puc desprendre dels teus versos, tu has escollit aquesta manera de viure, i el món que aquesta vida comporta.

Per això valoro el poema. Perquè penso que és un món molt valuós. Un món sense fronteres, sense normes, sense ningú per sobre de ningú (no, no necessites les majúscules!). Un món on l'amor existeix, on la terra pren la importància que mereix i és estimada, com hauria de ser, només per ser terra, per ser la teva terra. Un món on les estrelles sempre brillen, potser guiant-nos sense que ens adonem. On el mar és sempre immens i lliure en la seva immensitat, sense amenaces ni ferides que l'empetiteixen. Un món on la tristesa tot ho fa plorar, i és que jo sóc de les que penso que a vegades les llàgrimes són necessàries, la tristesa -encara que només sigui per fer sorgir meravellosos versos- de tant en tant és necessària. Sense la tristesa no podríem distingir l'alegria. En definitiva, un món ple de les coses essencials.

Valoro el poema. Perquè penso que ho mereix. Perquè has obert a tots els lectors les portes del teu món, mostrant els seus secrets, els seus racons, els seus elements. De fet, penso que has obert les portes a un món poètic, però com ja t'he dit, molt valuós.

Sí, decididament, crec que la poesia és una manera de viure, de veure les coses, de sentir... I pel que veig aquí, és la teva manera de veure el món.

Voldria destacar una part del poema que m'ha agradat especialment

"torno a fer un altre poema
que juga a fer-se gran sense cap norma,
i que destrossa les majúscules..."

Sense cap norma, sense cap lligam més que els que ens imposem voluntàriament, sense cadenes ni ordres a obeir. La poesia lliure. (és possible que siguis més partidari de versos lliures, que no pas de seguir una mètrica, de mirar el tipus de rima....?) A mi em passa, m'acostuma a agradar més la poesia així, que jo anomeno "lliure".

I "destrossa les majúscules..." La poesia pot arribar a ser molt més forta que qualsevol arma. De fet, hi ha un poema de Gabriel Celaya crec, que porta per títol "la poesia es un arma cargada de futuro".

Marc, aquest poema mereix la valoració que li poso. I ho dic amb el cor i l'ànima a la mà. És una petita meravella. Et felicito.

Una abraçada i un barret per tu, ple de versos i poesia.


Salz.

ens has regalat amb aquest poema, Marc. Res millor que justificar (de fet, no cal justificar res en un poema) els trets més característics del teu estil (com la manca de majúscules) per fer-nos partícips del perquè i del com del teu procés creatiu. I gaudir-ne més, és clar!

Com tu, crec que la forma ha d'estar sempre al servei dels continguts i no al revés. Els teus poemes surten directament del cor, i això es nota.

Només dos petits detalls: un de lèxic, jo substituiria "creences" per "creencies"; i l'altre, de contingut, per què no has parlat també de com utilitzes o no utilitzes la mètrica i la rima?

Una abraçada,