El dinar

Un relat de: Sibil·la de Fortià

Arriba a casa. Engega l'ordinador. Mentre espera que es carregui el sistema operatiu, treu la carn de la nevera. Posa una olla al foc amb aigua calenta. S'adona que encara duu posat l'abric, el penja a l'armari. Va al wàter, es renta les mans. El silenci l'angoixa; posa un CD d'en Bruce, el primer que troba. Fa com si s'assegués al sofà, però recorda que encara ha de tallar les mongetes tendres. Es posa el davantal. Quan acaba, encara dreta, revisa el seu correu electrònic. Han canviat l'hora del sopar altra vegada. Sona el mòbil, el busca dintre la bossa però no el troba. Quan el veu, al fons de tot, deixa de sonar. Truquen a la porta. Deuen ser els del correu comercial, que sempre passen a la mateixa hora. S'adona que ha posat sucre a les mongetes enlloc de sal. Ho llença tot i es fa un entrepà amb el bistec, que li queda mig cremat. L'oli de la paella ha esquitxat els fogons i part de les rajoles. Para el CD. Posa la tele. Un número desconegut truca al telèfon. Volen vendre instal·lacions d'aire condicionat. Els engega a dida. S'asseu davant de la tele i menja un plàtan. El sofà està brut, n'ha de rentar la funda. Recorda que també ha d'anar a recollir una jaqueta a la tintoreria. I que encara té una bugada a dintre la rentadora per estendre. Mira el rellotge. Ja hauria de ser fora. Tornen a trucar. La reunió s'ha retardat. Es relaxa. Té mitja hora llarga! Pensa que ha de trucar perquè li vinguin a arreglar la persiana del menjador. I demanar hora per fer la declaració de la renda.

Però no fa res
de tot això

No pensa
No olora.
No parla
Ni tan sols
dorm

Només acluca
els ulls…

I viu


Comentaris

  • gran relat[Ofensiu]
    pereneri | 27-05-2008 | Valoració: 10

    sí senyora, m'ha agradat molt.

    Per una banda, la vida sincopada, lligada a horaris i màquines i andròmines que sembla que ens controlin més del compte i que de fet ens controlen moltíssim. Ho expliques molt bé. Breu, però més que suficient per fer-se càrrec que "no anem bé".

    Per l'altra, "no fer res de tot això", "aclucar els ulls".

    Tant de bo poguéssim viure de manera habitual d'acord amb el final. Potser el paradís serà així.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: